L’amistat: Ordine i Steiner

Nuccio Ordine, que va morir sobtadament fa poc, va tenir una gran amistat els últims vint anys amb George Steiner quan aquest ja es trobava retirat —sempre estudiant i escrivint, tanmateix— en una de les seves ciutats universitàries, Cambridge, Anglaterra.

Les amistats de debò —no les de conveniència, que abunden— són fruit d’allò que Goethe va anomenar Wahlverwandschaften, “afinitats d’elecció”. Ordine va conèixer Steiner després d’haver llegit i admirat una part substancial de la seva obra, i no va poder evitar sentir devoció —que és més que admiració— per aquell home, que, al seu torn, se’n va endur l’any 2020 l’última parca. Van començar a freqüentar-se, Ordine va convidar a Itàlia George Steiner, i Nuccio visitava almenys un cop l’any el seu amic a Cambridge: conversaven, passejaven, i potser bevien te. Sembla poca cosa, perquè la conversació tranquil·la, sàvia o no, ja no té crèdit; però és el que assegura la sòlida relació entre els amics. La Grècia clàssica considerava aquesta mena de vincle, la philia, el fonament mateix de la ciutat, que venia a ser el mateix que la política. Ressona aquesta idea en el tractat que Ciceró va escriure en honor d’aquesta virtut, Laelius de amicitia, llibre profitós que trobareu a la Bernat Metge; i, ja als temps moderns, Montaigne va celebrar als Assaigs la seva amistat amb La Boétie. Pope, Swift i Thomas Gay van fundar un club per celebrar tant la seva amistat com l’enemistat que sentien pels escriptorets del seu temps. Goethe va confiar a Eckermann, amb amistat, el bo i millor del seu pensament. Flaubert va celebrar la seva amistat amb Louis Bouilhet finançant una estàtua en memòria seva... I així fins avui: Ravelstein és un gran llibre de Saul Bellow que festiva la seva amistat amb Allan Bloom, un humanista proscrit en un país que abans els valorava. Aquí, Lupetus i Rico han escrit sengles llibres, recents, honorant els seus mestres. Però això s’acaba. La gent s’admira a si mateixa, en especial al gimnàs, i ja en té prou.

Ordine no va escriure una obra tan extensa i polimòrfica com la de Steiner, però això és el de menys: tots dos eren humanistes, i això vol dir que tots dos tenien un respecte enorme per la tradició literària i filosòfica de Grècia i Roma, i, en general, per totes les mostres de pensament i de discurs escrit en què es tractés de la perfectibilitat del gènere humà, de les seves virtuts i de les seves possibilitats.

A Steiner degué satisfer-li l’amistat amb l’italià, tota vegada que aquesta península —incloses les corts de la Corona d’Aragó, a Nàpols— va fer renéixer els grans assoliments de la Grècia arcaica i clàssica, i, damunt, va ser la primera, entre Petrarca i els humanistes dels segles XV i XVI, a multiplicar amb una energia que avui sembla prodigiosa, irrepetible, aquell llegat. Va ser una lliçó que va perdurar sòlidament mentre la gent culta va conèixer les llengües de les anomenades “tres nacions” —l’hebreu, el grec i el llatí—; almenys una o dues. No va passar res quan el llatí va quedar reduït al món eclesiàstic i a la litúrgia fins entrat el segle XX: molts literats, savis i estudiosos van deixar d’emprar-la —encara no Descartes o Spinoza—, però van romandre fidels a una tradició que imposa tant com alliçona.

Quaderns Crema acaba de publicar un resum de la gran amistat entre Ordine i Steiner que serà delícia per a tot amant del deixant humanístic, i, més encara, li darà ànim i esperança: Nuccio Ordine, George Steiner, l’hoste incòmode. Entrevista pòstuma i altres converses, traducció de Jordi Bayod (Barcelona, 2023). Les humanitats no reviscolaran fins d’aquí a molts anys —vegeu: ara als col·legis i les universitats els nois tenen tirada a apunyalar professors i companys d’estudi, molestos quan s’adonen que hi ha gent que sap coses i que ells, creient-se molt savis, són pràcticament analfabets—, però llibres com el d’avui permeten respirar fondo, amb con­fiança. Diem això perquè el tema major del llibre és l’ensenyament: no una professió, sinó una devoció (una altra): tant Ordine com Steiner van practicar-la amb excel·lència.

I si el llibre anomena aquest darrer “l’hoste incòmode” és, en primer lloc, per la seva condició de jueu a l’eterna diàspora; en segon lloc, pel fet que Steiner, com també li va passar a Harold Bloom, es va convertir, malgrat el respecte que despertava, en el representant d’una actitud insubornable, cada cop més sospitosa: pensar lliurement, creure en un cànon literari i ensenyar basant-se sempre en la literatura, ella mateixa —gairebé mai en les fonts secundàries, que són les que es fan servir pertot als nostres dies—, i, finalment, pel seu rebuig de qualsevol mena de nacionalisme: és la humanitat el que importa, parli la llengua que parli: la polis del temps de Pèricles és avui tot el món, globalitzat. Potser el llibre mourà a una menuda melancolia els homes i dones que es dediquen a la lectura, l’ensenyament o l’estudi dels clàssics de la literatura universal. Però, passat aquest bri de deixament, el lector s’alegrarà que les humanitats encara tinguin al món representants tan honorables.