Independentisme i catalanisme, assumptes de família

"A mi em preocupa que convertim l’independentisme en un catalanisme 2.0. El catalanisme era un moviment magnífic perquè no sabies on començava ni on acabava. Tu podies ser un catalanista tant si demanaves quatre coses com si en demanaves moltes. Tothom podia ser catalanista. Però l’independentisme no és una evolució del catalanisme. L’independentisme és ruptura”. Així responia el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, al digital Vilaweb el 27 de setembre de 2020, el dia abans que la seva inhabilitació conduís Catalunya a les eleccions del 14 de febrer.

El diumenge els comicis confrontaran de nou, potser de manera més clara que en cap contesa anterior, l’aposta ciutadana per una via d’entesa amb la resta d’Espanya o una de secessió. Les formacions partidàries d’una o altra han desgranant les seves propostes en campanya. Perviu la confusió, però, de quin parentiu hi ha entre les nocions de catalanisme i independentisme: una relació de cosins, de germans, paternofilial? El fort component polític del debat dificulta aclarir-ho perquè no permet prendre distància. Quadern n’aborda les claus des del bagatge de diferents historiadors que fa anys que reflexionen sobre la qüestió.

Independentisme. Des de quan?

“L’independentisme ha format part de bon començament del catalanisme”, diu Fermí Rubiralta a aquest suplement. La diferència entre ambdós termes és per a ell “de caire fonamentalment estratègic”. Mentre que el catalanisme “defensava com a possible l’encaix diferencial català dins una estructura estatal peninsular plurinacional, l’independentisme advertia de la impossibilitat d’aquest encaix”.

L’historiador afegeix que “a principis del segle XX, durant els seus primers passos cap a la conformació d’un espai propi, l’independentisme primerenc es defineix com a intransigent, precisament com a oposició a la transigència de les posicions de la Lliga Regionalista”. Tal com explica a Historia del independentismo político catalán (2020), en els anys deu del segle passat es comença a estructurar el separatisme al voltant de la idea d’un estat català federat o confederat en un estat espanyol o peninsular, o totalment independent en el sentit actual (defensat aleshores per ben pocs).

El catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona Jordi Casassas explica a aquest suplement que “en l’actualitat parlem d’independentisme i històricament s’havia parlat de separatisme com l’expressió més radical del catalanisme o com la desqualificació per part del bloc del poder central davant l’opinió pública espanyola en referència a qualsevulla reivindicació catalana”.

L’autor de Pervivència de Catalunya. La formació de la societat catalana i les seves identitats a l’època contemporània (2020) afegeix que “l’independentisme s’ha convertit en una intenció ciutadana transversal i en una opció política que de forma continuada en les darreres conteses electorals ha obtingut majories parlamentàries enfront del caràcter formalment minoritari del separatisme històric”.

Aquest ideal separatista va perviure fins a la dècada dels setanta. Aleshores, influït pels moviments colonials d’alliberament, el Maig del 1968 i l’anticapitalisme, es va consolidar la idea de l’independentisme actual: una Catalunya sola, que ja no es vol federar o confederar. Un trajecte que explicarà el llibre coral de pròxima aparició a Tigre de Paper, coordinat per l’historiador Carles Viñas, Història de l’esquerra independentista.

Evolució o ruptura?

L’escriptor i perodista Vicenç Villatoro expressava al diari Ara (15 de juny de 2016) que “últimament hi ha tendència a dir que l’independentisme actual no té res a veure amb la tradició del catalanisme, hi trenca, no hi ha un fil històric que els lligui”. I creu que la consideració procedia dels contraris a l’independentisme i assumia que “l’independentisme actual és un fill directe, amb una genealogia contínua, del catalanisme de l’últim segle i mig”.

En efecte, Juan Carlos Girauta, aleshores diputat de Ciutadans al Parlament Europeu, expressava a Nació Digital (4 de desembre de 2015), que l’independentisme estava viu, però “el catalanisme polític s’ha mort, s’ha acabat”. En sintonia amb aquesta visió, des de l’extrem oposat, se situa l’anàlisi de l’expresident Torra i també la que apuntava a l’Ara (24 de setembre de 2016) el filòsof i polític independentista Jordi Graupera a l’article El catalanisme ha mort.

Els acadèmics matisen. Andrew Dowling, professor de la Universitat de Cardiff, diu a Quadern que “l’independentisme sorgeix de dins de la cultura política del catalanisme, però és un trencament. Es basa en els postulats bàsics del catalanisme, però els porta en una nova direcció”. L’autor de The Rise of Catalan Independence: Spain’s Territorial Crisis (2017) afegeix que “el catalanisme és com un paraigua sota el qual una gamma diversa de posicions polítiques, d’esquerra a dreta, expressaven el seu suport a la llengua catalana i a les institucions regionals. Per a l’independentisme això és massa limitat i insuficient. Només un estat català independent pot satisfer els requisits de la comunitat política catalana i, per tant, és un punt final del desenvolupament polític català”.

