Aurèlia Muñoz, entre el MoMA i el MNAC

Les persones que visitin el MoMA, que dilluns va obrir les portes després d'un procés de renovació, i pugin a la tercera planta hauran d'agafar l'ascensor. Al costat del botó per cridar-lo veuran la imatge d'una obra amb aparença de teixit suspès, com si surés en l'espai. Es tracta d'Àguila beix; una au de moltes ales de més de quatre metres realitzada en macramé amb de fil de sisal i jute el 1977 per la catalana Aurèlia Muñoz (1926-2011). És una de les dues peces que el museu va adquirir fa un any a la família d'aquesta artista que no va parar mai d'investigar i va crear un univers d'obres que cavalca entre l'escultura i l'art tèxtil, l'arquitectura i, fins i tot, l'origami japonès que l'han portat a ser considerada una de les millors representants del renaixement que va viure l'art de la fibra als seixanta i setanta.

Casualitat o no, l'obra d'aquesta artista també es pot veure des d'aquest dijous al MNAC, que li dedica l'exposició Nuar l'espai. Donació Aurèlia Muñoz, dins de la col·lecció d'art modern en la qual es poden veure bona part de les peces donades per la seva família al primer museu català: vuit obres tèxtils i 17 dibuixos.

“No li agradava que les seves obres es consideressin decoratives, sinó art contemporani”, explicava dimecres Silvia Ventosa, filla de l'artista, durant la presentació de les obres que han acabat al MNAC i no al Museu del Disseny, i que es podrà veure fins a l'abril del 2020, gairebé al final del recorregut de l'art modern, molt a prop d'on hi ha l'art de postguerra i les segones avantguardes.

Són obres creades amb material tèxtil, a cavall de l'escultura i l'arquitectura, per aquesta autora que va investigar i reinterpretar des de les tècniques artesanals elevant el macramé, el patchwork i els tapissos a una forma d'art d'avantguarda. “A diferència d'altres creadors que han treballat el tèxtil, la seva obra va evolucionar i es pot dividir en quatre etapes: del 1960 al 1968, en el qual va fer patchwork i brodats; del 1969 al 1983, en què es va centrar en la reivindicació del macramé no com un art de segona i domèstic; del 1978 al 1983, un subperíode en què va investigar el món de les veles dels vaixells i el que ella va anomenar “ens”, que instal·la tant a l'interior com a l'exterior; i del 1983 al 2009, en què torna al paper però des d'un punt de vista més abstracte. Mai es va quedar en un llenguatge o en un estil determinats, sempre va evolucionar”, recorda la seva filla enmig de dues de les peces més destacades de la mostra que ha comissariat Àlex Mitrani, conservador d'art modern del MNAC: Ens social, macramé del 1976 de sisal i jute. “És semblant al de Nova York, però més petit”, apunta Ventosa, que a part dels gens ha heretat de la seva mare l'interès per l'art, ja que ella és conservadora de tèxtil i moda del Museu del Disseny de Barcelona.

L'altra és Esfera i ploms. Sèrie homenatge a Gaudí, del 1969, feta de cotó i lli, de la qual pengen pesos de plom, com les maquetes que va fer el genial arquitecte per a la cripta de la colònia Güell; molt semblada també a Estudi d'arc de catenària per a la cripta de la colònia Güell de Gaudí, del 1996, la segona obra que és propietat del MoMA novaiorquès.

Gust pel món medieval

Les peces exposades parlen de l'admiració d'aquesta artista, autodidacta, de formació perit mercantil, pel món medieval. Són obres dels anys seixanta en què es poden veure influències d'artistes com Torres García, com ara Els reis, una pintura lineal del 1960 sobre arpillera en què s'intueixen aquestes figures. En d'altres, com La font de la vida (1966), que el MNAC vol adquirir, apareixen imatges místiques amb reminiscències més que evidents al Tapís de la Creació del segle XI. “Durant molt de temps va reivindicar la importància d'aquesta obra romànica”, afegeix. D'altres mostren el seu interès per parlar del passat a través de collages; una mena de palimpsest cultura, en què superposa capes pintades i retallades. En la seva evolució va passar a les tres dimensions amb obres com Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, totes dues del 1967, en les quals fa una crítica al poder en representar-los amb uns enormes caps quadrats.

En la mostra es poden veure maquetes com Nus, del 1978, i dibuixos amb esbossos de projectes que ajuden a entendre peces majors, però que descobreixen una dibuixant notable que havia assimilat a artista com Paul Klee.

L'artista, amb obres als principals museus, té una peça al Macba. Es tracta d'Ens místic, creada el 1977 amb sisal i jute i que la Generalitat va dipositar en aquest museu després d'adquirir-la dins de la col·lecció Riera. “Han dit que l'exposaria per coincidir amb la nostra mostra, però és complicat”, va explicar Pepe Serra, director del MNAC.