_
_
_
_
_
televisió
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Una televisió plena de fogons

Receptes i sèries amb argument culinari emplenen l’oferta de les emissores

L'episodi 'Pasta', de The Bear.
L'episodi 'Pasta', de The Bear.Chuck Hodes (FX)

La cuina és un argument abundantíssim a les televisions. Ja només faltava l’estrena als cinemes, el desembre, del film A fuego lento per augmentar-ne la dosi. A fuego lento és una miniatura de Tran Anh Hung, amb Benoît Magimel i Juliette Binoche interpretant dos grans cuiners al seu chateaux del XIX. S’encomanen al xef Carême per preparar uns plats barroquíssims. És un film sobre l’erotisme dels fogons i del paladar que gairebé no abandona la cuina. Variety l’ha qualificat de bell “gastroromance”. Un hipnòtic ball de cassoles.

A la televisió, al marge dels programes de receptes i de cuiners donant consells, que tenen espais propis i també s’infiltren en magazins de tota mena, els realities gaudeixen d’una audiència notable. Són gent guisant, des de professionals que es mengen els uns als altres (Joc de cartes) fins a celebritats de molt desigual notorietat i manetes que són apallissats per un jurat antipàtic (Masterchef i les seves variants amb avis, nens…).

I les sèries no en són alienes a aquesta fal·lera foodie. Les dues temporades de The Bear (Apple) han rebut grans aplaudiments. És la història d’un xef que vol reconvertir la cantina del seu difunt germà en un restaurant de moltes forquilles, però em resulten fatigants les interminables escenes de nervis mentre refan el local. Que si el pladur cau, que si no hi ha llum. Les millors escenes són els cursets de cuina que reben alguns del membres més aspres de la tropa. La disciplina de la cuina per aprendre un nou model de vida. Però no n’hi ha per tant.

Costa més de pair Mr. Sidhu Investigates (Amazon Prime). Una cuinera a qui agrada resoldre misteris criminals i que ajuda, sense que ell ho demani, un policia desgraciat que no se’n surt mai. Tòpica i rància.

HBO acaba d’estrenar la segona temporada de Julia Child, un biopic d’aquesta erudita de la cuina francesa que va triomfar amb la seva manera de fer planera un programa de cuina per a esposes… i marits dels anys seixanta. Va començar a la televisió pública. La sèrie és simpàtica. Hi ha moments que ho és massa. L’argentina Nada (Disney+) presenta un crític gastronòmic aporofòbic amb les minyones que viurà un reciclatge emocional. Uns grans Luis Brandoni i Robert de Niro, malgrat una carregosa tendència a les frases engolades. Cohn i Duprat, els directors, tenen un documental, del 2016, d’homenatge al rostit argentí.

Cocina con química (Apple) és un senzill producte, obvi en les seves intencions de denunciar el masclisme, però d’una gran dignitat narrativa. Som als anys cinquanta. La protagonista és una brillant química a qui els col·legues de la universitat paren tota mena de travetes. Expulsada de la institució, que li roba els seus experiments i els del seu difunt marit, troba feina en un canal de televisió per fer un programa de cuina, una altra manera de practicar la química. I capgira el gènere. Ensenya a acceptar que, de vegades, la lasanya es crema i que el marit convindria que ajudés. Recorda aquella definició de Julian Barnes sobre què és cuinar: la transformació de la incertesa, la recepta, en una certesa, el plat, per mitjà del tragí (del llibre El perfeccionista a la cuina, Viena Editorial i Anagrama). Recomanable.

Com també ho és el programa de Sílvia Abril de TVE Catalunya La recepta perduda. Recorda una mica Les receptes de Julie. A La recepta perduda no és la conductora qui cuina. Li cuinen i li ensenyen a fer un plat local. Dura una hora i la llargària s’explica perquè no només s’ha de detallar la fórmula de les faves ofegades de l’Anoia. També sabrem l’aventura personal de la cuinera, de qui té l’hort d’on surten… o de qui pesca la llagosta per fer una caldereta de Menorca. Són cuines amb molta biografia. Una cosa: resulta postís fer veure que l’Abril arriba, com El Foraster, per exemple a Vic sense tenir cap cita preparada i simular que t’indiquen qui et pot il·lustrar sobre els peus de porc amb múrgoles… Que no treballa producció? Un pecat venial, però.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_