De manera similar s’expressa a aquest suplement l’historiador Josep Burgaya, doctorat amb una tesi sobre els miralls internacionals del catalanisme. Pel professor de la Universitat de Vic, l’independentisme es podia considerar un segment del catalanisme “durant la Transició, en èpoques que aquest darrer era un plantejament compartit per bona part de l’arc polític i per diferents graus de radicalitat. Aleshores, l’independentisme volia representar la coherència extrema i la culminació de la idea de la recuperació nacional”.

En canvi, Enric Ucelay-Da Cal es pregunta, en conversa amb Quadern, “com distingir conceptualment entre els impulsos diversos acumulatius” que van “del catalanisme incipient de Valentí Almirall a Jordi Pujol i el seu ampli equip, d’Albert Manent en diàleg amb Josep Benet”, passant per Enric Prat de la Riba, Francesc Macià, Francesc Cambó, Lluís Companys, Josep Maria Batista i Roca, Daniel Cardona, Miquel Badia, Josep Dencàs, el debat nacional de l’exili i la clandestinitat sota el franquisme”.

L’autor de Breve historia del separatismo catalán (2018) conclou que “quan es mira el conjunt viu d’un moviment històric que ha durat prop d’un segle i mig com el catalanisme, quan es valora la seva continuïtat amb el passat, és difícil diferenciar les fases”. El catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra sosté, per tant, que l’independentisme és una fase més del catalanisme “d’un desplegament per etapes, agradi o no”. També Casassas sosté que “la densitat de l’actual independentisme transversal és deutora precisament d’aquest fort lligam històric”.

Pujol, un consolidador de l’independentisme?

El catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona Francesc de Carreras plantejava en aquest diari a Hi ha un espai catalanista? (7 de febrer de 2020) que l’expresident Jordi Pujol i el pujolisme havien propiciat la consolidació de l’independentisme promovent “una etapa primera (autonòmica) per construir una nació que doni pas a una segona i última (la independència), de manera que la primera estigui en funció de la segona”.

Burgaya diu que “Pujol, i amb menys rellevància Heribert Barrera, planteja un nacionalisme la finalitat del qual és construir una nació que més tard o més aviat s’hauria de constituir en estat. Es tracta de ‘construir Catalunya’, ho diuen obertament, amb la policia, l’escola i TV3 com a grans instruments de nacionalització”. Per l’autor de Populismo y relato independentista en Cataluña. ¿Un peronismo de clases medias? (2020), “Barrera, a més, entronca amb l’independentisme supremacista minoritari de Nosaltres Sols! o amb l’Estat Català de Josep Dencàs”, mentre que “l’independentisme del segle XXI, tot i ser la ‘fase superior’ del pujolisme, només es pot entendre en el context de desenvolupament del populisme —un nacionalpopulisme”.

Ucelay-Da Cal hi coincideix. “Els independentistes del procés iniciat el 2010 o 2012 fins el 2020 —que inclouen l’independentisme històric sorgit amb el PSAN el 1968, però també tendències vàries del pujolisme— volen marcar distància davant del passat recent. No admeten que tinguin res a veure el bagatge de Pujol com a líder, ni el peix al cove, ni la corrupció personal confessada el 2014”. Afegeix, però, que “com a sector venen dels anomenats talibans del post o neopujolisme dels anys noranta, però ells ho neguen. Volen ser purs, nascuts sense contaminació. Per tant, per a ells, res de l’ambigüitat, res de l’eclecticisme difús del catalanisme evocat com a sentiment genèric en temps pujolians”. L’historiador no dubta que “Artur Mas, Carles Puigdemont o Torra formen part d’un contínuum”.

L’independentisme és nacionalista?

“El terme catalanisme és en si un concepte polivalent”, diu a Quadern el catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Santiago de Compostel·la, Xosé Manoel Núñez Seixas. “Per a alguns historiadors és sinònim de nacionalisme català (Catalunya com una nació titular de sobirania). Per a altres, com jo, catalanisme seria defensar que Catalunya té una forta singularitat cultural, històrica i institucional/política que la fan mereixedora d’un estatus polític diferenciat dins de l’Estat espanyol: més que una regió, però no necessàriament una nació, sinó una nacionalitat”.

L’autor de l’assaig Catalan Nationalism and the Quest for Independence in the Twenty-First Century: A Historical Perspective (2020) afegeix que el principal tret distintiu del catalanisme “és l’idioma propi, que el convertiria en un terme més inclusiu, per les seves fronteres làbils i fluides, que el de nacionalisme, més propens a interpretacions excloents. Pràcticament tots els nacionalistes catalans són catalanistes (els autènticament cívics que no considerin que l’idioma és un element fonamental són minoria, i més aviat són recents), però no tots els catalanistes serien nacionalistes”.

