_
_
_
_
_
marginalia
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Cervantes i el feminisme

No es troben a la història de la literatura afirmacions de feminisme tan serenes com les de Marcela i Quijote

Marcela adreçant-se als amics de Grisóstomo
Marcela adreçant-se als amics de Grisóstomo.Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

La prova que hi ha molt poca gent que llegeixi el Quijote, o que llegeixi en termes generals, és que no s’ha vist enlloc una glosa dels capítols XII, XIII i XIV de la primera part d’aquell llibre: una declaració feminista de gran categoria. S’hi explica que Grisóstomo, un pastor de l’encontrada, està enamorat de Marcela, com molts altres homes d’aquell lloc que l’han coneguda. Marcela és una pubilla de gran fortuna, òrfena, bellíssima, que ha estat cuidada per un oncle que no la casarà amb el primer que passi. Ella mateixa tampoc no es vol casar —només té catorze o quinze anys— i un bon dia decideix, sense renunciar als seus béns, ser pastora i viure en companyia d’altres zagalas i del ramat de bens.

Grisóstomo se n’ha enamorat bojament, que és la manera com la gent sempre s’ha enamorat: un estat pathètic que conté més sorpreses que durada. Marcela no li fa cas, i Grisóstomo es suïcida a causa del desengany: la vida i la literatura són plenes d’aquesta decisió esbojarrada. Els amics del pastor el porten a enterrar al lloc que ell desitjava, a la falda d’un penya-segat, i pel camí troben don Quijote, que els acompanya encuriosit. Cervantes no s’oblida d’esmentar que en una fageda d’allà a la vora tots els arbres porten gravada a l’escorça el nom de Marcela amb una corona al cim, pràctica encara vigent a les parets urbanes.

Abans de sebollir el cos del pastor enamorat, un pastor llegeix uns versos que el difunt havia deixat escrits, a pesar que havia dit que volia que cremessin tots els seus papers: és una cançó desesperada molt llarga, i els versos no són gaire bons, com sol passar amb l’obra mètrica de Cervantes. Llavors apareix inesperadament dalt el penya-segat Marcela que, en sentir les crítiques que li han adreçat aquells versos i tots els amics del pastor suïcida, fa un dels discursos més bellament feministes que s’han fet mai: res a veure amb els que es senten avui dia.

El discurs gira, bàsicament, a l’entorn de dues idees, que en són una de sola: una noia (o un noi) es casa amb la persona que vol, no amb la que hagin determinat els seus progenitors o cap altra autoritat; i és propi del desig amorós que res no progressi si aquest desig no es concorda amb el desig de l’altre. (Tanmateix, hi ha teo­ries psicològiques força convincents que diuen que aquesta “acordança de desigs” no deixa de ser una fantasia i, doncs, una sensació poderosa i vehement, amb data de caducitat.)

Diu Marcela (citarem el Quijote en castellà, llengua força coneguda al país): “Yo conozco, con el natural entendimiento que Dios me ha dado, que todo lo hermoso es amable; mas no alcanzo que, por razón de ser amado, esté obligado lo que es amado por hermoso a amar a quien le ama ... Pero, puesto caso que corran igualmente las hermosuras [Grisóstomo també era guapo], no por eso han de correr iguales los deseos, que no todas las hermosuras enamoran: que algunas alegran la vista y no rinden la voluntad; que si todas las bellezas enamorasen y rindiesen, sería un andar las voluntades confusas y descaminadas ... Y, según yo he oído decir, el verdadero amor ha de ser voluntario, y no forzoso ... Yo nací libre, y para poder vivir libre escogí la soledad de los campos: los árboles de estas montañas son mi compañía; las claras aguas de estos arroyos, mis espejos; con los árboles y con las aguas comunico mis pensamientos y mi hermosura”.

Els pastors queden tots muts i empegueïts ­—també és mèrit de Cervantes convertir Marcela en una dona no solament independent, sinó de molta eloqüència, cosa que la societat europea no va reconèìxer oficialment fins que es van obrir els salons francesos de conversació, presidits per dones, al segle XVIII—, però el cavallerós Quijote diu: “Ninguna persona, de cualquier estado y condición que sea, se atreva a seguir a la hermosa Marcela, so pena de caer en la furiosa indignación mía. Ella ha mostrado con claras y suficientes razones la poca o ninguna culpa que ha tenido en la muerte de Grisóstomo y cuán ajena vive de condescender con los deseos de ninguno de sus amantes; a cuya causa es justo que, en lugar de ser seguida y perseguida, sea honrada y estimada de todos los buenos del mundo...”.

No es troben a la història de la literatura afirmacions de feminisme tan serenes com les que contenen les paraules de Marcela i de Quijote. Sí que se’n troben, ara, de precipitades, oportunistes, exagerades i enganyoses. Ara veieu: no tots els homes han parlat de les dones com el misogin Jaume Roig a l’Espill, o Llibre de les dones, obra que un dia cremarà en una pira feminista.

Normas
Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_