Kafka i el sionisme

L’estat d’Israel es va fundar l’any 1948, és a dir, vint-i-quatre anys després de la mort de Kafka. Però la causa sionista —de la paraula Sió, un altre nom per Jerusalem— havia arrencat a final del segle XIX com a moviment polític nacionalista que proposava l’establiment d’un estat per al poble jueu al territori que havien ocupat les dotze tribus, segons l’Antic Testament, d’ençà que aquesta terra, promesa a Moisès, havia estat atorgada per Jahvè als seus fidels.

Theodor Herzl, un periodista nascut a terres de l’antic Imperi d’Àustria-Hongria, va ser el fundador del moviment, en part esperonat per l’afer Dreyfus —tan humiliant i escandalós—, que pot resseguir-se, entre altres fonts, a l’obra gran de Marcel Proust. Amb la idea que només tenia sentit fundar una pàtria a Palestina, els primers sionistes van emigrar a aquest lloc, des de feia molts segles ocupats per gent de religió musulmana i ètnia no jueva. Els jueus, com és sabut, havien vist enderrocat el temple d’Herodes l’any 70, i havien estat definitivament expulsats dels dominis romans —Palestina pertanyia a la província de Síria— l’any 135, després de la rebel·lió de Bar Kochba. Llavors va començar la Diàspora, la llarga existència del poble jueu per quasi tot arreu del món, en especial el Nord d’Àfrica, Europa i els països de l’Est.

Arreu on van anar, molt en especial a l’edat mitjana, els jueus van ser mal vistos i discriminats: també a Catalunya, on, quan van deixar de subvencionar les contesses de la Corona d’Aragó, van començar a ser víctimes dels pogroms, la violència i l’exili forçat. A Espanya van ser obligats pels Catòlics l’any 1492 a emigrar o convertir-se. Tanmateix, l’edat moderna, sobretot a partir del segle XVIII, va començar a practicar una relativa tolerància envers les comunitats jueves, com ja va ser el cas, notabilíssim, de la comunitat jueva d’Àmsterdam, ciutat comercial de primer ordre al segle XVII: una activitat preuada pels jueus, en la mesura que es bellugava més entre els béns mobles que els immobles.

La discriminació dels jueus, fet i fet, no va cessar, i allò més habitual va ser que visquessin en barris segregats, sense poder accedir a la mateixa educació que els cristians, ni practicar una llarga sèrie d’oficis i ocupacions. Cap al segle XIX, malgrat tot, es va consolidar a les nacions europees un moviment de clara assimilació, gràcies a la qual els jueus no van ser molestats, van acabar posseint llibertat de moviment, d’ofici i de pràctica religiosa, i potser eren mal vistos per les comunitats cristianes, però no assetjats, llevat de casos concrets.

Aquest és el context en què va néixer a Praga Franz Kafka (1883-1924), fill d’un antic venedor de carn ritual en un poble miserable, però ja en vida de l’escriptor comerciant pròsper de “galanteries” i complements de moda: s’abastia de vanos i mantellines en un establiment del carrer del Carme, cantonada amb Doctor Dou, Barcelona.

Kafka va viure, doncs, en plena onada de sionisme i d’emigració a Palestina, i molts amics seus l’atiaven perquè anés a establir-s’hi: un lloc en què llavors no hauria pogut fer gran cosa més que treballar en un kibutz, granges col·lectivitzades durant dècades. No hi va anar: en part, perquè es guanyava bé la vida a Praga, treballant com a advocat en una companyia estatal d’assegurances; en part, perquè es considerava prou integrat —si és que Kafka es va integrar mai en cap cosa que no fos la literatura— en una ciutat del regne de Bohèmia amb capital a Viena, amb una comunitat jueva prou nombrosa i solvent —una altra cosa eren els jueus de l’Est, els primers que Hitler anihilaria més endavant— i amb una societat literària suficient com per trobar-se “a casa”.

Més encara: havia heretat del seu pare una religiositat molt vaga, aquella que li va fer escriure, a la famosa carta que va adreçar-li l’any 1919 i que el pare no va arribar a llegir, que “tampoc en el judaisme podies ser-me un refugi; per ell mateix, el judaisme hauria pogut ser-ho […], però el judaisme que em vas transmetre era molt mediocre”. De fet, molts jueus de Praga, en vida de Kafka, visitaven d’esma la sinagoga, o hi tancaven pactes comercials.

Heus aquí, doncs, el cas d’un home amb una clara consciència de ser jueu que, als anys 1910 i 1920 va considerar que no hi guanyaria res formant part d’una nació israelita —l’estat va arribar més tard—: hi ha homes que són en si mateixos un estat-nació des que neixen. I han estat molts els que després dels avatars més aviat sinistres de l’estat d’Israel d’ençà de la seva fundació han considerat que la diàspora —amb les mateixes garanties jurídiques per als jueus que per als altres—, va oferir al poble d’Israel, almenys després de 1945, una vida digna i passadora. Entre els que ho han cregut així, hi ha jueus tan notables com Arthur Rubinstein, Noam Chomsky o George Steiner. I milions.