El Ragon de La Virreina

I després de Le Corbusier? Una exposició documenta, en aquest cas literalment, l’efervescent moment que es produeix a França vagament entre el 1950 i el 1975, en arquitectura, urbanisme i arts plàstiques. Michel Ragon és l’escriptor, crític d’art i arquitectura i autodidacte al voltant del qual els comissaris, Neus Moyano i Fernando Marzá, han construït el fil argumental. Ragon és un activista cultural que freqüenta una sèrie d’escriptors, artistes, arquitectes i pensadors, com Guy Rot­tier, Paul Maymont, Walter Jonas, Claude Parent o Yona Friedman, que representen un moment de gran intensitat intel·lectual i generen un moviment al qual no es pot negar l’honestedat i reconeixe’l com l’artífex d’un fructífer encreuament entre el pensament llibertari, l’arquitectura i l’urbanisme. A la mostra de La Virreina es poden seguir els itineraris vitals dels protagonistes i veure com va quallant un pensament anarquista sobre la ciutat i l’arquitectura. Ragon és un formidable vehicle que connecta i fa una feina pol·linitzadora, anant d’una proposta a una altra, reunint autors i idees, textos, obres d’art, d’arquitectura o fantàstics projectes de ciutats, mentre es continua autoeducant... Un exemple del seu paper el podem trobar a la fundació del GIAP, Group International d’Architecture Prospective, el 1965.

La mostra és atípica, i es recolza en un ingent material escrit, llibres, revistes o fullets, i alguna petita filmació. Vuitanta-cinc exemplars disposats en vitrines que documenten tot aquest món efervescent, per a molts quasi desconegut, il·lustrant-ho amb les seves portades. Destaquen algunes de les propostes més conegudes, com les ciutats a l’espai de Yona Friedman del 1960, o les cèl·lules paràsites de Jean-Louis Chanéac del 1968, aferrades a les façanes dels HLM francesos. Avui no estem acostumats a veure propostes de ciutats flotants a l’Atlàntic, ni projectes per a París sota el Sena, o ciutats enlairades sobre París o Manhattan, mentre posaven com a exemple les barraques del Somorrostro barceloní com a expressió dels que decideixen construir-se la casa ells mateixos. La preocupació que engegava aquestes reflexions sobre la ciutat era el creixement demogràfic; és molt explícita la pregunta que encapçala la portada del llibre de Michel Ragon Ou vivrons-nous demain? 1963. És també des d’aquesta preocupació que s’entén el respecte de Ragon per Le Corbusier (que mor el 1965) i l’enamorament per l’Unité d’Habitation de Marsella, l’edifici d’habitatges més ambiciós construït mai, i també la pregunta sobre el futur després de Le Corbusier. Des de la perspectiva actual, no es pot pensar un món que el 1965 tenia uns 3.350 milions d’habitants i avui ja en té 8.160 sense que les nostres prospeccions arquitectòniques s’ho plantegin. És aquí on resulta hipòcrita titllar d’utòpiques unes idees com les exposades a la mostra, sense adonar-se que aquestes propostes, sovint desqualificades, encara ens obren interrogants.

Hi ha treballs, projectes o plans que poden prendre’s com a exemples i, òbviament, utilitzar-los. Aquí ens trobem més aviat davant d’un conjunt d’obres molt particulars i, alguns cops, fetes amb molt poc, uns quants fulls mecanografiats, alguns papers amb dibuixos i alguna fotografia que dona testimoni que allò va succeir, però que ens duen a pensar i adonar-nos de quina és la nostra situació actual. En aquest sentit, La Virreina és l’estoig perfecte per a una mostra així. Els escassos cent metres quadrats de les quatre sales de la planta baixa fan que el que s’hi exhibeix “encaixi” en tots els sentits. Si poguéssim fer, amb permís del temps, un exercici d’exposicions comparades i anar a veure l’exposició Suburbia, que es va fer al CCCB, i en sortir visitar aquest Ragon de La Virreina, podríem veure el “somni americà” i aquesta “fantasia llibertària”, una a la llum de l’altra, i tindríem un retrat de la cultura local i dels seus espais culturals i museus de la ciutat, molt edificant i potser ens preguntaríem: i després de La Virreina?