Per què Bayona no repensa el canibalisme?

Gràcies al fenomen del blockbuster, els espectadors ens hem acostat al canibalisme sense gaires efectes secundaris. Hem vist en acció el psicòpata esparracat de La matança de Texas o el sofisticat d’El silenci dels anyells, i després hem anat a sopar, olímpicament. Hem rigut amb el carnisser distòpic de Delicatessen i amb Sweeney Todd, el barber diabòlic del carrer Fleet. El cinema de masses ha tret el canibalisme de la bassa del tabú i l’ha col·locat al pedestal de l’entreteniment innocu, o d’esgarrifances de bon assumir, passant pel gore i el terror, el thriller, zombis, tribus sanguinàries. Com l’incest o l’assassinat, el canibalisme admet aproximacions moralistes, transcendents i salvífiques, però el païm i el pensem més bé a partir d’astracanades o d’enfocaments psicologistes, el gran paraigua que de les aberracions en diu conjuntures o malalties.

Blockbuster vol dir “trencablocs”, i en l’argot del cinema comercial esbotza les costures de l’èxit econòmic, de la popularitat. Ara bé, hi ha una altra mena de blocs. Parlem de dics ideològics. L’any passat, Medusa publicava Per què no repensem el canibalisme?, d’Albert Pijuan. És un text espaterrant. L’acompanya Una proposta modesta, l’opuscle satíric i despietat de Jonathan Swift (1729): recomana que les famílies pobres irlandeses venguin els fills als rics i que aquests se’ls mengin. Per sota hi corre una crítica a la deshumanització que resulta del racionalisme econòmic. Pijuan n’agafa el relleu, tant en el fons com en la forma, i actualitza el gest de Swift. Escriu, en un academiquès sarcàstic, un pamflet memorable que planteja, com si es tractés d’un pla de viabilitat comercial, la instauració del canibalisme crematístic, net d’ètiques punitives, tot plegat per encarar un món que se’n va en orris. Swift esgarrapava als hipòcrites que vivien a cos de rei damunt les classes arreplegades. Pijuan ens para un mirall i desemmascara el wokisme rampant del primer terç del segle XXI, tan prenyat de bones paraules i tan buit de propostes per capgirar la injustícia, els abusos del mercat global.

Tractat a la manera de Swift i Pijuan, el canibalisme és l’excusa per treure’ns els draps bruts i riure’s de nosaltres, dels no caníbals, els campions del pensament correcte. A l’altre costat d’aquest leitmotiv narratiu hi tindríem el turboprotestant Robinson Crusoe de Daniel Defoe (1719) i la celebrada pel·lícula de Juan Antonio Bayona, La sociedad de la nieve (2024). Contemporani i enemic intel·lectual de Swift, Defoe dibuixa un nàufrag moralment incòlume, l’heroi que ensinistra el caníbal primordial en les idees civilitzades. No podem parlar d’un woke tout court, però Robinson és la balança del bé i el mal contra un Divendres que representa la desraó. Per salvar-lo, en Bob li ensenyarà l’idioma del poder (l’anglès), l’ètica i l’emprenedoria pròpies del self-made man, la coartada del traficant d’esclaus.

Fa de bon pensar que una sobretaula amb Hannibal Lecter o amb Albert Pijuan ha de ser molt més distreta que no pas amb els supervivents de l’avió

En la línia de Defoe, Bayona ens presenta una gran aventura i alhora un fresc destinat a perdonar-nos, a nosaltres els no caníbals, justament amb una història en què uns civilitzats s’acaben cruspint els congèneres. Del cas se’n va dir “el miracle dels Andes”. Estavellat l’avió, una petita part dels passatgers sobreviu un mes i mig en condicions extremes. Força creients, de moral prístina, en resum bona gent, la truita es gira i se’ls esfondren les conviccions. Assetjats pels remordiments, acaben menjant carn humana. Com Defoe, Bayona ens endossa una història d’estoïcisme i autosuperació. Una peripècia en què l’antropofàgia queda relegada a la condició de mal menor. A diferència de Pijuan o de Swift, però, i com Defoe, Bayona mira de ser transcendent. Tota l’estona sentim una veu en off meditativa, moralívola, que recorda el dietari de Robinson, una altra coartada.

Bayona sap que l’atractiu principal és la morbositat del cas, ideal per a una història de redempció. L’espectador absol els antropòfags de circumstàncies, perquè La sociedad de la nieve no ens qüestiona, sinó que ens disculpa. Enllà d’això, fa de bon pensar que una sobretaula amb Hannibal Lecter o amb Albert Pijuan ha de ser molt més distreta que no pas amb els supervivents de l’avió, o amb Robinson l’estricte traçant els límits, els blocs de nostra senyora de la culpa.