‘El llibre d’Elionor’, d’Antònia Carré-Pons: El bell camí cap a la saviesa

'El llibre d’Elionor' d'Antònia Carré-Pons és duna extraordinària bellesa i, alhora, un llibre complex i profund que dialoga amb la literatura sapiencial

Efígie de Leonor de Aquitania a l'Abadia de Fontevraud.
Efígie de Leonor de Aquitania a l'Abadia de Fontevraud.Wikimedia Commons / Adam Bishop

La bellesa és complexa i ho és, primer de tot, perquè, com va dir temps enrere el semiòleg Roland Barthes, és difícil de definir: “La bellesa, al contrari de la lletjor o del mal gust, no es pot en realitat explicar” ni tampoc, afegeix a continuació, “descriure”. I és així perquè la bellesa desperta els nostres sentits, ens emociona, ens fa mal, ens desperta inquietuds i ens suscita preguntes. Perquè la bellesa té a veure amb els sentits, però també amb la raó. No se’n pot deslligar. Potser no era necessari tot aquest preàmbul. Tant és. L’important, al capdavall, és destacar, amb preàmbul i no, l’última obra literària de la filòloga i escriptora Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960), El llibre d’Elionor. Un llibre d’extraordinària bellesa ­­­–potser era necessari el preàmbul– i, alhora, un llibre complex i profund que dialoga amb la tradició de la literatura sapiencial a partir de la figura d’Elionor, ­nom que, no per casualitat, ens trasllada a l’edat mitjana, a França i Anglaterra amb Elionor d’Aquitània, però també a la Itàlia sotmesa a la Corona d’Aragó amb Elionor de Sicília.

Dividit en tres parts, cadascuna de les quals està formada per 13 capítols, El llibre d’Elionor evoca, a través del mateix títol i de les cites a l’inici de cadascuna de les tres seccions, el Llibre de Job, però aquesta referència, potser la més visible, no l’esgota. Carré-Pons va més enllà, i a El llibre d’Elionor fa confluir la tradició sapiencial i la figura de Job –aquell home de fe incorruptible que es dirigeix constantment a Déu preguntant-li quin error ha comès– amb la novel·la de formació, però també amb els poemes en prosa de Baudelaire, dedicats molts d’ells a l’experiència urbana, i amb la tradició dialèctica i idealista. De fet, les tres parts del llibre conformen el camí cap a la saviesa que recorre la protagonista, que passa per la por i, després, per l’esperança abans d’assolir la saviesa. Tres estadis que recorden l’estructura dialèctica tesi-antítesi-síntesi i que travessen Elionor, una Dante solitària sense el seu Virgili, en un marc temporal indeterminat com els indrets que conformen el camí. Escenes quotidianes marcades, principalment, pel passeig de la protagonista, una flâneuse que projecta la seva mirada en un entorn on es barregen les fantasies, els somnis i les visions de la jove. Carré-Pons fuig de la descripció realista i s’apropa a una escriptura onírica i simbolista. Les projeccions que fa la protagonista ens revelen les seves pors i les seves esperances incipients. El paisatge, de fet, és on s’inscriu el recorregut físic, emocional i intel·lectual d’Elionor: “Quan torna a passar per damunt del pardal inofensiu agafa aire, respira a fons i recula de nou”, llegim en el segon capítol de la tercera part, “‘És un ocellot només’, pensa, ‘més petit que jo’. I Elionor topa una altra vegada amb la mirada de pedra del corb gegantí, que ara sap aguantar sense por”. La por ha desaparegut, la jove s’està preparant “per a la nova temporada d’hivern, que les trompetes dels meteoròlegs anuncien plàcida”. És la temporada de la saviesa, l’últim estadi de qui ha fet front als dubtes, als temors i també a les esperances, a vegades vanes. Un llarg camí al llarg del qual Elionor penetra la realitat amb una mirada de poeta. Per això les imatges són oníriques i surrealistes; són imatges simbòliques carregades de sentit, imatges poètiques i profundament belles, on la realitat es confon amb la imaginació, el dolor dona pas al plaer i els sentits es donen la mà amb la raó.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS