L’Aparador. Els llibres de gener

L’11 de març de 2011 el Japó va patir el quart terratrèmol més fort en la història de la sismologia i Richard Lloyd Parry ho narra posant el focus en una petita comunitat costanera, Okaga. Si bé es pot considerar en certa manera un true crime –tenim un munt de víctimes, un despietat ens (involuntàriament) malèfic i un enigma al centre del relat–, el que realment el vincula amb l’anterior llibre de l’autor és una dedicació pacient i una mirada tant minuciosa com humana d’uns fets esgarrifosos. Per Antonio Lozano

A 'El temps de la promesa', el darrer assaig de Marina Garcés, l’autora retrata l’actual estadi del nostre capitalisme, en què conviuen constantment dues maneres de relacionar-nos amb el futur: la promesa i la predicció. No podem dir que el dogma fonamental del capitalisme de sempre—”la promesa de l’acumulació o el creixement il·limitats”, “la promesa que tot pot ser una promesa”—s’hagi esfondrat, alhora que la intel·ligència artificial, amb els seus algoritmes i el seu entrenament constantment alimentat per dades extretes del que ja s’ha produït, redueix el futur a un temps controlat, “sense marge d’error”, com una mena de “projecció del passat”. Per Georgina Solà

No hi ha cap aspecte a 'El silenci dels astronautes', cinquena novel·la de Laia Fàbregas, guanyadora del XLV premi Joa­not Martorell, que pugui molestar la sensibilitat literària d’un lector mitjà: sap mesclar i alternar de manera continuada i permanent l’estranya malaltia de la Rita, una nena que a l’escola no parla mai i, en canvi, a casa se sent dominada per una xerrameca incontenible, amb els daltabaixos morals i professionals de la seva mare, i no és menys important l’eficàcia del tercer bloc narratiu, una obra de teatre que escriu la mare —perquè la incomprensió no sigui inactiva— sobre les anomalies físiques de la Rita, que acaba dia­logant amb David Vetter, aquell nen nord-americà que John Travolta va interpretar en una pel·lícula i que va passar-se dotze anys vivint en una bombolla de plàstic a causa de les deficiències del seu sistema immunològic. Per Ponç Puigdevall

En la literatura fantàstica, i 'Fins a l’última pedra', primera novel·la de Berta Creus (Sant Martí de Tous, 1986), transita amb pas ferm dins d’aquest gènere, tant o més important que el traç d’uns caràcters o d’uns conflictes interns és el pes que hi té la geografia, com si l’espai fos el verdader detonant de l’acció: ja sigui en l’horitzó despoblat, però farcit d’amenaces, d’El desert dels tàrtars, o en l’arqueologia que no cessa de xiuxiuejar enigmes o inseguretats en els Contes d’un somiador, o en l’hàlit sobrenatural de Pedro Páramo —d’on Berta Creus pren significativament una de les cites que encapçalen la seva novel·la—, Dino Buzzati, Lord Dunsany i Juan Rulfo aconsegueixen que el decorat deixi de ser decorat per transformar-se en una altra cosa, en un clima o un ambient d’estranyesa que alimenta l’aparició de l’insòlit, en unes urpes que atrapen tant les vicissituds dels personatges com l’atenció del lector. Per Ponç Puigdevall

'Roses i lliris’ és una antologia de l’escriptora i editora Emily McBride q.ue recull fragments de la literatura anglesa en els quals es parla de flors i plantes. Sembla un tema molt de nínxol, a priori. Però hi ha alguna cosa més. Últimament es respira un cert desig d’anar a buscar coses boniques abans del segle XX, on tot queda prou lluny per no fer mal. Quan llegeixes grans escriptors anglesos fent servir el jardí per parlar de l’ànima humana, de conflictes de classe i de moral, et transportes a un univers de complicitats perdudes entre paraula i natura. Per Joan Burdeus

'L’ombra de les hores' ha guanyat el premi Miquel de Palol 2023. És el tercer llibre de poesia de Jordi Solà Coll (Barcelona, 1963), o el quart si hi afegim 'La mirada perifèrica' (Editorial Afers, 2021), un aplec d’aforismes, un gènere que, tot i essent pura prosa, fa un notable ús de la funció poètica. Del conjunt es desprèn una bona formació clàssica, una especial sensibilitat pel paisatge —que no es pot deslligar de l’ofici de fotògraf que també té el poeta— i un interès real per la reflexió filosòfica. El ressò classicista dels versos i el to serè que hi predomina atrapen fàcilment l’interès del lector. Per Manuel Castaño

