‘Blancor’, de Jon Fosse: Sol i vern

Posats a premiar de nou la blancor europea, és bo que el Nobel de Literatura reconegui llengües minoritzades, sense hegemonia que les sostingui o en clara posició de desavantatge: llengües controvertibles. És el que ha passat enguany amb el noruec Jon Fosse (Haugesund, 1959). L’Acadèmia Sueca el premia perquè la seva prosa i el seu teatre innovador manifesten “allò que no es pot dir”. Indirectament, el Nobel premia la literatura en nynorsk, una de les dues formes oficials d’escriure la llengua noruega (l’altra és el bokmål).

El teatre de Fosse ens havia arribat traduït (l’última producció va ser Hivern, presentada a l’Espai Brossa de Barcelona el 2017, amb traducció i direcció d’Ester Roma Calle), però fins avui no era possible llegir en català la seva narrativa.

La novel·la Blancor, que publica Galàxia Gutenberg, hauria de ser un tret de sortida. De la traducció se n’ha encarregat Carolina Moreno Tena (traductora del també premi Nobel Tomas Tranströmer, de Per Petterson i Karl-Ove Knausgård).

El llibre (l’objecte) té uns marges generosos, quasi auris, que no havíem vist des dels temps d’Aldo Manuzio, mentre que el text es presenta en un sol bloc monolític, sense fissures ni punts i a part, com aquelles narracions de Bernhard en què no saps ben bé on clavar el punt de llibre. Tots aquests apunts tipogràfics haurien de donar una idea de la poètica, l’eufonia i els ritmes de la proposta de Fosse. Blancor és un llibre que es ressenteix amb la lectura interrompuda que caracteritza el nostre temps, però si apaguem el mòbil, si escapem al lavabo de l’oficina i llegim d’una tirada les noranta pàgines, experimentarem el seu poder original (temps estimat de lectura: 48 minuts), que és el poder de la depuració i de les repeticions, sonores i obsessives, del llenguatge senzill, que es va acumulant fins a crear alguna cosa que va més enllà de les paraules.

La narració de Blancor sona a monòleg perquè hi domina la solitud, la sensació d’estar sol i vern que té un protagonista sense nom, i pràcticament sense biografia, que condueix per una pista forestal fins que queda entrebancat pel fang. Comença a nevar. El narrador queda sol amb els seus pensaments. No descriu gaire perquè un cop dit “arbre” o “pedra”, què més podria afegir? Hi ha una austeritat buscada, monacal, en l’estil de Fosse, més pendent dels dubtes del personatge (interns, és clar) que de les certeses (del món que l’envolta), i per això construeix un relat que és una caminada filosòfica fregant l’al·legoria (una carretera, un bosc, la tardor). Si l’associem a l’obra al·legòrica de Dant, Blancor vindria a ser una Comèdia tardorenca: li han caigut les fulles i ha quedat pelada mentre avança l’hivern. A Blancor no cal sortir de la “selva obscura” quan el protagonista es troba “al bell mig del camí” de la vida. No cal baixar a l’infern superpoblat de personatges. El seu guia, el seu Virgili, pot ser una presència angelical que mai no acaba de corporitzar-se. No se li apareixen els amants Paolo i Francesca sinó el pare i la mare, i no pas en una remolinada negra, sinó amb la blancor de la neu terbolinant-se al seu voltant.

En aquest llibre de Fosse s’hi troben a faltar tantes coses... Però és tan clar que aquest és el designi de l’autor: l’estil fa vot de pobresa i la lectura deixa un gran dubte obert. Per a alguns aquest serà un dubte literari i per a d’altres el dubte propi d’una crisi de fe.

Blancor 

Jon Fosse 
Traducció de Carolina Moreno Tena
Galàxia Gutenberg. 96 pàgines. 16 euros