Francesc Cambó i Jordi Pujol davant del mirall

És que tu encara hi penses en el país? És que no has arribat ja a confondre el país amb els teus negocis, com s’esdevingué un dia amb un home que es deia Francesc Cambó?”. La carta de Josep Benet a Jordi Pujol està datada el 15 de juliol de 1973. Quan la vaig descobrir, al·lucinava. Benet feia anys que acumulava malestar, se sentia maltractat per Pujol. Després d’enumerar tantes decepcions, acabava acusant-lo amb una comparació que volia ser feridora. Si seguia actuant com havia fet, podria acabar confonent els negocis privats amb Catalunya. Com Cambó.

Aquell juliol, a Llofriu, Josep Pla redactava el pròleg a la reedició de la seva biografia de Cambó. Volum 25 de l’obra completa de Destino, l’editorial sorgida del setmanari del qual Pujol ja era accionista. La biografia havia estat un encàrrec de Cambó. 1928. Era una peça més d’una estratègia per reposicionar-se com a líder del catalanisme reformista. Quan va llegir-ne els primers capítols manuscrits, ­Joan Estelrich —el seu gestor cultural— va fer aquests comentaris per carta. “No hi veig realitzada, literàriament, artísticament, la necessària, al meu entendre, fusió entre l’element anecdòtic, històric, i l’element doctrinal, teòric”. Es pot llegir a Periodisme i llibertat, l’epistolari entre Pla i Estelrich acabat d’editar. Cambó volia controlar com s’inscrivia en la història. En queda rastre al manuscrit, conservat al Mas Pla, i a les cartes que enviava al seu biògraf.

Quan Francesc Cambó. Mate­rials per a una història es va publicar per primera vegada, va sotraguejar la conversa pública catalana. Quan l’octubre de 1973 va reaparèixer, a la decadència del franquisme, ho va fer sense pena ni glòria. Feia un quart de segle que Cambó havia mort. Allò que ell representava —per fer-ho curt: la burgesia catalanista— estava desacreditada, com ho estava un Pla més i més reaccionari. Dies d’hegemonia marxista. Al juny, per escrit, Pujol ho advertia a uns amics. “El món polític català està destrossat. Es fa inevitable una ruptura amb els criteris i les actituds polítiques, mentals i ètiques de fons avui dominats a Catalunya”. Si hagués conegut aquell món, Pla —malgrat ser antipojulista epidèrmic— podria estar-hi d’acord.

Revisant el llibre, Pla va emfasitzar la seva òptica conservadora. Però això no era l’essencial. Ho era la seva tesi clàssica sobre Prat, Cambó i la direcció de la Lliga. “La manera d’ésser d’aquest país és un ferment que ha actuat sempre, però sovint la seva actuació ha resultat crepuscular i petitíssima. Ara bé, en un moment determinat, aquest ferment fou convertit en una gran força política”. Els homes de la Comissió d’Acció Política de la Lliga havien transformat el ferment nacional en autoritat política i havien actuat amb mentalitat de govern. Interessava aquella lliçó el 1973? I ara?

Vides paral·leles

Per fi Francesc Cambó. L’últim retrat, de Borja de Riquer. La publicació d’una de les biografies més esperades dels darrers lustres ha coincidit amb l’estrena a HBO Max de La sagrada familia, la sèrie sobre els Pujol dirigida per David Trueba i de la qual ha estat director executiu Jordi Ferrerons —responsable del documental sobre Trias Fargas que aviat s’estrenarà a TV3—. La coincidència m’ha posat com una moto. Cambó em sembla la figura més rellevant del catalanisme de la primera meitat del segle XX, Pujol de la segona. Llegia la biografia i mirava la sèrie i m’imaginava en una sala de miralls veient-los tots dos reflectits. Un com un cosmopolita príncep del Renaixement, l’altre com un Moisès missional que guanyava amb la màscara del menestral. Plutarc sabria posar-hi fil a l’agulla.