'Tots els contes' (Columna) és el resultat de la insistència de Maria Barbal a cultivar un gènere clau en el desenvolupament de la modernitat, que compta amb els sòlids precedents de Víctor Català, Mercè Rodoreda, Carme Riera i Antònia Vicens, l’estil de les quals traspua en l’obra barbaliana. En un sol volum a cura de Carme Arenes, s’apleguen per primer cop els 91 contes escrits per l’autora, tant els publicats, entre 1986 i 2022, en llibres solts, antologies i diaris, com els tres inèdits. Per Maria Dasca

L’argument de la novel·la podria resumir-se així: una mare (Teresa Garriga) i els seus dos fills (l’Oriol i la Magda) maquinen i es barallen per apoderar-se del patrimoni del pare (l’Artur), descendent d’una família rica de províncies (Sant Feliu de Guíxols), gestor d’un patrimoni que minva i minva però continua sent imponent. Triga més a exhaurir-se el foc d’una estrella que a esfondrar-se un patrimoni! Però limitar-se a exposar l’argument deixaria fora de la ressenya els principals mèrits de Ponç Puigdevall. Per Gonzalo Torné

Un llibre col·lectiu a mode d'assaig que convida la ciutadania a la reflexió. ‘Per què pensar' compta amb sis veus del món acadèmic, literari i filosòfic, entre elles Xita Rubert, la més jove, que en aquesta entrevista explicava la seva participació al llibre i abordava la seva obra. Per Mar Rocabert

La metàfora que descriuria més bé la nova novel·la de Pol Guasch és que llegir-la és com passejar per una exposició del CCCB. Fa gràcia, doncs, que no sigui ben bé una metàfora i que la presentació fos una barreja de performance i col·loqui al CCCB. Des dels estigmes que arrossega l’homosexualitat fins a la crisi climàtica o els límits del consentiment, passant per la dicotomia poble-ciutat o les diferències de classe i edat, Ofert a les mans, el paradís crema passa per totes les qüestions que ocupen les humanitats d’un món inestable amb una voluntat lleugerament més reflexiva que alliçonadora. És un tòpic la pregunta sobre si la literatura d’ara i d’aquí ha de representar l’ara i l’aquí o bé superar-los. Guasch és més aviat dels primers: ens ofereix els discursos del present en un ambient que crema amb l’esperança que el futur ens inquieti. Per Carlota Rubio

Amb la mateixa exageració que Antonio Cánovas del Castillo assegurava que era espanyol qui no podia ser una altra cosa, Timo­thy Garton Ash (Londres,1955) ve a dir-nos que ser europeu, més enllà de les contigències geogràfiques i polítiques, és sobretot una qüestió de voluntat. D’aquí que ni les guerres europees —tant les devingudes mundials com les internes—, ni el teló d’acer, ni les revolucions i involucions, ni les canviants fronteres, ni les noves i clàssiques amenaces, hagin impedit la supervivència d’aquest sentiment de pertinença. Per Jaume Claret.

Des del primer moment, Ferran Grau (Lleida, 1982) no oculta l’entusiasme admiratiu que sent per Anthony Burgess i La taronja mecànica, i a la nota que obre Hiperràbia hi afirma que “en tots dos llibres hi ha una sinuosa indagació sobre el lliure albir, els límits de la moral comuna, la manipulació de les consciències i la possibilitat de redimir-se”: potser sí; com Burgess, que va crear per als seus protagonistes adolescents l’argot nadsat, convençut que el llenguatge no existia tant per registrar la realitat com per alliberar la imaginació, Ferran Grau també concedeix un argot propi, el xeno —“estrany” en grec—, als seus personatges, uns nois desvagats que travessen a la deriva les nits de Barcelona com si la ciutat fos un parc d’atraccions dissenyat per divertir-los i distreure’ls; i com La taronja mecànica, que segons Burgess es va concebre a partir d’un fet tan escabrós com era la violació de la seva dona per un grup de desertors nord-americans a finals de la Segona Guerra Mundial. Per Ponç Puigdevall