Hèctor Parra fa justícia a Ginebra

Hèctor Parra ha estrenat al Grand Théâtre de Ginebra Justice, una òpera sobre l’accident d’una multinacional suïssa a les mines del Congo, que va causar la mort de 21 persones el febrer del 2019. En coproducció amb el Festival Tangente St. Pölten, el compositor català ha estrenat una obra de gran envergadura amb libretto de Fiston Mwanza Mujila, a partir d’un guió de Milo Rau i amb direcció musical de Titus Engel. Dues hores abans de l’estrena d’una representació altament política, en el sentit més noble del terme, el teatre va organitzar una roda de premsa igualment política, en què van intervenir, a més de Parra, Mwanza i Rau, el responsable d’una ONG suïssa al Congo i, on line, l’advocada que va defensar moltes de les víctimes de l’accident.

La vinculació de la capital helvètica amb aquesta òpera és directa: darrere del terrible accident a la República Democràtica del Congo que, exactament cinc hiverns abans d’aquesta estrena, havia costat la vida a 21 persones, entre elles nens i nenes, hi ha una de tantes multinacionals occidentals, en aquesta ocasió suïssa, que explota les mines de la regió. A l’origen dels fets, un camió carregat d’àcid sulfúric que, el febrer del 2019, circula a l’altura de la petita localitat de Kabwe per la carretera de Likasi, entre Lubumbashi i Kolwezi, a la província de Katanga —coneguda pels seus importants jaciments de cobalt i d’altres minerals preuats, rica en recursos naturals i amb una complexa idiosincràsia històrica i política— col·lideix amb un autobús i crema d’àcid les víctimes en un dia de mercat.

Poques vegades el compromís d’un teatre públic amb una producció d’aquest caire es mostra tan tenaç com aquí; tant en entrar a la pàgina web com a la sala del teatre, el primer que t’acull és un convit a participar en un crowdfunding destinat enterament a les víctimes de l’accident.

El destí de Parra —autor d’obres que exploren a través del lirisme les cares de la violència, com Les Bienveillantes o Orgia, a partir de Jonhatan Littell i Pasolini, o de Les constel·lacions, on es destil·la en música el patiment i l’angoixa del Miró exiliat després de les grans violències de les guerres europees—, de Rau —autor del monumental Un tribunal sobre el Congo— i de tot l’equip de l’obra està decididament unit a aquest racó de món. Ja sigui per implicació artística, personal i política, com pel fet, per a alguns, d’haver-hi nascut, com és el cas de Fiston Mwanza, o del contratenor Serge Kakudji, nascuts a Lubumbashi i Kolwezi, respectivament, i coneixedors de primera mà de les persones implicades en l’accident, del sincretisme africà, de la seva relació amb la mort, de l’omnipresència dels ancestres en la vida dels vius i de la violència de l’extractivisme.

Justice s’ubica a Kabwe en el moment de la inauguració d’una escola construïda per la multinacional responsable de l’accident. Els personatges de l’òpera s’inspiren, més o menys lliurement, en víctimes i testimonis del succés: dues sopranos —l’advocada i la mare de la nena morta—, dues mezzosopranos—la dona del director i la conductora del camió—, un contratenor —el noi a qui han amputat les dues cames—, un tenor —el director de la multinacional—, i dos barítons baixos —el cap del poble i l’ajudant. Ha estat un treball de mesos, per a Parra, deixar-se impregnar profundament per la torrentada d’inspiracions múltiples que travessen la regió i la seva gent, a través sobretot de la riquesa extraordinària de les seves manifestacions artístiques.

La literatura de Fiston Mwanza Mujila, sobretot de la novel·la Tram 83, que arriba a les orelles de Parra com una veritable peça escandida pel ritme de la rumba congolesa, el free jazz, la salsa o fins i tot una forma d’òpera, plena de tensions pròpies de la creació musical i trenada amb la crítica de la violència política sistèmica imposada i de l’herència nefasta d’una època colonial com una ferida encara oberta, així com els reculls de poemes Le fleuve dans le ventre o les Kasalas, han nodrit el substrat de Justice com un adob fèrtil. Unes vies de tren que han tallat en dos la sabana tropical, el desplaçament de milions de persones del seu lloc d’origen per treballar lluny de casa en condicions inhumanes, les cultures ancestrals, el mosaic de llengües, d’arts i de músiques, tot ressona en els moviments, els timbres i la dramatúrgia de l’òpera.

Enmig d’aquest viver d’una riquesa incommensurable, precisament a Kabwe, hi domina la cultura luba, prestigiosa i il·lustrada, amb una història oscil·lant entre pacifisme i excessos violents, a la qual pertanyen el llibretista i el contratenor, i que ha acompanyat Parra en tot el procés de composició. Els dos pols que ritmen l’òpera entre passatges d’estatisme reflexiu i interludis d’agitació torrencial en són el reflex musical i dramatúrgic, així com la preponderància de la força femenina, fonamental en l’art i la cultura luba, que les esculpeix en fusta, amb un gran equilibri i refinament al servei de la representació de la reialesa de la dona, l’únic cos que pot engendrar dins seu un esperit tan poderós com el d’un rei.

A Justice, la gran majoria d’escenes amb més pes líric recauen en les veus femenines amb inflexions curvilínies de la mare de la nena morta, de la veu de la nena, de l’advocada, de la conductora del camió accidentat i de l’esposa del director. Sense tancar la porta als registres vocals extrems, a una expressió vocal més angulosa o cubista, Parra ha privilegiat, fins i tot en els moments més dramàtics i desesperats, una expressió lírica més introspectiva, en què cada frase complementa i equilibra l’anterior, i que captura d’una manera més justa el moviment de l’art luba, en què és responsabilitat dels artistes garantir que els esperits trobin una llar desitjable i apropiada per actuar benèficament sobre la vida dels vius.

Propiciant, per un profund treball d’immersió, el contacte fort entre la tradició europea d’on ve el compositor i la música de la regió de Katanga, Parra ha aconseguit refractar aquesta música de les sabanes, que s’ha de comunicar a través de llargues distàncies, en la pròpia escriptura orquestral. Si bé l’òpera és en francès, el moment de clímax de l’ària de l’infant mort és cantada en swahili, una de les llengües de la regió, que conviu amb el xiluba. La tensió entre pols és una constant de l’òpera i en ritma el moviment: entre ficció i documental, l’escena la comparteixen els personatges i el decorat sobri i fidel, amb les imatges de les víctimes i els supervivents —amb qui els intèrprets han tingut contacte durant el procés de composició—, preses en el viatge de l’equip de l’òpera a Kabwe el novembre passat.

Amb Justice, Parra honora l’òpera política, el millor antídot contra la ceguesa de la ideologia, el maniqueisme i el totalitarisme del culte a la productivitat, l’extractivisme i el menyspreu cru de les vides humanes. L’òpera, en les seves mans, és el medi més idoni per aspirar al màxim de justesa: com més salvatge és el dolor, com més atàvic i més insuportable, més lírica és l’expressió. Com més ràbia, com més indignació, més vibrants es fan les veus. Quan deixarà, en la carretera de Likasi, d’haver-hi un carril d’entrada per als camions d’àcid i un de sortida per als tresors de les mines, que tindran valor només fora de les terres d’on han sortit, arrossegant al seu pas vides humanes i tot un país sencer? Qui compta el nombre de carreteres com aquesta en cada país d’Àfrica, una cap a la mort i l’altra cap a la riquesa a costa seva?