CRÍTICA
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘Quasi un miracle. Tots els contes’, Antònia Vicens: El desfici de la paraula

Els contes d’Antònia Vicens radiografien una Mallorca ferida, els habitants de la qual es debaten entre les formes de vida tradicional i la fugida del diner fàcil, l’oci i la religió

Al conte ‘Rates’, Conxa és a l’hospital agonitzant, envoltada de fills indiferents que parlen amb el metge.
10/08/12
Al conte ‘Rates’, Conxa és a l’hospital agonitzant, envoltada de fills indiferents que parlen amb el metge. 10/08/12OSCAR CORRAL

El 2005, dues editorials mallorquines, AdiA i Edicions del Salobre, recuperaven dues de les obres més personals de la narrativa contemporània: La santa (una novel·la de 1980) i Tots els contes (que aplegava textos publicats entre 1968 i 2003). La iniciativa —una veritable festa— havia suposat, per part de l’autora, Antònia Vicens, una revisió a fons dels textos originals, i havia comptat, en el cas de la primera, amb el suport del poeta i traductor Gabriel de la S. T. Sampol. Set anys després, Vicens, feliçment reconeguda amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2022, torna a ser d’actualitat. I ho és amb la reedició del volum de contes del 2005, al qual se n’ha inclòs un de nou, ‘Rates’.

Com La santa, ‘Rates’ té com a protagonista una narradora de classe baixa que és víctima de la incomprensió dels seus familiars. Conxa és a l’hospital, agonitzant, envoltada de fills indiferents que parlen amb el metge. “Ensensada”, “poma”, “embabaiada”, “estordida”, “fuita”, “doiuda” o “esburbada” són alguns dels adjectius amb què podrien etiquetar-la, ja que es tracta d’una dona confosa, que recorda mentre delira. La potència del llibre recau, justament, en la força d’imatges com “l’amargor de les esperances esgrellades”, el sol que cau “feixuc com una ruixada” i les “mirades plenes de tsunamis”. Aquestes imatges, crues, belles i directes, no només serveixen per dotar de densitat plàstica els 26 relats, sinó també per posar en evidència la creativitat dels seus protagonistes, homes i (sobretot) dones de condició humil que s’expressen amb una llenguatge de gran riquesa expressiva i sonora.

Els personatges vicensians són éssers incòmodes, inadaptats, que fan servir les paraules per furgar en les ferides

Els personatges vicen­sians són éssers incòmodes, inadaptats, que utilitzen les paraules per furgar en les ferides d’allò que han vist i viscut, i ho recreen mitjançant una imaginació frenètica. Tot i la seva “indefensió emocional” (l’expressió és de Sampol), troben en la paraula un alliberament. La confusió en què pensen posa en evidència algunes de les tensions que els provoca un món desballestat, que els enterra sota sentències. El dolor que pateixen té com a correlat un paisatge mallorquí sobreexplotat i empobrit: com moltes de les protagonistes, la terra viu “desolada, sota d’un cel de colors aspres amb caps d’animals degollats surant a la deriva”.

La lectura del recull (inversa a l’ordre d’aparició dels relats) permet reconèixer unes constants temàtiques en l’obra de Vicens: l’explotació laboral, la insatisfacció amorosa i la soledat, l’alienació provocada per la misèria, la violència i la repressió i, finalment, la mort. Combinant monòleg interior i diàleg, i jugant amb el canvi del punt de vista, Vicens crea unes històries complexes i ben tensades, en estructures que desafien l’ordre temporal, i que es tornen més breus i tenen protagonistes de més edat en els relats més recents.

Els contes de Vicens radiografien una Mallorca ferida, els habitants de la qual es debaten entre les formes de vida tradicio­nal, heretades del catolicisme i la dictadura, i la fugida a través del diner fàcil, l’oci i la religió. Són éssers que treuen el cor i en fan “bocinets per als ocells”. La delicadesa amb què es descriu aquest gest xoca en un entorn marcat per l’instint i la sang, amb llençols brodats, randes i farbalans. Amb la fúria de l’escriptura, Vicens indaga en la naturalesa fosca d’unes vides atropellades, que fluctuen entre les facilitats proporcionades per les noves formes de consum i el corc de les obsessions que els empenyen a errar, calcinant i, a la vegada, fent florir la vida al seu voltant. No és estrany, en aquest sentit, que la seva literatura incorpori elements fantàstics, resultat de les misèries econòmiques i socials que esquincen els individus.

‘Quasi un miracle’, un dels darrers relats escrits per l’autora, molt breu, explica amb poques paraules les paradoxes que suposa aquesta capacitat transformadora. Una padrina capcineja mentre la seva reneta juga a un videojoc ecologista. Endormiscada, recorda el dia de la seva comunió a partir d’una escena fantàstica: el seu cap floreix. Aquest moment, que s’oposa a la imatge d’una mar que escup peixos i ocells morts (una clara referència a l’enfonsament del Prestige), és el miracle que dona nom al relat i al llibre. Un quasi miracle que ens recorda la tènue escletxa que separa la realitat del deliri; l’escriptura, del desfici.

QUASI UN MIRACLE ANTONIA VICENS

Quasi un miracle. Tots els contes 

Antònia Vicens 
Empúries, 2022
255 pàgines. 20,90 euros
Normas

Más información

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS