Contra els jesuïtes

Pierre Bayle, que era més savi que pietós, no va deixar d’acceptar, al seu Dictionnaire critique, que Pascal (1623-1662) va ser “un dels més sublims Esperits de la Terra”: no li dedica un gran espai, però aporta, com és habitual en aquesta obra, una gran quantitat de documents, entre ells passatges de la biografia del “filòsof religiós” escrita per una de les seves germanes, Gilberte. El lector quedarà una mica perplex si para esment a aquest relat, perquè Pascal hi és presentat com un Jesucrist rediviu. Potser no n’hi havia per tant.

Això es deu, en part, al fet que els tres germans Pascal, un noi i dues noies, van sentir una enorme admiració per la doctrina de Janseni, i d’altres, que es predicava i es practicava a la seu de l’antic monestir cistercenc de Port-Royal, a prop de París, del qual una de les germanes va arribar a ser abadessa, i en què Pascal va passar tres setmanes, poques però bastants perquè deixessin en ell una empremta inesborrable. Havia fet una mica de vida mundana a la cort de Lluís XIV, però va tenir una, o dues, nits “de conversió”, i després d’això va decidir comportar-se a la vida com un èmul, tan insuperable com fos possible, del Natzarè.

Després de les guerres de religió a la França del segle XVI, a causa de la Guerra dels Trenta Anys i encara de la rebel·lió antimonàrquica de la Fronda —Pascal creia que totes les monarquies emanen del poder diví—, aquest país i bona part del continent es van trobar, pel que fa als valors que cal posar en obra a la vida quotidiana, també pel que fa als conceptes de gràcia, d’acció i de lliure albir —una qüestió que ja havia enfrontat entre si Luter i Erasme—, desorientats, submergits en una veritable crisi alhora filosòfica, religiosa i política, i, en suma, en aquella crisi de consciència que va estudiar, amb pèssim estil literari, Paul Hazard a La Crise de la conscience éuropéenne. Cap idea religio­sa, cap teoria relativa a Déu, no va ser aliena a la vida dels ciutadans, creients o no, almenys d’aquells que llegien i formaven part dels cenacles d’opinió i de pensament.

Pascal, a causa de la seva enorme pietat, va trobar molt alliçonadora l’experiència del convent de Port-Royal —la trobareu detalladament explicada en un llibre extens de Sainte-Beuve— i, per contra, va trobar del tot equivocada la manera de raonar i d’actuar dels jesuïtes. Voltaire els va despatxar, en diversos contextos, amb l’expressió “Mangeons jésuite!”, però Pascal, que era certament un home de gran finesa espiritual, mogut per la crítica que els jesuïtes havien vessat sobre les bones i solitàries ànimes reunides a Port-Royal —mai van passar d’un centenar, la majoria laics—, els va dedicar dinou cartes (l’última, parcial i pòstuma), dites en francès Provinciales, que ara trobareu en català, com esperàvem d’un gran estu­diós de Pascal que només fa dos anys va oferir-nos una magnífica edició dels Pensaments del mateix autor: Provincianes, traducció i edició a cura de Pere Lluís Font (Martorell, Adesiara, 2023). Si per un casual el lector va quedar desconcertat amb la lectura dels pensaments pascalians, ara es rescabalarà amb aquestes cartes —adreçades a un home de províncies, val a dir, al comú, no als savis—, perquè palesen una de les més grans capacitats d’un autor francès per elaborar una prosa nítida, clara, fins i tot irònica quan és el cas, cosa que costa de trobar a les Pensées, metafísiques, moralitzants i fragmentàries.

Si hagués viscut al segle IV, Pascal hauria estat possiblement un anacoreta com Antoni, però havent viscut en un saeculum cada cop més descregut, va rebutjar la vida misantròpica de Port-Royal i va preferir manifestar la seva opinió en el debat entre agustinians i jesuïtes, entre jansenistes i molinistes. Va publicar aquestes cartes en forma de fascicles, soltes, i en veure que eren molt llegides per la societat culta de París i altres ciutats de França, en va fer una sèrie: a l’inici són en mena de diàleg fictici, i a partir de la carta onze són una rèplica, de vegades tan severa com sarcàstica, de les idees i les accions seculars dels pares jesuïtes. La cort es va amoïnar, perquè Port-Royal se’ls emportava alguna de les grans testes del palau; però Pascal devia ser tan bona persona —abans de morir es va confessar cada dia, per si de cas, durant setmanes—, que el llibre no va entrar a l’índex de llibres prohibits del Vaticà —però sí els pamflets dels seus detractors—, i la sang no va arribar al riu: Pascal, endemés, va morir als trenta-nou anys, i no sabem què hauria passat si hagués viscut molt més. Sembla que volia escriure un llibre majestàtic sobre l’ateisme, però la malaltia i el dolor no li ho van permetre.

Va ser un perfecte imitador de Crist, no n’hi ha dubte, però això és una cosa que afecta només una persona —indirectament, també els pobres que va socórrer—; però va ser, per damunt de tot, i això és el que importa a la posteritat, un home de fabulosa intel·ligència —va inventar la primera “calculadora” que hi va haver al món, la “pascalina”, per ajudar el seu pare en l’art de cobrar impostos— i un geni de la prosa francesa, cosa que ni Voltaire a les Lettres anglaises, ni Valéry als Cahiers, li van discutir mai. La prosa de Pere Lluís conserva aquell to.

Amb l’edició d’aquest llibre de Pascal tenim ara en llengua catalana el bo i millor de la producció no “científica” d’aquell gran home.