La Sibil·la de Girona

Abans que l’hivern passi de llarg, voldria recordar una postal sonora que va tenir lloc a Girona a finals de l’any passat, avui sembla que fa un segle. Però tot torna i, com que ho sé, m’avanço al Nadal vinent més que ningú: el desembre del 2024, la catedral de Girona obrirà altre cop les portes per anunciar la fi del món. I ho farà des de la boca d’una joveníssima sibil·la, això si la seva amenaça/lament/reflexió no s’ha complert, que mai se sap (per allò de la font, el càntir i les coses que al final es trenquen de tant anar-hi).

Però si el món continua girant, podrem reviure aquesta postal sonora. Quan en sortim, mig acollonits (resum de la lletra: llum, foc, destrucció) mig satisfets (el món no s’acaba per més judes que siguem), ens haurem recollit en comunitat (contradictio ad adjectio) i haurem gaudit d’uns sons i una atmosfera únics. Potser perquè les vibracions del cant dins la nau han fet tremolar aquest pit d’humà que necessita saber-se instrument de l’esperança. O caixa de ressonància de l’esperança. Una llum verbal que veiem encarnada en la veu blanca d’un nen que estremeix el públic per aquest contrast d’una cosa tan grossa dita per un cos tan petit.

I sí, l’orgull gironí pot botir-se més: que tremoli Palma, perquè a Girona també hi ha una Sibil·la particular, descongelada de l’hivern de la història segons la lletra i la música consignades a l’Ordinarium sacramentorum secundum laudabilem ritum diocesis Gerundensis imprès el 1550. Ens l’han duta els cantaires de la coral GiroNins, el planter de la Capella Polifònica de Girona, dirigits per Martí Ferrer, l’home del trajo que veureu d’esquena fent anar la batuta.

Anar a la catedral, pujar les escales o estalviar-s’ho entrant per la plaça dels apòstols a la nau immensa plena de gent és, encara que no ho sembli, una expe­riència de recolliment enfront de la voràgine de Nadal. També és bonic pensar que s’està contraatacant al Nadal frenètic amb la pausa d’aquesta proposta rescatada del passat. El Cant de la Sibil·la havia estat un dels moments més esperats de la nit de Nadal arreu de la Mediterrània. Va passar que, amb el concili de Trento, el van hivernar, diguem-ne. I només en alguns temples de Mallorca i de l’Alguer va continuar despert fins avui, que s’ha tornat a sentir en diferents indrets dels Països Catalans. Tot plegat es deu a l’esforç del món coral per rescabalar aquest cant, per saber-lo tornar a la ciutadania. Va ajudar molt que el de Mallorca es declarés patrimoni cultural immaterial de la humanitat l’any 2010. I ajuda també la bona acollida que ha tingut.

Aviat farà quatre anys que es va recuperar la versió gironina del cant. Quatre anys que els gironins tenim una bella postal sonora a la catedral o, com bé deia ­J. M. Fonalleras, una “reverberació de segles, l’angoixa intensa i monòtona que no és asèptica, tediosa o estèril, sinó que s’imposa més com una pregona reflexió que no pas com un lament”.