Figa Flawas: calçots, galetes i xampany

Sé que queda lleig, però començo amb una autocitació. Vaig escriure en un tuit escalfat que “l’esclat de la música dita urbana a Catalunya ja seria l’hòstia si en comptes d’estar cantada en aquest pidgin pobríssim es fes en català popular. Però, esclar, el jovent no coneix el català popular perquè no es fa servir”. Tot i que vaig concitar moltes adhesions boomers i és innegable que aquest pidgin existeix —i que sovint és impostat i el jovent urban a casa parla català normal— estic en condicions de matisar-ho i inclús retractar-me.

M’hi han ajudat unes quantes audicions atentes i analítiques de La Calçotada, el nou àlbum de Figa Flawas, uns autèntics obrers de la rima, uns proletaris musicals de l’escena, com en diuen tota aquesta canalla. Entre els lingüistes assenyats hi ha una llei no escrita que tolera l’adquisició —sempre al marge de la normativitat— de paraules forasteres si aporten coses noves a la llengua. Només per posar un parell d’exemples, els Flawas titulen una cançó Bacaneria, que és una importació d’Hispanoamèrica però d’origen italià. Significa una mena d’alegria hedonista o xala total i és indubtablement una paraula bonica i que no ens hauria de fer res naturalitzar. Un altre cas és ratxeta, l’evolució contemporània de la juani, la cani o la xoni. Altra vegada absorbida a través de l’espanyol, és una paraula viva als instituts del país que ens ve del ratchet anglès.

Però al costat d’aquests upgrades positius per al català perquè amplien les possibilitats expressives de l’idioma, la nova música urbana propaga castellanismes i anglicismes espuris que sí que són fruit d’un procés d’interferència en fase crítica. No té cap sentit, sinó, pronunciar ‘septembre’, ‘vagabundo’ o dir ‘donar-se el filet’ —una traducció macarrònica i barroera de darse el filetazo— en comptes del vernacle ‘morrejar-se’. El llenguatge dels Flawas posa l’oient llepafils —gent gran com jo— en aquesta permanent tensió entre el que està bé i el que és inadmissible. Diria que això és bo. I el que és més important: ells no tenen cap mena de criteri al respecte i els rellisca olímpicament què en pensem. No som el seu públic i produeixen música popular en el seu català popular bastard per a la seva generació, que parla com ells.

Qualsevol prevenció amb els Figa Flawas esclata i es dissol només escoltant Diabla, una cançó tan sexi i rodona —com una llimona, cítrica i culona— que ens condueix a una qüestió clau en l’esbarzerar de la música popular: el que els entesos en diuen l’actitud i que també està importada de les tendències globals del mal dit gènere urban. Una de les particularitats d’aquesta movida que ha conquerit contra tot pronòstic les radiofórmules catalanes és la solidaritat entre ells i l’orgull de pertinença al grup. Col·laboren, tenen bones paraules els uns pels altres —per l’esquena deuen volar els punyals com a tot arreu— i s’influencien mútuament. Si ho traslladem a la nostra educació sentimental forjada en temps del rock català, això descol·loca. Els fans de Sau i els de Sopa de Cabra era normal que estiguessin barallats com havia passat dècades abans amb els Beatles i els Rolling Stones.

Un altre cop, hi ha seny i rauxa, Modernisme i Noucentisme, en aquest nou moviment cultural català. Sempre la mateixa història. Encara que siguin tots amics, hi ha diferències evidents entre la romantització processista d’uns posem per cas Tyets i el missatge punk-infantil dels Figa Flawas, que es resumeix en pocs aspectes bàsics. Primer: són dos xavals de Valls, és a dir catalans d’una petita ciutat comarcal. Una urbanitat perifèrica i allunyada de la metròpoli barcelonina, usualment mal entesa i diluïda al puto ‘territori’. Segon: són pobres o lumpen o membres del precariat, que es diu ara, i estan cofois de tirar endavant i fer-se famosos —nedant entre taurons ens hem tornat bons empresaris, diuen—. I tercer: són joves i, per tant, volen menjar, follar i passar-s’ho bé, com toca. Pot semblar fàcil i oportunista concentrar-ho tot plegat en el concepte voluptuós i folclòric de la calçotada, però per molt que ens faci arrufar el nas, està molt ben tirat, xecs.