En una tradició política al·lèrgica al poder, inevitablement van generar fascinació i controvèrsia

L’un i l’altre se socialitzen en plataformes juvenils i minoritàries, vivers de dirigents del catalanisme: Cambó al Centre Escolar Catalanista, Pujol a grups de catolicisme de baixa intensitat nacionalista com el Torras i Bages o la Confraria de la Mare de Déu de Virtèlia. Als trenta anys edifiquen el seu carisma quan són víctimes de violència política: l’atemptat d’Hostafrancs, les tortures arran dels Fets del Palau. Impulsaran alhora cultura nacional i lideratge al moviment catalanista gràcies a fortunes amassades amb enginyeria financera aplicada en circumstàncies anòmales: la creació de la CHADE per evitar la nacionalització d’empreses alemanyes com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial, el tràfic de divises ideat per Florenci Pujol per encàrrec de la burgesia cotonera, que va permetre comprar laboratoris farmacèutics i el banc que donaria origen a Banca Catalana. Tots dos, fascinats per la història i pensant el país en clau europea, van voler també ser ideòlegs.

Com a líders polítics, estaven fascinats pel poder i, a la vegada, acaba­rien essent controvertits per la relació amb els diners. En una tradició política al·lèrgica a l’amoralitat que tantes vegades comporta l’exercici del poder i l’autoritat, inevitablement ha­vien de generar fascinació i controvèrsia. Per això són atractius. Perquè són atípics. Per l’afany de compatibilitzar poder polític i lideratge nacional. Perquè tant en l’esfera pública com en la privada són complexos, encarats davant de camins tràgics. En aquests instants sovint Cambó desapareixia de l’escenari. Però era en aquell moment, a l’hora de triar, quan l’opció elegida els humanitzava i així es trencava l’estàtua en la qual havien volgut convertir-se.

Cambó complet

“Si de la història de la burgesia catalana en podem dir ben bé que és la història d’una burgesia dependent, la història de la Lliga Regionalista serà la història d’un nacionalisme impossible”. Així rematava Borja de Riquer la seva tesi doctoral sobre l’origen de la Lliga. La llegeix el 25 de setembre de 1975. L’oposició acadèmica s’implicava amb una hegemonia que relligava l’abolició de l’explotació de classe amb la lluita per l’alliberament nacional. Ho dic amb el pròleg de Josep Fontana i cito Riquer, que també emprava el diccionari del PSUC. “Potser les conclusions d’aquest llibre poden servir per a entendre les limitacions de la burgesia catalana actual per a dur a terme una política autènticament nacionalista”. Ell mateix en definia els principis bàsics: “suposa partir del fet que la cosa prioritària és la consideració de l’existència d’una nació catalana, que la sobirania resideix en el poble català i, per tant, que tota l’actuació política ha d’anar cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació”.

Ara, al cap de gairebé mig segle, també remata amb contundència la biografia del gran burgès català: “una visió de conjunt ens porta a constatar el seu fracàs”. Després d’una recerca descomunal —de les cartes a Prat de la tesi fins a documentació empresarial passant per la correspondència amb Ventosa o Estelrich—, després de diversos llibres sobre Cambó, conclusió inapel·lable. Fracàs. No de classe. No de la seva societat, com Cambó es lamentava, sinó per no haver aconseguit la concòrdia de Catalunya amb Espanya. Malgrat la seva excel·lència com a home d’estat, en comparació amb altres patums de la Restauració, el seu projecte vital —l’autogovern— no hauria estat reeixit. Fracàs personal, català, espanyol. Ahir com avui, raona a l’epíleg. Llegit el llibre, malgrat que la tesi política sigui plausible, discrepo. La crítica que Estelrich va fer del Cambó de Pla il·lumina els problemes del Cambó de Riquer.

Borja de Riquer remata amb contundència la seva biografia sobre el gran burgès català: va fracassar

Una biografia demana la fusió literària de molts elements, només així pot construir-se una identitat narrativa per mostrar la complexitat d’un personatge. Cal una feina de documentació infinita. Riquer l’ha feta. Malgrat que no va poder buidar l’Arxiu Cambó, avui ningú sap més coses de Cambó que Riquer. Sap de tot. Ningú havia explicat tant. És una mina. Quantifica la fortuna, anomena amants, identifica silencis a les memòries i els denuncia amb proves. Però com que la dimensió política del personatge —les 640 primeres pàgines— és tan dominant, les altres dimensions no les fusiona en el relat. Les aïlla. Això fa que no es puguin visualitzar moments de plenitud que ho són, precisament, pel solapament de dimensions, quan l’elitista Lorenzo de Medici del món d’ahir resplendeix al mirall que eren els seus Botticelli.

