_
_
_
_
_

‘Negu Hurbilak’: filmar les ruïnes d’ETA

La pel·lícula del col·lectiu d’estudiants de l’ESCAC narra el conflicte basc des de la vida i costums dels habitants de Zubieta, un poble a la frontera de Navarra

Una imatge de la pel·lícula ‘Negu Hurbilak’.
Una imatge de la pel·lícula ‘Negu Hurbilak’.

Des de fa quatre anys, els passadissos de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya han estat testimonis de la transformació d’un grup d’amics i estudiants de 24 anys en un col·lectiu de cineastes. Darrere de Negu hi ha els directors Ekain Albite, Adrià Roca, Nicolau Mallofré i Mikel Ibarguren, i tot un equip tècnic que creu que el cinema es pot fer de manera col·lectiva. Treballar junts genera molts debats però enriqueix el resultat: “Totes les opinions tenen cabuda i així és més senzill veure què és el que no funciona.”, explica Albite i afegeix “fer el gran salt és més fàcil si no caus sol”.

La confiança en l’equip els va infondre el valor per convertir un treball de fi de grau en el seu primer llargmetratge, Negu Hurbilak - que es va estrenar al festival de cinema independent L’Alternativa - i guardonat amb la menció especial del jurat a Locarno. L’any 2011 ETA anuncia el cessament definitiu de la seva activitat armada i una jove abertzale fuig amb l’objectiu de travessar la frontera de França. Però a l’espera de noves indicacions, la jove es veu obligada a romandre amagada en l’últim poble de la frontera, on cada dia sembla igual que l’anterior.

“En els últims anys han proliferat les històries que espectacularizaven el conflicte basc, i nosaltres volíem allunyar-nos del format Hollywoodesc, expliquen els directors. Volien comprendre el llegat de la banda terrorista des de les seves ruïnes, i van decidir posar el focus en els qui van haver d’abandonar de la seva terra, encara defensant-la. “Creiem que la fugida és una part desconeguda de la història, tenia una cosa encriptada que havíem de desxifrar”, puntualitzen.

Van emprendre un viatge per narrar la història d’aquells que van haver de fugir, i el camí els va conduir a Zubieta, un poble al nord de Navarra que fa frontera amb el País Basc i té 308 habitants. “Des de fa segles, els llocs fronterers guarden les històries d’aquells que busquen refugi, ja sigui durant les guerres carlistes, la Guerra Civil o les crisis migratòries”, explica Albite.

Creien en la màgia de les fronteres, però no imaginaven com Zubieta embolcallaria la història fins a convertir-se en el protagonista. Van mantenir-ne el fil conductor, però l’esquema es va perdre i la història va anar construint-se a partir de la vida i els costums dels habitants del poble. “Ens portaven a un lloc o vèiem com feien les seves feines diàries i a partir d’ells, construíem les escenes”, explica Mallofré.

A Negu Hurbilak la fugida té el sabor de les castanyes que els veïns rosteixen al carrer un diumenge al matí, i el tacte de les mans plenes d’oli i greix dels mecànics. El ressò del televisor que anunciava que ETA cessava la seva activitat armada xoca amb les cortines de quadres vermells i blancs que cobreixen els marcs verds de fusta de les finestres.

Excepte Jone Jaispur, l’actriu que interpreta al personatge principal, tots els actors són els mateixos habitants de Zubieta. A la pel·lícula hi apareixen 20 o 30 veïns, “però tot el poble es va bolcar en el projecte, ens van deixar els seus cotxes, ens van ajudar amb els muntatges i ens van obrir les portes de les seves cases”, puntualitza Albite. Segons els directors, entrar a la cuina d’una casa et dona accés a la intimitat, per això la cuina és un element essencial de la narració, “la pel·lícula estava passant allà i no ens n’estàvem adonant”, recorden.

Després d’un any a Zubieta, la pel·lícula es va transformar en un reflex del seu procés d’integració al poble. Quan van conèixer els seus habitants, van descobrir que el silenci regia la vida al poble. “Havíem ensopegat amb una dimensió molt important del conflicte que no tenia res a veure amb bombes o persecucions de Policia, la por parlar ha marcat la vida de moltes d’aquestes persones”, explica Mallofré.

Negu Hurbilak narra el conflicte sense parlar-ne, desplaça la ideologia al fons i convida l’espectador a viure la història des de la contenció i la incertesa dels seus protagonistes. Després de 80 minuts o tota una vida, el silenci esclata en un crit final: “Al carnestoltes de l’escena final vam mostrar la forma amb la qual els veïns es relacionen amb la vida: anys de silenci i cinc o sis dies de crits”, afirmen. El ressò escruixidor del carnestoltes - d’inspiració d’aquelarre - és una explosió de la vida a Zubieta, amb la qual els autors busquen donar a l’espectador la possibilitat de purificar-se després de la tensió, “nosaltres mateixos necessitàvem una purga”, reconeixen.

Els directors recorden que, quan van tornar a Barcelona, van sentir la necessitat de “vomitar” el dolor que carregaven, un dolor que no era seu.

Malgrat no haver viscut el conflicte basc en primera ni en segona línia, els directors reivindiquen el seu dret a explicar una història des de la seva pròpia perspectiva: les ruïnes del conflicte. “És una pel·lícula sobre el final, el que hem pogut viure amb 24 anys també és una perspectiva vàlida”, reclamen. “Als joves se’ns pressiona molt perquè no parlem sobre els temes que no hem viscut. És necessari sobrepassar aquest silenci sempre que es faci amb respecte i voluntat. Les millors pel·lícules sobre la Guerra Mundial, no s’han fet durant el conflicte”, afirma Albite.

La voluntat de sobreposar-se al silenci per a narrar des dels propis ulls és el que marca el camí del col·lectiu Negu: “El nostre treball va néixer de manera natural, volíem explicar una història i no tenim una visió més enllà, acabarem el procés i després veurem què passarà”, expliquen.

Sobre la firma

Amparo Pérez
Es redactora en la delegación de Barcelona, donde suele escribir sobre cultura y tendencias. Trabajó en la Comisión Nacional de Mercados y Competencia (CNMC). Graduada en Derecho y Derecho de la Unión Europea por el CEU San Pablo de Madrid, Máster en Derecho de la UE en la Carlos III, en Periodismo en EL PAÍS y titulada en doblaje y locución.
Normas
Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_