Els contes antirealistes d’Elvira Augusta Lewi
Males Herbes recupera ara un nom molt poc conegut de les escriptores de la Segona República amb la publicació d’‘El pis 200′
Del conjunt d’escriptores de la Segona República, d’aquella plèiade que combinava personalitats tan diferents com les de M. Teresa Vernet, Aurora Bertrana, Irene Polo, M. Rosa Arquimbau o Anna Murià, l’editorial Males Herbes recupera ara un nom molt poc conegut: Elvira Augusta Lewi. Com explica Neus Real Mercadal a l’epíleg del llibre, Lewi era una peça clau en el projecte de modernització de la cultura de finals dels anys vint i els anys trenta del segle passat. Escriptora, divulgadora i traductora, Lewi fou moderna, en tots els sentits de la paraula, en un moment en què les dones prenien la paraula i incidien en l’esfera pública, participant activament en el desenvolupament d’una cultura adreçada a un públic ampli, de masses.
Lewi es feu un nom gràcies a les seves col·laboracions com a crítica, assagista i periodista a D’Ací i d’Allà, Revista de Catalunya o La Nau i a la seva implicació en entitats culturals femenines —com el Lyceum Club de Barcelona, on impartí classes d’interiorisme. Com a narradora fou coneguda per dos llibres: la novel·la Un poeta i dues dones i el recull de relats Els habitants del pis 200, tots dos del 1935, publicats, respectivament, per Edicions Proa i Quaderns Literaris.
Traductora de Hölderlin i de Rilke, Lewi, que era d’ascendència germànica i estudià a l’escola alemanya i a la Llotja, renovà la narrativa de l’època introduint-hi dos elements que sobtaren més d’un crític. D’una banda, l’antirealisme amb què tracta els personatges, molt esquemàtics, i al servei d’una narració que s’assembla més a un repte intel·lectual que a una trama versemblant. Com diu un dels narradors, són personatges que actuaven tan bé que semblaven “actors de tota la vida”. De l’altra, l’ús del fantàstic i de la ciència-ficció, dos gèneres propis de la literatura popular que li permeten donar forma a unes trames autoreflexives i inquietants.
Els tres relats fantàstics inclosos en el recull (‘Quan la mort s’enamora’, ‘L’extraordinari Pau’ i ‘L’home de cristall’) juguen amb la mort i l’amor. Una narradora, que explica diverses aventures sentimentals, ens sobta dient que ja no és en aquest món. Un artista insignificant, que vol sortir de la seva insignificança, es deixa convèncer per una estatueta grassona i sorneguera que li parla. Un monstre, fet de roca, es vanta de la seva manca de sentiments. En totes tres, els personatges són representatius d’una idea que l’autora desenvolupa de manera sintètica i expressionista: la necessitat de sortir d’una vida anodina i insulsa. Aquest plantejament també el trobem a ‘Els habitants del pis 200′, un relat futurista, protagonitzat per tres homes (l’estrafet, el buit i el feliç) que viuen en un bloc rodejat de gratacels — que “més que arbres semblaven naps enormes d’un conte infantil”.
També centrats en relacions afectives, els altres dos contes (‘Les petites coses’ i ‘Una hora’) sorprenen per la manera com descriuen els pensaments dels personatges. En el primer, la protagonista observa “l’aspecte d’un ordre refrigerant de tan clar com era” de l’habitació on s’està. En el segon, un personatge, advocat, imagina la carn fofa del jutge a qui veurà l’endemà, una carn que tremola, enfonsant-li la boca “a cada paraula enèrgica”. Podem pensar que la narrativa de Lewi és aspra, antisentimental i freda. Segurament li falta desenvolupament, cohesió. Com tantes iniciatives culturals de preguerra, serà segada per la contesa bèl·lica. No podem negar-li, però, originalitat i modernitat.
Els habitants del pis 200
Epíleg de Neus Real Mercadal
Males Herbes. 123 pàgines. 18 euros