Seixas conclou que “els independentistes són un segment del nacionalisme català, ja que a més de definir Catalunya com un subjecte de drets polítics col·lectius, pretenen materialitzar aquesta aspiració en la consecució d’un Estat propi a curt o mitjà termini. Hi ha independentistes, almenys des dels anys noranta, que rebutgen l’etiqueta nacionalista; jo diria que no són nacionalistes ètnics, etnoculturals o historicistes, però sí cívics, com ho són els escocesos, per exemple”. Aquest vessant és el que defensa ERC a partir de les teoritzacions de Josep-Lluís Carod-Rovira. “Som independentistes, no nacionalistes”, deia el president del Parlament, el també polític d’ERC Roger Torrent, el febrer de 2019, a la cadena nord-americana CNBC.

Casassas dubta de la validesa d’aquest argument a Quadern. “Alguns intents de teoritzar l’actual independentisme han manifestat de forma explícita que són independentistes precisament perquè no són nacionalistes” i això s’ha fet “pensant que d’aquesta manera traurien a la reivindicació actual la càrrega identitària inherent als nacionalismes i que es podria ampliar la base dels adeptes. Per a ells, la bondat de l’argument es feia incontestable davant el salt espectacular i ràpid entre el separatisme històric molt minoritari i l’actual independentisme de masses”.

Això, però, continua l’historiador, no té fonament perquè va “en la línia del presentisme ferotge de les actuals societats occidentals desenvolupades: el seu independentisme es conceptua en una cosa d’interessos concrets dins l’individualisme democràtic actual; i l’identitarisme nacional quelcom històric a rebutjar, doncs es relacionà amb el moment històric en què el nacionalisme es va fer agressiu i separador fins l’extrem”.

Repensar el catalanisme?

En conjunt, doncs, els historiadors consultats per Quadern consideren l’independentisme com una fase de l’evolució del catalanisme amb el seu contingut nacionalista inclòs, que a partir d’un punt només alguns defineixen com un “trencament” amb aquest. Així mateix, conclouen que el propòsit polític de presentar l’independentisme com un corrent aliè al catalanisme no té fonament històric i s’hi arriba per, almenys, tres vies: per allunyar-lo del nacionalisme inherent en aquest darrer, per rebutjar una continuïtat ideològica que molesta i per diferenciar de manera clara les propostes polítiques a favor de l’entesa amb la resta d’Espanya o en contra.

“Hi ha una regla molt senzilla, però segura, per valorar opinions polítiques —sosté Ucelay-Da Cal—. Els posicionaments, mirats de prop, mostren diferències sovint molt importants; mentre que si s’observen de lluny, exhibeixen trets comuns”. Potser per això fora de Catalunya costa tan d’entendre la sopa de lletres del moviment.

A partir d’aquí, s’obre un nou interrogant. Un independentista crític amb el moviment com Manuel Cuyàs considerava a El Punt Avui (14 de juliol de 2017) que el catalanisme “ara sembla patrimoni dels independentistes. Qui no és favorable a la independència o hi introdueix matisos, suspicàcies o alternatives és titllat d’unionista, espanyolista, traïdor i, en conseqüència, exclòs del catalanisme. No es pot ser catalanista si no s’és nacionalista, els dos conceptes abans separats ara s’han fusionat”.

El periodista anava més enllà. “L’independentisme nega al PSC, als Comuns, la condició de catalanistes”, i es preguntava “no és catalanista Josep Antoni Duran i Lleida? No ho són Miquel Iceta, Joan Coscubiela?”. Rubiralta defensa aquest argument i considera que el PSC “cada cop es troba més allunyat del catalanisme” i que “els comuns són minoritaris”, i conclou que “el catalanisme ha esdevingut independentista o, almenys, sobiranista, per la convicció que només la independència, definida amb els trets sobiranistes que es dibuixen avui dins una societat globalitzada, pot assegurar la supervivència de Catalunya com una nació diferenciada”. Això tindrà èxit o no, diu, però “no tornarà enrere”.

Aquesta apropiació del terme catalanista per part de l’independentisme, segons Cuyàs, conduïa a la “perversió”, que “el PSC, els comuns, etcètera, no gosen declarar-se catalanistes o actuar-hi per no ser confosos amb els independentistes”.

Burgaya arriba a una conclusió similar. “La fase independentista ha liquidat, penso que per força anys, el catalanisme. Ja no serveix a ningú com a etiqueta. Concepte obsolet. Insuficient per als nacionalistes-independentistes i massa emparentat amb ells per als que no ho són”. Cal etiquetar, doncs, de manera diferent allò que s’ha entès fins ara per catalanisme? L’historiador proposa a Quadern “catalanitat, perquè representarà millor la defensa i un cert sentit de pertinença —o exclusiva— a un espai lingüístic, cultural i territorial que sigui compatible amb el cosmopolitisme i la diversitat de sentits d’identitat”.

Diumenge a la nit, potser hi haurà resposta a aquesta disputa familiar.