L’‘Orestea’, d’Èsquil: Ciments de la tragèdia

Si algú de nosaltres té un pare, o una àvia, o un rebesavi, autors d’un assassinat dins de l’oikos, el casal familiar, no ens en fem responsables ni davant de la llei ni davant de Déu, que també és llei. Però a la Grècia del segle V, segons el llegendari mitològic, qualsevol membre d’una família que havia heretat una circumstància com la que hem dit es trobava obligat a purgar els crims comesos pels avantpassats i, si hi era manat, a venjar-los. Avui, com ahir, això resultaria un llast en qualsevol vida i qualsevol societat no fabulosa, però segons la mitologia grega, la lex talionis importada d’Orient era el pa de cada dia.

Com que Agamènnon va sacrificar la seva filla Ifigenia sota el dictat dels déus perquè els vents se li giressin favorables i poder, així, viatjar fins a Troia per lliurar-hi guerra —de fet, també per venjar el rapte d’Helena, esposa de Menelau, i aquest germà d’Agamèmnon—, la seva dona, Clitemnestra, espera el retorn del marit per matar-lo mentre ella jeu, això sí, amb un segon home, Egist, després mort per Orestes. Així comença la primera de les tragèdies que conformen l’Orestea d’Èsquil, el tràgic que juntament amb Sòfocles i Eurípides va forjar i definir per a la posteritat un dels gèneres més fructífers —també menys dúctils, a diferència de la poesia, la prosa i la molt tardana novel·la— de la història literària de tots els temps: la tragèdia.

Èsquil, admirat pel sol fet que va participar a les batalles de Marató i de Salamina, va oferir als seus espectadors unes tragèdies —ens n’han pervingut només set, de les potser noranta que va escriure— que palesen la transformació de la societat atenenca entre la tirania dels Pisístrats —als quals devem, d’altra banda, la primera síntesi dels poemes homèrics— i el govern de Pèricles. No es pot dir, com va insinuar Riba, que aquesta trilogia fos un clam a favor de la llibertat i la democràcia contra els totalitarismes —una “lectura” molt adaptada a les circumstàncies històriques del seu temps—, però sí que significa el moment en què l’ordre moral que determinen com volen els déus de Grècia comença a confondre’s amb un ordre legal diguem-ne “civil”, vinculat a la polis. Per això els crims que es cometen en aquestes tres tragèdies d’Èsquil oscil·len entre l’acompliment dels dictats dels immortals i l’angoixa, el dolor i la consternació de caire estrictament humà dels implicats, per bé que siguin llegendaris. La trilogia, com és sabut, acabarà amb un judici a Orestes a l’Areòpag (allà on es jutjaven els crims de sang), i la transformació de les Erínies fatals en unes Eumènides acomodades i honrades a Atenes. Elles passant de la fúria a la magnanimitat (seran les “benignes”), i intercedint Apol·lo i Pal·las en l’afer, Orestes es veurà deslliurat de càstig, penes, angúnies i dissort.

L’edició (Èsquil, Orestea, Barcelona, Bernat Metge Universal, 2025) porta un pròleg admirable de Raül Garrigasait, factòtum de la nova etapa de la Bernat Metge, i dos epílegs no menys savis i oportuns dels traductors, Eloi Creus i Miquel Desclot. Un d’aquests annexos parla de la mètrica a les tragèdies d’Èsquil i és una lliçó per a tota persona, encara avui, que vulgui dedicar-se a la poesia. Els versos són el que són, i no es pot oblidar que l’origen de la poesia va ser un agermanament absolut entre la música i la paraula. Ni la prosa es pot permetre el luxe de “no sonar”.

Quant a la llengua d’aquesta traducció, forjada a mitges entre Creus —el fill, que honora el seu pare— i Desclot, costa pensar que es pugui fer més bé. Riba va fer una versió en prosa de l’Orestea (1934) que costa tant o més de llegir que si l’hagués fet en vers; i una de les funcions de la nova Bernat Metge haurà de consistir a refer unes quantes traduccions de l’etapa antiga que ara (llavors també) s’han d’agafar amb pinces. Tanmateix, als nous traductors se’ls escapa de tant en tant algun vers —com ara “que els malexhorta, infantadora de malastres”, Agamèmnon, 223— en què els neologismes s’avenen perfectament amb l’original grec, però fan el conjunt del vers força críptic per al lector comú. No hi ha res a dir: posseeix tant de mèrit traduir Èsquil, l’autor més brutal del breu període de la tragèdia grega, que això és quasi el de menys. La traducció de la poesia presenta inevitablement aquest problema: salvant el contingut del vers, les lleis de la mètrica encara deixen molts problemes per resoldre.

Al costat de l’extraordinària Ilíada que va traduir Pau Sabaté, aquesta Orestea, de la mateixa col·lecció, dignifica el panorama editorial català com poques iniciatives han pogut o han sabut fer-ho.