_
_
_
_
_
Crónica
Texto informativo con interpretación

Dones sobre dones

Gemma Ruiz Palà va conversar amb els lectors d’El Club del Quadern sobre ‘Les nostres mares’

El club del Quadern
Gemma Ruiz Palà presenta 'Les Nostres Mares' al Club del Quadern.MASSIMILIANO MINOCRI

Aquella tarda al tren, de Sabadell a Barcelona i en direcció a la primera presentació de Les nostres mares, un grup d’amigues de tota la vida encoratjava una de la colla perquè s’atrevís a explicar-ho. Va passar fa pocs mesos. Va ser a la Biblioteca de Catalunya. Avui és dijous 5 d’octubre. És la segona sessió del Club de Lectura del Quadern. A l’Estudi Toresky escoltem amb atenció Gemma Ruiz Palà reconstruint aquesta escena, una més de les que aquesta tarda salten de la vida a les pàgines i de les pàgines de la vida, una mostra més d’aquesta dinàmica generadora de converses que l’ha acompanyada quan preparava el llibre i després de publicar-lo. Ara ja podria escriure’n la segona i la tercera part. Ha creat vincle. Es palpa durant l’hora llarga de conversa que passarem junts.

La periodista sap comunicar quan escriu i quan parla. Així l’hi diu la primera lectora que ha demanat la paraula després de la conversa que l’autora d’Argelagues ha mantingut amb Carlota Rubio. Li agraeix el llenguatge perquè, mentre llegia, li semblava que l’escoltava. També li agraeix l’experiència de reconeixement que ha viscut mentre era dins de les històries creuades de les deu dones. No importava que ella fos més jove que les protagonistes. Hi ha inèrcies que no canvien. “Em sentia molt identificada”, diu emocionada, i Gemma Ruiz l’escolta commoguda. Aquesta tensió vital és una sensació buscada perquè l’escriptora pretenia generar una catarsi. Si escoltem com parlen les deu protagonistes del llibre, nosaltres hauríem de conversar d’una altra manera. Si algú com aquella dona que anava de Sabadell a Barcelona, després de llegir-lo, s’atrevia a dir la seva vivència traumàtica per primera vegada, el lligam intergeneracional s’enfortiria. De la Maria Aurèlia Campany de la cita que encapçala l’últim premi Sant Jordi a les mares que ara són àvies, passant per Ruiz Palà i fins a les noies que eren adolescents després del #MeToo.

Durant el procés de redacció, Ruiz Palà ens reitera que va llegir tesis doctorals i llibres d’història per poder ser tan precisa com fos possible. Fins i tot va descobrir què valia el bitllet de xàrter a Londres a la dècada dels setanta per anar-hi a avortar o es va empassar la legislació de la dictadura que feia de la llei una arma contra els drets de les dones i el seu desig. Tenia la idea i la teoria i volia encarnar-la. Per això va demanar a la seva mare que convidés a sopar dos grups d’amigues. No va caldre ni que els expliqués per què eren allà. La mare no va parlar gaire, i ella menys. Abans de pitjar el botó de la gravadora del mòbil, ja havien començat a despullar una intimitat que moltes vegades no havien mostrat ni a les amigues de tota la vida, i aquell dia, ja grans, s’asseien juntes al voltant d’una taula per explicar-se, a través d’anècdotes viscudes, què volia ser dona durant el franquisme i la transició. Ho feien perquè ja s’han tret de sobre la culpa que els va inocular la dictadura i es trobaven amb prou confiança per mostrar-se i que el seu testimoni fos explicat per interpel·lar les dones i, sobretot, els homes d’avui, els seus marits i els seus fills. Homes com ara jo.

Una de les participants al Club del Quadern fa una pregunta a Gemma Ruiz Palà.
Una de les participants al Club del Quadern fa una pregunta a Gemma Ruiz Palà. MASSIMILIANO MINOCRI

“Va tocar os”, diu Carlota Rubio quan comença a parlar de la novel·la. De la mateixa manera que a les pàgines lliura amb goig una tradició cultural femenina i feminista que li havia estat escamotejada, Ruiz Palà partia de la constatació que no havia pogut sentir la seva mare ni les mares de la seva generació com a referents. No volia incomodar, però tampoc pretenia ser condescendent. Es tractava de ser “nice and strong” per poder mostrar com les lleis, les normes i la moral havien impactat el cos per negar el desenvolupament de la seva identitat com a dones. Es tractava de generar la conversa que possibilités parlar i prosseguir la conversa, com va fer aquella dona gran que va demanar la paraula cap al final de la primera presentació de Les nostres mares. Va dir que el seu home l’havia maltractada. I repetir-ho i alliberar-se, incomodant si cal, empatitzant amb l’experiència, és allò que va passar al Toresky.

Sobre la firma

Jordi Amat
Filólogo y escritor. Ha estudiado la reconstrucción de la cultura democrática catalana y española. Sus últimos libros son la novela 'El hijo del chófer' y la biografía 'Vencer el miedo. Vida de Gabriel Ferrater' (Tusquets). Ejerce la crítica literaria en 'Babelia' y coordina 'Quadern', el suplemento cultural de la edición catalana de EL PAÍS.
Normas
Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_