El futur de l’esperit europeu

A l’empara de l’Institut Internacional de Cooperació Intel·lectual, creat per l’ONU, es van celebrar a París, entre 1924 i 1937, unes continuades conversacions, o col·loquis (entretiens), per debatre el passat, el present i el futur d’Europa en un moment històric, entre les dues guerres mundials, en què semblava necessari un plantejament a fons de la civilització del continent. Durant aquests anys una colla de grans intel·lectuals europeus es van reunir un cop l’any, durant tres dies, per abordar temes que tocaven diferents aspectes d’aquesta matèria, més ideal i etèria que corpòria, anomenada “l’esperit europeu”. La iniciativa no deixava de posseir unes beatífiques intencions: tan beates que, quan el realisme del III Reich es va imposar, ja no es va parlar més ni de l’esperit, ni de la ment, ni de l’ànima del nostre continent, i les trobades es van acabar. En va quedar la publicació de vuit reculls de les ponències presentades al llarg d’aquells anys, avui una col·lecció raríssima, amb el títol general d’Entretiens, dedicats a Goethe, El futur de la cultura, El futur de l’esperit europeu, L’art i la realitat, La formació de l’home modern, Cap a un nou humanisme, Europa i Amèrica Llatina i El destí pròxim de les lletres.

El col·loqui corresponent a l’any 1933 va estar dedicat a “El futur de l’esperit europeu”. Hi van participar, entre d’altres, Paul Valéry, president ―en aquell temps ho presidia tot―, Henri Bonnet, diplomàtic, Léon Brunschvicg ―un dels grans filòsofs francesos de la primera meitat del segle XX―, Jean Cantacuzène ―savi romanès dedicat a la biomedicina―, Georges Duhamel, Henry Focillon, Josef Huizinga, Aldous Huxley, el comte de Keyserling, Salvador de Madariaga, Thomas Mann i Jules Romains: tots savis, tots demòcrates (menys Keyserling, que era un aristòcrata zombie), tots prohoms de diversos països del continent. Marie Curie hi va treure el cap.

No n’hi havia gairebé cap que fos realista, i això que Europa es trobava davant la doble amenaça italiana i alemanya. Keyserling, que era espiritualista, creia que la raó il·lustrada no ho podia tot i que calia tenir present les “forces tel·lúriques” que animen els éssers vius (no li van fer gaire cas); pitjor encara, va expressar que “si els pobles prefereixen en un determinat moment un règim autoritari a un règim liberal, hem d’acceptar-ho” ―era alemany i estava casat amb una neta de Bismarck. Huizinga va ser l’únic que va abordar el tema des d’un punt de vista històric, recordant que la “civilització europea”, com a fenomen homogeni, només havia estat tal cosa poques vegades: va esmentar l’imperi de Carlemany, l’orde de cavalleria, l’expansió de l’humanisme italià —puntualitzant que l’únic humanista europeu de debò havia estat Erasme―, el valor universal de la ius gentium, la república de les lletres del segle XVIII i el caràcter ecumènic del catolicisme; però va afirmar que, a partir del Romanticisme, Europa havia conegut l’auge d’un nacionalisme outré (ultra), “que pot esdevenir una amenaça molt greu”. Era l’any 1933, i no s’equivocava. De passada, va considerar que el desenvolupament de la tècnica podia desembocar en un perfil homogeni de tots els ciutadans del continent, però tothom minvat en l’ordre espiritual. I així ha succeït. Duhamel va afirmar que sense una educació adreçada a construir una memòria rediviva del llegat jueu, grec, romà i cristià, no hi hauria mai una consciència real de l’esperit europeu. Huxley, el més simpàtic, va reblar, en un gest que avui semblaria reaccionari (no llavors), aquesta idea: deixeu que la plebs consumeixi productes culturals mediocres i s’engresqui amb el folklore, però forgeu almenys una aristocràcia espiritual capaç de fruir amb Beethoven ―no Wagner, que “expressa coses en el fons bastant innobles”, va dir―, Maupassant i Dostoievski. I va rebentar la vulgaritat general i galopant dels seus dies: “No és cap casualitat que l’alça del nivell de vida durant el segle XIX hagi anat acompanyada d’un expandiment general de la vulgaritat”. (T.S. Eliot, Mann, Musil i els Noucentistes catalans hi haurien estat d’acord.) I acabava: “És un mal [la vulgaritat] que no es curarà del tot, però em sembla que pot atenuar-se, sobretot amb l’educació”. Uns quants més van tornar a la qüestió del nacionalisme, que els obsessionava. William Martin, de Suïssa, va engegar: “Els pitjors enemics de l’europeisme són els nacionalismes” ―la Confederació Helvètica no els coneix. I Madariaga no va dir res interessant, seguint un costum molt propi.

Al cap de tres dies es van acomiadar, van continuar els col·loquis fins a l’any 1937, es van assentar les bases per a la fundació d’una Societat d’Estudis Europeus que mai va existir i que havia de ser eficient i activa en el camp de la política, la propaganda i l’educació pública, i no hi va haver més entretiens. No és que aquells grans intel·lectuals no l’encertessin en les seves crítiques i els seus diagnòstics; només va passar que, sense que ells mateixos se n’adonessin, l’era daurada del prestigi i el poder dels intel·lectuals ―avui rebentats pels ignorants tecnificats, que són legió― ja feia temps que s’havia acabat.