L’eficàcia de la naturalitat

El primer llibre d’Antoni Carrasco (Santa Coloma de Farners, 1957), Saltimbanqui (2002), no permetia pronosticar tot el que ha anat venint després. A poc a poc i amb molta calma, d’ençà que tretze anys més tard va guanyar el premi Casero amb La segona lluna —tres relats sobre la malaltia, la mort i el dol, aparentment independents però entrellaçats de tal manera que el seu abast s’expandia amb l’esplendor sobirana d’una balada trista o un poema melancòlic—, el lector es va sentir de seguida seduït per una manera de fer literatura que defugia qualsevol contacte amb la paròdia, la ironia, la metaliteratura o els arravatats finals a la recerca còmplice de la sorpresa: a l’altra banda de la pirotècnia artificiosa i trivialment retòrica, Antoni Carrasco escrivia com si no considerés la literatura una moda, sinó una causa que servia per registrar o investigar el mapa de les sempiternes emocions humanes, la claror i la fosca de l’ànima, les tènues marques que deixa impreses l’experiència de cada dia. En el seu llibre següent, Recorda sempre això (2018), l’autor no s’apartava gens de la línia acabada d’encetar i, com si mentrestant hagués après a modular encara més bé la solidesa de la seva veu narrativa, el ritme d’una prosa, natural i eficaç, que en tot moment reclama el qualificatiu de “clàssica”, aconseguia que el lector se sentís fascinat per la poesia d’il·luminacions seques i enlluer­nadores amb què el protagonista i narrador explicava la relació amb els seus pares a través de set episodis que anaven des de la infantesa fins els últims adeus.

Ara, amb els quatre relats que conformen La bandera de Brigadoon, el lector torna a sentir-se satisfet en comprovar que Antoni Carrasco ha depurat encara més profundament l’eficàcia de la seva naturalitat narrativa: aquesta veu narradora, que no se sap si pertany o no al nom de l’autor que apareix a la coberta, ja no convoca els moments inexplicables ocasionats per la mort, ni recorda elegíacament els instants de glòria quotidiana viscuts a la vora dels seus pares, sinó que el motiu que uneix els quatre textos és l’educació sentimental d’algú que va veient com neix i s’evapora o es transforma l’instint de l’amor durant la convivència en parella, com el sabor de la paternitat transfigura algun sentiment que s’ignorava posseir; com és cert, en la vida de les persones que creien estimar-se, el que diu la cita de Mercè Rodoreda que encapçala el relat que dona títol al llibre: “Quan ens mirem no veiem com som: ens veiem com érem”. Mentrestant, s’intenta descriure com era la flama fugaç que va determinar el que va passar després a la vida dels protagonistes. I com que el lector d’Antoni Carrasco, quan va llegint La bandera de Brigadoon —en el folklore escocès, Brigadoon és una idíl·lica i feliç aldea muntanyenca que es fa visible una sola vegada cada cent anys, ho recordaran els aficionats al cinema gràcies a l’obra mestra homònima de Vicente Minnelli— i va topant amb la col·lecció d’amors fràgils, perduts o perdurablement inútils que desfilen al llarg d’aquestes pàgines tan sàvies, és probable que recordi i emparenti la seva manera de fer amb la mestria de William Trevor, que feia dir a un personatge seu que “l’amor és avari­ciós quan passa privacions”. La gràcia de la literatura d’Antoni Carrasco, però, és que, per més que l’experiència viscuda pel protagonista sigui dura com un cop de maça, per més que alguna vegada el lector pensi que està davant d’un narrador a la vora d’una soledat intolerable, a pesar que la injustícia i la crueltat que condimenten la història de la seva vida privada sembli que el col·loqui en el límit del suportable —les misèries domèstiques sempre són minúscules, cruels i injustes—, no hi ha mai lloc per a la queixa, per a la reacció del sarcasme, per a cap acritud, com si, certament, el que animés l’autor fos convertir-se en el portaestendard de la pàtria lluminosa i feliç de Brigadoon, no cada cent anys, sinó en el dia a dia de la relectura de les pàgines dels seus llibres.

Amb La bandera de Brigadoon Antoni Carrasco va guanyar el premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom, convocat per l’Ajuntament d’Inca i Lleo­nard Muntaner Editor. Algun lector es podria preguntar, malvadament, què hauria passat si l’obra hagués pretès optar a algun premi més famós i més ben dotat econòmicament.

La bandera de Brigadoon 

Antoni Carrasco 
Lleonard Muntaner
120 pàgines. 15 euros