‘La gran família’, d’Antònia Carré-Pons: Un relat domèstic que esquiva l’autocompassió

La Rateta i la Sió, les dues germanes protagonistes de La gran família, la nova novel·la d’aquesta grandiosa editora que és Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) —si consulten el catàleg de la seva editorial, Cal Carré, el voldran tenir complet a la seva biblioteca—, visiten una exposició, i en la pintura d’un ocell —un colom, una àguila?— que alça el vol enmig d’un mar i un cel ple de núvols que congrien la imminència d’una tempesta, hi reconeixen la imatge de la làmina amb què van tapar la finestra cega del quarto que compartien durant la infantesa. És un quadre de Magritte, d’on surt el títol la novel·la: quan eren petites hi xifraven la llibertat que no tenien, “era una finestra oberta al món que tampoc no existia”, però ara, d’adultes, s’ha produït un canvi en la percepció de l’obra, ara els fa una mica de por, l’ocell els sembla trist, “amb el bec enfocat al fons del mar, i tot és tan gris i la família no és enlloc. És un ocell que té família, però que se sent sol al món, com nosaltres quan érem petites (...) És com si volés cap a la mort, l’ocell. Mira-li les potes, estan desesperades”. Ho diu d’una altra manera el vers de Pere March citat a l’obertura de la novel·la, “Al punt que hom naix comença de morir”.

No és d’estranyar que sigui un poeta medieval qui ens anunciï aquesta realitat. La germana gran, la Rateta, trenca amb el que s’esperava d’ella i, en comptes de posar-se al capdavant del negoci que la família regenta des de dues generacions enrere —una cansaladeria obstinada a fer les coses ben fetes—, entra a la universitat, es converteix en una medievalista de renom i dona classes a la Universitat de Palma. Mentrestant, la petita, la Sió, és qui s’ha encarregat de tirar endavant la botiga, s’ha casat i té dos fills. A la primera part, La gran família semblaria el relat domèstic del dia a dia, a vegades tranquil·lament feliços i a vegades exasperadament atabalats per les tasques laborals, dels seus membres —la família com a teatre de la memòria—; a la segona part, però, es produeix un canvi significatiu, i no tant perquè sigui el seguiment de l’estada de la Rateta en un congrés sobre literatura, sinó perquè hi irromp com una bèstia feroç el motiu constant que volarà per damunt de la resta del llibre amb la mateixa desesperació malalta que anuncia l’ocell del quadre de Magritte: de sobte, topem amb la mort de l’avi, s’ha d’assumir la decrepitud dels pares, i veiem la Rateta després d’haver superat un càncer mentre el mateix mal va minant la salut de la Sió, que és el drama que ocupa la tercera part, i que Antònia Carré-Pons explora com si es tractés d’una parcel·la mínima i subterrània, lluny de la queixa o la nostàlgia, a l’altra banda de la pesadesa transcendental. “En la lluita entre el món i tu, posa’t de costat del món”, diu Kafka en un aforisme, i així ho sembla fer Antònia Carré-Pons, com si sabés esquivar amb molta destresa i llum càlida l’autocommiseració i el victimisme característics de les narratives de l’adversitat.

Llegim La gran família i de mica en mica ens va guanyant un sentiment estrany, que no sabem descriure fins que ens venen al cap un seguit de pel·lícules de Yasujiro Ozu i recordem aquell sentiment específicament japonès anomenat “mono no aware”, que alguns tradueixen com a “tristesa compassiva”. I sí, ens diem, potser l’encant de La gran família prové de la melancòlica presència d’aquesta tristesa compassiva que impregna de tanta emoció bona part de les pàgines de la novel·la. El temps passa molt de pressa i és difícil escriure sobre el que s’estima: Antònia Carré-Pons, a La gran família, amb un enorme capítol final digne de record, ho ha aconseguit.

Antònia Carré és l’escriptora convidada al club de lectura de Quadern de dimecres 7 de maig. Ja s’hi poden inscriure en aquest enllaç.

La gran família 

Antònia Carré-Pons 
Cal Carré
192 pàgines. 19 euros