Maria Barbal al Club de lectura

L’escriptora conversarà amb els lectors sobre ‘Tots els contes’ el dijous 1 de febrer a les 19 h al Club del Quadern a l’Estudi Toresky

Maria Barbal, en una imatge d'arxiu.CONSUELO BAUTISTA

23 ene 2024 - 08:35CET

Tots els contes (Columna) és el resultat de la insistència de Maria Barbal a cultivar un gènere clau en el desenvolupament de la modernitat, que compta amb els sòlids precedents de Víctor Català, Mercè Rodoreda, Carme Riera i Antònia Vicens, l’estil de les quals traspua en l’obra barbaliana. En un sol volum a cura de Carme Arenes, s’apleguen per primer cop els 91 contes escrits per l’autora, tant els publicats, entre 1986 i 2022, en llibres solts, antologies i diaris, com els tres inèdits.

El recull és endreçat en onze apartats temàtics en què trobem opcions formals diferents: monòlegs, narracions en tercera persona, històries dialogades, microcontes, nouvelles i relats per a infants. Aquesta endreça (no cronològica) permet, segons la curadora Carme Arenas, oferir una nova lectura de l’obra barbaliana tot tenint en compte el conjunt. El resultat és un mosaic divers, de qualitat desigual, que evidencia algunes recurrències (en la tria de personatges i estructures) i en el qual ressonen alguns arguments i ambientacions de les novel·les.

Desplegada al llarg de quaranta anys, la narrativa de Barbal ofereix un ampli ventall de les tècniques, temàtiques i perspectives en què s’inscriu el conte contemporani. Partint de la descripció d’una imatge o d’una vivència, els relats expliquen diverses facetes de la naturalesa humana tot reproduint un cert ambient d’època ―evocat a través de les sabates de xarol dels dies festius, o dels jerseis de llana gruixuda, tan presents en la postguerra. També incideixen en la importància que tenen els llocs en la construcció de les experiències, sobretot en les narracions centrades en la vida al Pallars, on predomina el dialecte pallarès.

Un dels elements que aporta dinamisme al conjunt és el canvi de perspectiva. Molts contes comencen in media res, amb una veu narrativa que el lector ha d’aprendre a descobrir. Barbal fa parlar dones, homes, nens, animals, gent gran i, fins i tot, objectes. La focalització en el punt de vista intern li permet construir històries de to confessional, amb salts temporals i el·lipsis. Molts relats es desenvolupen en un lapse de temps breu i inclouen records que afecten el present.

‘Felisa’, per exemple, comença amb la descoberta d’una malifeta, n’explica els antecedents i acaba tal com comença: amb la reacció irada davant la descoberta. El relat del que ha passat, tanmateix, deixa el lector en suspensió. Allò que ha ocorregut, i que s’explica de manera condensada, sintètica, oculta una denúncia més profunda que apel·la a l’ordre social en què té lloc el relat i que el lector ha de deduir indirectament, a través del que es mig diu. Aquesta tensió és clau en un gènere que juga amb la distància curta, posant a prova les expectatives del lector.

Alguns contes es resolen imprevisiblement ―de manera irreal a ‘La bombolla’, o evidenciant uns prejudicis de gènere a ‘Una jornada gens particular’―, mentre que en d’altres, com ‘Furro’, el final queda obert. També hi trobem monòlegs, cartes i dietaris. Com en l’obra de Carme Riera, aquests papers privats intensifiquen la tensió entre allò que es diu i el que no es diu, un joc que es pot associar als desdoblaments que trobem en alguns relats, amb protagonistes que es miren al mirall.

Vista en conjunt, l’obra de Barbal connecta amb tota una sèrie de tensions que travessen la literatura del període democràtic: el paper de la memòria com a experiència individual i col·lectiva lligada a la guerra i a la dictadura, l’èxode rural i el sentiment d’abandonament i de solitud, la vivència de l’envelliment, la malaltia i la mort. Són preocupacions que han mobilitzat una part del discurs social i polític, que Barbal aborda a partir de les experiències particulars dels personatges, sovint dones solitàries que s’oculten darrere unes ulleres de sol, nens emmudits que són tot ulls i vells de caràcter aspre, manaires a qui les paraules “s’esfuguen”.

Aquesta mirada, a la vegada comprensiva i continguda, cap a éssers anodins, amb pors, malalties i defectes, no exclou, tanmateix, malícia ―a ‘El regal d’aniversari’, ‘Primavera ingrata’ o ‘El pare pròdig’. Resultat del pas del temps i de la distància, l’obra de Barbal mostra el poder de saber esperar sense despacientar-se. Acaça, amb els dits, les paraules esvalotades i les treballa amb moviments lents, lleus.

Barbal és la convidada del mes de febrer al Club del Quadern. Hi anirà dijous 1 a les 19 h a l’Estudi Toresky, en conversa amb Carlota Rubio. S’hi poden inscriure en aquest enllaç.