Posem per cas 1917-1922. Els anys nuclears del rodó Alfonso XIII y Cambó, quan l’admirat Cambó tensa la corda de la Restauració. Davant dels dos camins crítics, optà per l’estabilització del règim. Alhora que decideix entrar amb ministres en el govern d’una monarquia ofegada, el seu crèdit catalanista queda en entredit Catalunya endins. La Lliga mai tornarà a ser vista com el partit central. Però Espanya enfora Cambó esdevé un home de poder que multiplica quan comanda la creació de la CHADE. A l’operació hi són els seus i l’elit capitalista espanyola, amb regal d’accions al rei. Com a financer esdevé un dels personatges del gran món de l’Europa dels happy twenty. Com a milionari projecta socialment la seva fortuna a Catalunya. Es fa una casa art déco a la Via Laie­tana —l’edifici més alt de Barcelona, un dels molts immobles de la seva patrimonial—, compra el iot Catalonia —Sert, pinti el camarot— i activa tot un programa d’intervenció intel·lectual amb l’objectiu de dotar el catalanisme d’uns fonaments culturals com el de les grans cultures europees. Ho pensa. Ho executa.

Si s’encreuen totes les dimen­sions, algunes en tensió entre elles, es pot concloure que Cambó va fracassar? Només com a nacionalista estricte potser no va triomfar, però com a figura del catalanisme, indiscutiblement. I la paradoxa és que un factor del seu triomf personal, que va tenir una deriva nacional, va ser actuar com un cortesà i acceptar el ministeri.

La família del virrei

“Cualidad de ambidextro. Su mano derecha está saludando al Rey, está cooperando con todo, y su mano izquierda, los hijos, están participando en la campaña Freedom for Catalonia, abucheos al Rey y demás”. Enric González a La sagrada familia. La sèrie és la primera aproximació biogràfica completa a Pujol incorporant les derivades del seu cas fins ara conegudes. Està construïda amb elegància visual, amb material d’arxiu molt bo i desenes d’entrevistes (a d’altres periodistes d’aquesta casa també, com Lluís Bassets o Pere Ríos). “Por una parte, él creía en el estado español y contribuyó muy seriamente a la gobernabilidad de España y, al mismo tiempo, estaba construyendo las futuras estructuras del futuro estado catalán”. Aquesta és la teoria de Fernando Ónega sobre la praxi política de Jordi Pujol.

Pujol hauria pogut aguantar aquesta contradicció entre l’estabilització de l’ordre i el buidatge nacionalista de l’Estat. Enfront d’aquesta disjuntiva, la Lliga de Prat i Cambó van triar aviat: apuntalarien la Restauració des de la Setmana Tràgica. Pujol ho va poder compatibilitzar mentre l’Estat del 78 va estar en construcció, però el tancament es produeix quan el bloc de poder conservador reseteja el model amb l’aznarisme i el fa centralista. Però aquesta tensió no és l’eix de la sèrie. Ho és la incògnita que Francesc-Marc Álvaro planteja al final del primer capítol. “¿Cómo puede ser que un personaje de una innegable inteligencia política como Jordi Pujol, que desde jovencito tiene claro que quiere ser president de Catalunya, que lo hace todo para serlo, deje sin atender la trastienda de su carrera y en esa trastienda, donde están su esposa y sus hijos, ocurran cosas que van a reventar su legado?”.

Encara no disposem d’una resposta clara. Ara mateix la resposta, com diu Josep Maria Brunet al final, la tenen els jutges: la sèrie acaba amb la porta d’un tribunal obrint-se i mostrant-nos una sala buida. La resposta periodística de La sagrada familia és en blanc i negre.

