Dolors Oromí, Madola i el domini de la matèria a la galeria Artur Ramon

“Conec la Dolors Oromí des del principi dels seus assajos amb el teler i he pogut seguir el seu descobriment de les possibilitats de la llana, jute, espart i pita etc”. Així comença una carta manuscrita del 1954 signada per Josep Grau-Garriga (1928-2011), l’artista català que va renovar el tapís contemporani i que va col·laborar amb Joan Miró i Antoni Tàpies. En la seva missiva, Grau-Garriga lloava l’evolució de la seva alumna, especialment la seva capacitat per despullar la matèria i deixar-la en allò essencial, també pels jocs de formes dels seus tapissos i la força i austeritat que desprenien. També confiava que aquella Oromí, que només tenia 26 anys, continuaria donant “sorpreses amb les descobertes que la matèria l’hi va donant”. Quan Grau-Garriga va escriure això, poc s’imaginava el rumb que agafaria la seva pròpia carrera: el 1958 fundaria l’Escola Catalana del Tapís i, temps després, viatjaria a París, on quedaria fascinat per la relectura del tapís gòtic de l’artista tèxtil Jean Lurçat i per l’informalisme matèric de Jean Dubuffet. Dues influències tan potents que li van fer qüestionar la seva pràctica fins al punt de deixar que la matèria s’infiltrés entre trames i ordits i així aprofundir en la relació del teixit amb l’espai. De les mans experimentals i experimentades de Grau-Garriga, acabaria naixent un nou llenguatge tèxtil que es faria universal.

Conec la Dolors Oromí setanta anys després d’aquella carta de Grau-Garriga a tomb de la inauguració de Poètiques ancestrals, la nova exposició de la galeria Artur Ramon. Quan la sento enraonar, penso que aquella lucidesa només pot ser fruit d’una pràctica artística activa. Oromí té 96 anys i desprèn l’energia de l’àvia bondadosa, amb els cabells blancs recollits i la brusa brodada. Porta un penjoll fet de corda i metall. Em diu que se l’ha fet ella perquè les seves mans ja fa anys que no suporten el tràfec aspre de les fibres vegetals. I me les mostra, solcades de vida, blavoses, arrugades. Com que tampoc pot tocar el violí, ara s’entreté amb aquestes carotes, una versió minúscula de les obres en gran format que hi ha exposades a la sala i que contempla amb orgull. Criada en una família del tèxtil amb sensibilitat musical, Oromí va formar-se a l’Escola d’Arts i Oficis de Llotja, on va ser alumna avantatjada de Grau-Garriga. Sempre teixia amb llana fins que un dia, quan estava a la casa pairal de Palau-solità i Plegamans, se li va acabar. Així que va sortir a fora, va veure un carro i d’allà va agafar un grapat de fibres vegetals per continuar la feina. I ja no les va deixar anar mai més. La seva obra va anar creixent —en tots els sentits— i va arribar a participar en unes quantes edicions de la Biennal Internacional de Tapisseria de Lausana, al costat del seu mestre i de coetànies com Teresa Codina i Aurèlia Muñoz. Però Oromí confessa que mai ha tingut consciència d’artista, que simplement ha viscut entre tapissos. La raó ja la va anticipar Grau-Garriga: la matèria la domina, i això és el que la fa sentir viva.

Aquesta passió/obsessió per la matèria també la sent la ceramista Madola, de 80 anys, l’altra interlocutora de Poètiques ancestrals, un diàleg fructífer entre les fibres naturals i la terra cuita, entre el món tel·lúric i el pla espiritual. Quan Maria Àngels Domingo Laplana arriba a la galeria hi ha una mica de rebombori. La seva presència imposa. Somriu, però diu que és una màscara. Encara està processant una pèrdua recent. Ella i Oromí s’abracen, es coneixen de joventut, però és la primera exposició que fan juntes. Les peces de Madola, que ha tingut una intensa trajectòria internacional amb premis inclosos, són rotundes, conceptuals, orgàniques, i algunes fins i tot tenen missatges indesxifrables. Entre les exposades, les més antigues són del 2016, quan va deixar de buscar dins seu per mirar cap enfora, cap al món que ens envolta, potser per això s’han tornat més fosques, més negres. Soc lenta de pensament i ràpida d’execució, confessa Madola. Tot el contrari d’Oromí, que diu que quan veu la matèria, ja veu el tapís. Però només el veu: executar-lo és un viatge meditatiu al compàs d’un vals lent, molt lent.