Daniel Sancho i el mal

Davant d’un homicidi mediàtic, la reacció sempre és la mateixa: com pot ser, com pot ser! És igual que l’assassí vingui de casa bona i s’anomeni Daniel Sancho, que la sospita recaigui sobre la colla de la Unió Excursionista de Sabadell o que els implicats siguin els famosos agents del cas de la Guàrdia Urbana: hi regna la incredulitat. Ens diuen que s’ha trobat un cadàver i que el culpable d’aquella mort és algú de carn i ossos perfumat i, oh!, sorpresa i estupefacció. Com pàrvuls a classe de religió a qui s’explica que Judes Iscariot era un traïdor —és a dir, l’ovella negra, l’excepció.

Però, què és exactament el que ens fascina, el que ens deixa bocabadats? Que en Pepet hagi cregut que la millor manera de resoldre un conflicte sigui tallant-li el coll a en Joanet i, ja enfangat, aprofiti l’oportunitat per desfogar-se clavant-li catorze punyalades mentre a la ràdio comenten l’últim atemptat a Síria? Que la Txell i en Toni duguin la seva misantropia adolescent més enllà de la llei en un temps en què bullies sense pèl púbic graven amb el mòbil les pallisses que propinen? Que la Cisca s’hagi pres la molèstia d’anar a comprar verí i guants de làtex mentre la influencer de torn posteja una foto a Instagram i centenars d’usuaris li desitgen la guillotina des del sofà? Que vivim envoltats de violència és un fet que no cal constatar. Però, tot i parlar-ne molt i cada dia, oblidem que la violència hi és des de sempre. A l’exposició Sade, que aquests últims mesos ha acollit el ­CCCB, podem resseguir com, des de fa segles, s’insisteix a fer bocins la idea que l’home és un tros de pa. No en va, l’autor de La filosofia al tocador és considerat pensador, a més de novel·lista d’una crue­sa i obscenitat límit: la seva proposta parteix d’una concepció de l’ésser humà complexa, pulsional, amb inclinacions perverses quant a experiències de dolor i de plaer en l’aniquilació de l’altre. D’unes passions fosques que no tenen cabuda, gràcies a Déu, dins del pacte social. Ara bé, si ens podem identificar amb allò immoral, és perquè existeixen certa hipocresia i determinats tabús inherents en l’ètica que ens protegeix: aquestes dues cares de la mateixa moneda expliquen la presència de la crueltat al llarg de la història com la vigència de Marquès de Sade en el ventall de referents.

És evident que carregar una àmplia tradició històrica i intel·lectual no evita encallar-nos en estadis d’ingenuï­tat. Davant dels milers de clics que acumulen les notícies sobre successos escabrosos, o de l’èxit del true crime en les plataformes d’audiovisuals, el debat —de tons paternalistes— continua girant, obsessivament, al voltant de quin tipus de ciutadà hauríem de ser. Una discussió que, tot i ser necessària, sovint n’eclipsa una altra de més efectiva i fundacional: la de quina és la nostra naturalesa, sobretot quan no és la de l’animal racional capaç de controlar tota visceralitat. I és que contemplar-se al mirall, a vegades, genera una gran estranyesa. I el dol per un ideal il·lustrat a què ens aferrem amb sang i fetge.