La sèrie de Trueba és la primera aproximació a Pujol que incorpora les derivades del seu cas

Hi ha una fotografia que surt diverses vegades a la sèrie. Els Pujol Ferrusola al saló de casa. A la dreta, assegut i amb les mans encreuades, el patriarca. Darrere seu, dret i amb un posat inquietant, el primogènit d’adolescent. Just després de la primera vegada que es projecta, Miquel Sellarés pronuncia el nom d’un dels entrevistats més rellevants: Lluís Prenafeta. Aquest capítol, el segon, acaba amb la fotografia. Ara el detall és a l’extrem, posant en primer pla el president. La imatge puja per la foto. S’escolta un tro, la càmera fa un zoom. El rostre del Ju­nior. L’epíleg el pronuncia Màrius Carol. “Hay un momento en el que Pujol comete un error: las finanzas del partido dejan de estar controladas por Miquel Roca y lo que hace Jordi Pujol es poner allí a su hijo”.

Aquesta decisió, on convergien interessos familiars i de partit —autorepresentat com el partit de Catalunya—, estava interrelacionada amb una decisió de gran transcendència. La sèrie ho toca d’esquitllentes. És el moment tràgic de la biografia de Pujol, la lliçó Cambó. Fins a quin punt s’havia de col·laborar amb l’executiu espanyol? Amb la governabilitat sí, mai entrant al govern amb ministres. S’evitava així diluir el partit com a força nacionalista, per dir-ho amb la tesi de Riquer. Catalunya endins tallava també contrapoders a la presidència de la Generalitat. El pare no ho veia clar, el seu fill gran ho tenia claríssim. Roca fora de les finances del partit. Tampoc ministre. González ho ofereix. Un tens consell executiu de Convergència diu no. “Error histórico”, va dir Roca en sortir i així va titular la crònica El País. La família mana. A partir de l’apoteosi olímpica, com diu Antonio Franco, “se estimó desde sectores del entorno de Pujol que era el momento de hacer cash”. El poder del 78 a Catalunya l’administrarien ells. És el virregnat. Negocis públics, negocis privats.

Entre el triomf i el fracàs

“Molts dels clixés que de vostè s’han fet, i circulen, seran esmicolats per obra d’aquestes belles pàgines”. Cambó era a Buenos Aires i enviava capítols de les memòries i dels seus dietaris a Barcelona. Al despatx de Via Laietana el seu col·laborador Joan Baptista Solervicens —notable humanista— estava entusiasmat. “Hi haurà sorpreses entre molts dels qui es creuen conèixer-lo”. Carta inèdita del 8 de juliol de 1946. A Cambó li queda menys d’un any de vida. Aquells dos llibres, revisats per un comitè de lectura de cambonians, trigaran trenta anys a poder-se llegir. Quan es publiquin passaran amb més pena que glòria, malgrat que les Meditacions són una gran obra de l’assaig català del segle XX. Eren els primers vuitanta. Ha passat tres quarts del mateix amb el Cambó de Pla. El tòpic del plutòcrata seguia instal·lat.

Aleshores el de Pujol dels anys de Banca Catalana començava a superar-se. Des de la Transició actuava i volia ser percebut com un home del nou estat, i així era reconegut. El 1997 aquest Jordi Pujol en plenitud, va publicar a La Vanguardia un article titulat “El Cambó que influyó en mí” per commemorar els quaranta anys de la mort de Cambó a l’Argentina. Era una síntesi biogràfica i una lectura política que es complementava amb un parell de notes personals. Una era sobre la mort de Cambó, encavallada en el temps amb l’inici de la politització de Pujol mateix. 6 de maig de 1947. Han passat només deu dies des de les Festes de l’Entronització. “Todavía hoy recuerdo cómo me impresionó el recordatorio de la misa en su memoria que se celebró en la Iglesia de Pompeia y en la cual figuraba una significativa cita bíblica: “Él dilató la gloria de su pueblo”. Llibre dels Macabeus, III, 3. Ho sé perquè el recordatori del funeral barceloní apareix fotografiat a la colossal recerca biogràfica de Riquer.

Francesc Cambó i Jordi Pujol es contemplen en la penombra al saló dels miralls. Voldrien veure’s com la imatge del versicle bíblic. No seria tan nítida com anhelaren, per la vanitat i la culpa, però es reconeixerien com van voler ser: un príncep del Renaixement cosmopolita, un Moisès que interpretava el paper de menestral. Es veu el triomf, el fracàs, la boira de les ombres.

Francesc Cambó. L'últim retrat

Borja de Riquer 
Edicions 62 / Crítica, 2022
960 / 864 pàgines
24,90 / 26,90 euros