Els pensaments de Pascal

Gràcies a la tasca sempre meticulosa i exhaustiva de Pere Lluís, Font de segon llinatge, els lectors catalans disposarem ara d’una de les millors edicions mai publicades arreu de l’obra de Blaise Pascal (1623-1662), que l’autor va deixar inacabada en morir jove —més aviat esbarriada—, un dels zenits del pensament francès del segle XVII: Pensaments i opuscles (Martorell, Adesiara, 2021).

Filosofia, stricto sensu, no ho és. Des de la seva conversió, una nit de l’any 1654, Pascal va anar escrivint una llarga sèrie de pensades, heterogènies, possiblement amb la idea que viuria força anys i ordenaria aquests fragments, també pensaments més llargs i articulats, sota la forma d’una apologia de la religió cristiana; però no va arribar a configurar-la. La seva germana i un nebot seu van fer tot el possible per ordenar els centenars de papers que Pascal va deixar escrits —de vegades amb un títol que correspondria a una secció del llibre; de vegades, no—; i la tradició pascaliana, o la pascalitzant —diferència aclarida per Lluís—, no ha parat, des del moment de la primera edició (1669), de reordenar i requalificar la llarga sèrie d’apunts de Pascal que haurien afaiçonat aquella apologia. Filosofia, doncs, no ho és; però és sens dubte l’obra d’algú que tenia amor al saber: “El pensament fa la grandesa de l’home”, escriu.

Pascal, doncs, no era un professional de la filosofia —“No creiem que la filosofia valgui una hora d’esforç”—, si és que pot dir-se una cosa així; i, endemés, la seva principal ocupació, tota la vida, va ser la geometria i les matemàtiques: tant, que va inventar el que avui pot ser considerada l’eina precursora de les màquines de càlcul i enregistradores: la pascalina.

També és un error considerar Pascal un moralista francès, com és el cas, al llarg del segle XVII, de La Rochefoucauld, Madame de Sablé, mossèn D’Ailly, Jean Domat, La Bruyère —tan admirat per Josep Pla— o Dufresny, que van escriure per exposar, més que valorar, els costums de la gent i de la societat (en llatí, mores vol dir “costums”, i d’aquí “moralistes”). Moralitzador —com Thomas de Kempis o Francesc de Sales, per exemple: són legió en l’orbe cristià—, tampoc no va ser-ho.

El punt de partida de Pascal, en aquests pensaments, va ser el fet que l’home viu en la misèria —de vegades només material; de vegades material i moral; tothom de manera absoluta, atès la poca cosa que som al si de l’univers i el nostre destí fatal—, i que només la seva espiritualitat, només la seva intuïció cordial (paraula que ve de cor) de la divinitat pot assegurar-li una vida digna en aquest pas entre el finit i l’infinit de l’existència. Això sí: Pascal no va ser un apologeta a l’estil dels pares paleocristians, com ara Tertulià; en tot cas, els Pensaments presenten una gran afinitat amb les idees d’Agustí, per al qual l’ésser individual, no l’Església, és qui s’ha d’encarregar de fer-se una Idea de Déu, i d’avenir-s’hi. Pascal no va poder demostrar l’existència de Déu científicament —potser li hauria agradat, perquè va ser el precursor del càlcul infinitesimal, i l’infinit només el coneixen els teòlegs i els matemàtics—, i tampoc no va caure en l’escepticisme d’un altre dels seus referents majors, Montaigne, que tirava a un pirronisme de “sentit comú”. De fet, ni tan sols presenta proves filosòfiques per fer entendre l’existència de Déu als més descreguts: tot és solament qüestió d’una mena de “moviment de l’ànima” per ascendir —tampoc era místic, que consti— a l’Essència divina i, per escreix, a la de l’esperit humà. No creia, com els estoics, que un hagi de tancar-se “dins de si mateix”; tampoc que hom hagi de viure només “fora de si mateix” (això és el que fan els amics dels eventos, del Sónar i del Primavera Sound: apoteosi del divertissement pascalià, que ell considerava tan necessari com ermós); Pascal només creia que la felicitat “no està ni fora ni dintre de nosaltres; és en Déu, alhora dins i fora de nosaltres”. Davant el “neguit” i el tedi dels homes —sense arribar a l’angoixa de Kierkegaard o d’Unamuno, aquests del tot existencialistes—, Pascal va proposar “la cerca de Déu” —es tracta del famós “repte” o “aposta” pascaliana, le pari— en un moviment perpetu i pacient, més del cor o de l’esperit, com s’ha dit, que de qualsevol forma de racionalisme. Irracional tampoc no ho era (un matemàtic, irracional?), perquè parla sovint de “les raons del cor” i “l’esperit de finesa”.

El lector trobarà tota mena d’explicacions i anotacions, a més d’una gran traducció, en aquesta magnífica edició del professor Pere Lluís Font. Potser ara ell entrarà en les enormes Cartes provincianes, encara un buit en la bibliografia catalana.