‘Fantasmes del tsunami’: Paraules davant l’impossible al Japó

Davant del model estàndard de true crime que es fa per aquí –periodista que ha seguit un cas modela les seves cròniques en un llibre fet a correcuita i en calent, abans que s’apagui el ressò mediàtic–, Richard Lloyd Parry (Southport, Lancashire, 1969), corresponsal estranger del diari londinenc The Times a Àsia, va establir a Devoradores de sombras un nivell d’excel·lència que hauria de servir de mirall per a tot el gènere (una altra cosa, per descomptat, és que hi hagi la voluntat i els diners per invertir-hi). Es tracta d’una investigació periodística rigorosa i ambiciosa que s’estén durant anys per tal d’introduir el factor més determinant a l’hora d’entendre i interpretar uns esdeveniments: el pas del temps.

Si bé Fantasmes del tsunami. Vida i mort després del desastre (La Segona Perifèria) es pot considerar en certa manera un true crime –tenim un munt de víctimes, un despietat ens (involuntàriament) malèfic i un enigma al centre del relat–, el que realment el vincula amb l’anterior llibre de l’autor és una dedicació pacient i una mirada tant minuciosa com humana d’uns fets esgarrifosos. L’11 de març de 2011 el Japó va patir el quart terratrèmol més fort en la història de la sismologia –”va desplaçar la Terra setze centímetres del seu eix”– i el tsunami posterior va provocar 18.000 morts, mig milió de desplaçats i el desastre de la central de Fukushima (el pitjor accident nuclear des de Txernòbil). Lloyd Parry defuig analitzar les conseqüències macro i les grans xifres de la “crisi més greu del país des de la Segona Guerra Mundial” per posar el focus en una petita comunitat costanera, Okaga –”es trobava en un racó oblidat del Japó, sota muntanyes i entre arrossars, a prop de la desembocadura d’un gran riu”–, on la tragèdia va desafiar la nostra capacitat d’enteniment, i fins i tot els límits de la nostra imaginació, en acabar amb la vida de la pràctica totalitat dels alumnes i el professorat d’una escola de primària.

Fantasmes del tsunami funciona almenys en tres plans principals: 1) procura reconstruir la cronologia dels fets del dia del terror (incloent-hi el testimoni d’un supervivent miraculós, que ens porta per dins del corrent salvatge de l’aigua que el va arrossegar); 2) conscient que un misteri és la millor manera de mantenir la tensió en una narració, l’autor dosifica la resposta a la pregunta més dolorosa de totes: per què no van evacuar els infants a un turó que hi havia molt a prop de l’escola?, i 3) analitza els efectes i els esdeveniments posteriors: tasques de recerca dels cossos, estratègies pràctiques de supervivència, processos de dol i acceptació, fractures dins de la comunitat, judici per negligència...

Lloyd Parry, que es va passar sis anys viatjant de forma intermitent a la zona, aconsegueix commoure sense que la càrrega emotiva literalment insuportable del material que té entre mans devori la història, en bona mesura perquè sap que el sentit del llibre transcendeix la crònica dels fets per, entre altres coses, desxifrar uns codis socials i una cultura molt aliena (el títol del llibre sorgeix de la interferència dels morts en un marc espiritual de creences on l’aquí i el més enllà mostren fronteres febles), i afrontar el vertigen de preguntar-nos com hauríem respost nosaltres davant de “l’impossible”. Lloyd Parry honra les víctimes amb un exercici de responsabilitat periodística que cristal·litza en un llibre que transmet alhora el repòs i la força d’una oració.