Els Pujol, empresa familiar

“L'essència mateixa del diamant és aportar goig i alegria a la vida de la gent”. Aquesta reflexió de William Goldberg —que va patentar el tall de diamant Ashoka— la va fer tan seva la família Pujol-Ferrusola que es va convertir en bona clienta d'aquesta empresa exclusiva, que dona nom al tram del carrer 48 que transcorre entre Madison i la Cinquena Avinguda. Mentre que a Catalunya el president Pujol feia bandera del penitenziagite —cal castigar el cos per salvar l'ànima—, membres de la seva família interpretaven d'una manera peculiar el dogma, segons es pot llegir en les 500 pàgines de la interlocutòria del jutge José de la Mata del passat mes de juliol.

El raonament del magistrat converteix l'intent de redempció política de l'expresident en una tasca tan complexa com netejar els estables d'Augies en un sol dia i sense rius a prop. “Els Pujol-Ferrusola han aprofitat la seva posició privilegiada d'ascendència per acumular un patrimoni desmesurat directament relacionat amb percepcions econòmiques derivades d'activitats corruptes”, sosté De la Mata. Per contra, des de l'inici de la investigació —fa gairebé vuit anys—, la família manté que la fortuna que va mantenir oculta a Andorra durant més de 30 anys procedeix d'un llegat que el pare de l'expresident, Florenci Pujol, va deixar a la seva jove i als seus nets. La investigació no ha donat mai credibilitat a aquesta versió i apunta que els fons procedeixen de pagaments d'empresaris al primogènit Jordi —que després revertien en tot el clan— a canvi de “la influència exercida per la família davant les autoritats”.

No és, per descomptat, una lectura lleugera, però en un estiu de semiconfinament i recolliment el text del jutge De la Mata és molt entretingut: hi ha societats fictícies, testaferros, blanqueig de capitals, frau fiscal, comptes offshore i en temps de pandèmia permet viatjar a escenaris com Mèxic, el Panamà, l'Argentina, l'Uruguai, els Estats Units, Suïssa i la petita i catalana Andorra. La trama argumental no estaria completa sense el teló de fons que ofereix la falsedat documental, que més que alterar la veritat pretén crear una realitat jurídica absolutament inexistent.

Si, a més, es té una calculadora a mà, la interlocutòria llança xifres sorprenents. Per exemple, de manera no exhaustiva, el magistrat enumera 24 casos en els quals sense cap mòbil racional ni justificació les arques familiars van ingressar 23.112.472 euros. D'acord amb el raonament de la navalla de Guillem d'Occam, si el llegat de l'avi Florenci no ha deixat rastre, l'explicació més senzilla és la més probable. Per tant, és difícil inferir que els diners —s'estima que uns 70 milions d'euros— hagin caigut del cel. La figura del franciscà filòsof és pertinent després que la investigació revelés la utilització de nomenclatura clerical amanida amb un col·loquial tutejament per part de la matriarca, Marta Ferrusola: “Reverend mossèn. Soc la mare superiora de la congregació. Desitjaria que traspassessis dos missals de la meva biblioteca a la biblioteca del capellà de la parròquia. Ell ja li dirà on s'han de col·locar. Molt agraïda”, relata la nota manuscrita, signada per Ferrusola el 14 de desembre del 1995. Així s'ordenaven presumptament a l'extinta Banca Reig —ara Andbank— les transferències entre els diferents comptes de germans, mare i pare.

Si el lector de la interlocutòria continua, amb la calculadora a mà, capbussant-se en les finances de la unitat familiar podrà observar que entre el 2007 i el 2012 Jordi Pujol Ferrusola va deixar d'ingressar com a IRPF la quantitat exorbitant de 7.449.014 euros, d'acord amb els cinc delictes que se li imputen contra la Hisenda pública. La seva exdona Mercè Gironés és acusada de quatre delictes pel mateix concepte per 2.059.404 euros.

Cal tenir en compte totes les presumpcions d'innocència sobre Jordi Pujol, per descomptat. No obstant això, qualsevol operació política per redimir el president toparà amb l'ombra protectora del patriarca que va acompanyar la seva família en un procés d'enriquiment tan sobtat i sospitós com el dels pobres de Kombach. En el cas alemany, els diners provenien d'assalts. En el de la família Pujol, presumptament, de la corrupció a l'empara del poder.

Quan es va fer pública la interlocutòria del jutge, un amic me'n va recomanar la lectura i em va facilitar el text, mentre que un altre rellegint les Memòries del president em feia arribar la frase següent: “I ja que hi estem posats, diré que els diners no m'han interessat mai. Es pot dir que els fills han sortit bé. Tots són nacionalistes i treballadors”. Tot un èxit.