_
_
_
_
_

Àcid i ulls de brau en el túnel del temps

Joan Barbarà, gravador de Miró i Picasso, va fundar Taller46 fa mig segle. Ara, el seu net Om hi organitza visites privades per conèixer el llegat familiar i també l’obra d’artistes residents, com la jove Juliana Plexxo

Juliana Plexxo amb Om Barbarà a Taller46.
Juliana Plexxo amb Om Barbarà a Taller46.

Cada dissabte al matí, el violoncel de Pere Busquets despertava el net de Joan Barbarà. El solista de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu feia classes particulars a la casa-taller que el cèlebre gravador va fundar l’any 1973 als baixos d’un edifici de Gràcia. “Coses de família”, explica Om Barbarà. I somriu. Ell és el nen a qui estripaven els dissabtes a base d’arquets tremolosos fregant quatre cordes. La seva habitació estava just al pis de dalt de la sala de música de l’avi. Om, artista i gravador, també s’encarrega de donar a conèixer el llegat familiar de Taller46. I ho fa a través de visites guiades que comencen en aquesta sala, que en el seu dia va estar presidida per un piano de cua. Ara, el seu lloc l’ocupa una taula de fusta d’1 x 2 metres, la dimensió màxima d’un gravat. Les parets estan folrades d’obres. La que més impressiona és la del Liceu reduït a cendres. L’endemà de l’incendi, Busquets va fer entrar d’amagatotis el seu sogre de 67 anys —l’avi Barbarà— al cor del desastre. Va fer-ne un dibuix que després va convertir en un espectacular gravat d’1 x 2 metres. Coses de família.

Quan el torero està a punt d’entrar a matar, el toro abaixa el cap com si ja hagués pres consciència del seu destí. Els seus ulls s’allargassen i es fonen a negre sota l’esquitx de la sang. Aquest és un dels primers records d’infància de Julia­na Plexxo, filla d’un crític taurí colombià. L’assassinat del seu pare per motius polítics la va apartar de les places, fins i tot del seu país natal. Després de viure a Quito i a Londres, va aterrar a Pamplona per estudiar periodisme. “Segurament com a homenatge al meu pare”, afirma. Acabada de llicenciar, va venir a treballar a Barcelona. I un dia la van convidar a una festa on s’havia de lluir vestit de gala i màscara veneciana. I ella va improvisar. De qui és aquesta màscara? L’he feta jo. Ets artista? Podria veure la teva obra? Juliana encara recorda com la va interpel·lar una galerista fascinada amb aquella màscara decorada amb els ulls que dibuixava des de petita, i que també estan pintats als pantalons de treball que porta avui.

La sala de música és la primera parada de la visita a Taller46. Abans, ens han ensenyat un tòrcul que va pertànyer al pintor Francisco de Goya, i també hem badat davant d’una pancarta de teixit rosegat del 1909 on s’hi llegeix “Societat Protectora dels Animals i les Plantes de Catalunya”. “És una relíquia, aquestes sí que duraven, no com les pancartes d’ara”, fa broma Om. Baixem unes escales i entrem al taller de gravat pròpiament, a l’espai de treball on ja no hi ha rajola hidràulica i l’aire es fa més espès. Per allí tragina en Virgili, un altre gravador expert, la baula genètica entre Om i Joan Barbarà. “Jo era petit, però recordo quan anàvem a Cadaqués a veure Dalí. Quin personatge! Ara bé, segons el meu pare, Dalí era més conservador que Picasso”. Virgili parla amb tota la naturalitat del món. De fet, ell va criar-se en aquest mateix taller entre els clients del seu pare, molts d’ells artistes tan reconeguts com Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Ràfols-Casamada i, sobretot, Joan Miró, amb qui Joan Barbarà va establir una gran amistat des que van coincidir a París als anys seixanta.

“M’agrada humanitzar el toro, el considero un ésser suprem, un animal noble, molt més que nosaltres”, diu Plexxo

Soc artista? Soc artista. Aquella galerista curiosa va obrir una porta que Juliana Plexxo no s’havia plantejat creuar mai. I és així com el 2019 va aterrar a Taller46 sota la tutela artística de Virgili Barbarà. “Ha sigut el meu mestre, ho he après tot d’ell. La meva base és el gravat, però m’agrada experimentar, mesclar colors i textures. De fet, només conservo una planxa de coure, la primera que vaig fer. És allò que en diem una escultura plana. Les altres les destrueixo perquè vull mantenir l’essència de l’obra única, no vull repeticions, m’interessa més el procés”, assegura. És per això que els retalls d’aquestes planxes trencades, ja siguin de coure, de fusta o de plàstic, els reutilitza per fer els seus collages. “Dibuixar aquests ulls és com una catarsi. M’agrada humanitzar el toro, el considero un ésser suprem, un animal noble, molt més que nos­altres”, continua Plexxo, un nom emergent que acaba de presentar Éter, una sèrie on segueix indagant en aquests ulls de toro a vegades més egipcis, a vegades més alienígenes, però dels quals costa apartar la vista.

Joan Miró i Joan Barbarà cap a l'any 1978 o 1979, al Taller de Son Boter a Mallorca, en una imatge cedida.
Joan Miró i Joan Barbarà cap a l'any 1978 o 1979, al Taller de Son Boter a Mallorca, en una imatge cedida.

Planxes, burins, àcids, vernissos, tòrculs, papers, tintes, pin­zells, aiguaforts... Sortim del ventre d’aquest monstre fascinant que és l’espai de treball i, escales amunt, continuem la visita trepitjant de nou rajola hidràulica. “Ara entrarem a l’estudi de l’avi”, anuncia Om. Al fons s’aprecia la figura d’un senyor de mitjana edat absort en una tasca manual minuciosa. Es diu Gwilym Hughes i és un dissenyador gràfic de Manchester. “Ens visita cada any i es queda dos o tres mesos per fer gravats inspirats en antics retrats modernistes. Com que fem residències, és possible trobar-se artistes treballant durant alguna visita”, assegura. De nou, les parets de la sala estan folrades. Hi ha gravats molt antics i altres més recents signats per Hughes, per Plexxo i fins i tot pel mateix Om. La joia de la corona, però, és l’obra de Joan Barbarà. “No només era un gravador excel·lent, també era un artista”, rebla el net orgullós mentre fullegem un llibre preciós de paisatges d’Eivissa i Formentera que el seu avi va dibuixar el 1949, quan el van enviar a les illes a fer el servei militar. La visita guiada pel Taller46 s’acaba al punt de partida, a la sala de música. És el moment de la copa de cava, de més anècdotes, records i curiositats d’una nissaga familiar que porta el gravat a la sang. “Pel meu avi era un art major, com també ho era per a Goya”, afegeix. Sobre la taula de fusta hi ha una pila de gravats antics de diferents mides, estils i autors. “Són els fons del taller, i els venem a preus molt assequibles”, explica Om mentre convida a donar-los una ullada. Hi ha paisatges, escenes quotidianes, figurins de moda, i són el passi per endinsar-se en aquest apassionant viatge pel túnel del temps.

Normas
Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_