Biel Rossell: “Mai he tingut relació amb la fe. Com l’Enric, jo crec en l’art”

De l’antropologia de la seva mare i el teatre del seu pare neix la interpretació, l’ofici a què ha decidit consagrar la seva vida Biel Rossell Pelfort (Igualada, 19 anys), el fitxatge de Javier Calvo i Javier Ambrossi per a la nova sèrie La Mesías (Movistar+, 2023). Des de la màgia en què es va iniciar per “cridar l’atenció, com a bon germà petit”, fins al teatre musical, l’espectacle de titelles o el circ, Rossell ha gaudit de totes aquestes disciplines, perquè “va tenir la sort” de néixer en una casa que sempre ha estat en contacte amb les arts escèniques i l’espectacle. La família va ser qui el va animar a començar la professió d’actor i ser ambiciós, però sempre amb els peus dalt l’escenari. I també els que van sortir a sopar fa gairebé dos anys per celebrar-ho, perquè els Javis no et truquen cada dia.

Pregunta. Com va ser el salt del món del teatre a la producció audiovisual?

Resposta. A la meva primera prova per a La vida sense Sara Amat vaig recitar el guió com si em presentés per a Medea al Teatro Real, va ser un desastre, molt sobreactuada. Em van dir que tenia alguna cosa però que el cinema no era això, no hi anava bé. Aleshores vaig canviar el registre i recordo que el meu pare, des de darrere les cortines del teatre em va dir, “t’agafaran, no perquè siguis el millor sinó perquè has sabut canviar”, a partir d’aquí vaig aprendre que el cinema és contenció, portar la interpretació per dins.

P. Prefereix el cinema o el teatre?

R. Per mi el teatre és familiar, artesanal, una mica de casa que em connecta amb una part molt profunda de mi. El cinema em connecta més a l’ofici d’actor, a la tècnica. No podria triar perquè no sabria fer cinema si no hagués fet teatre prèviament, i ara mateix no faria teatre sense el que he après al cinema. Viure i treballar en les diferències és molt enriquidor.

P. Com és treballar amb els creadors de La llamada, Paquita Salas i La Veneno?

R. Ha estat un honor estar a les mans de les persones que barregen millor el mainstream amb la professionalitat, l’art i el talent. El més increïble de rodar-hi és l’aparent llibertat creativa que donen. Et diuen “fes, fes com vulguis”, però, no sé com, t’encaminen cap al que ells volen. Confien moltíssim en l’actor com a artista, en la seva intenció, i no anteposen les seves idees a la feina de l’actor. Al principi veia el personatge súper allunyat de mi, i ells em van dir: “Bé, no hi ha problema, no et preocupis, el farem teu”, i aquesta confiança, juntament amb un bon equip, és el que fa que una sèrie sigui un èxit.

P. Qui està darrere de La Mesías?

R. Darrere de la sèrie hi són Calvo i Ambrossi, grans guionistes a més de directors, i un elenc amb alguns dels millors actors espanyols, però sobretot un equip increïble: la direcció d’art, de fotografia, els coreògrafs, l’equip de vestuari. El mateix paisatge català és un dels protagonistes de la sèrie. Per molt bona que sigui una història, no surt res sense un gran equip al darrere.

P. Ha estat complicat rodar amb tantes criatures?

R. Treballar amb les nenes va ser una cosa excepcional, sabies que la naturalitat estava servida. Des del principi va ser molt senzill perquè se les va tractar com a professionals, i encara que per a elles actuar fos un joc, també sabien quan calia posar-se seriós i obeir. Ens van fer una masterclass d’interpretació.

P. A la sèrie interpreta l’Enric al costat de Roger Casamajor i Bruno Núñez. A més de ser el primogènit de la Montserrat, qui és l’Enric?

R. Dins de la foscor de la història, l’Enric és el personatge amb més llum. Ha tingut una vida duríssima, però la seva mirada és neta perquè és plena de passió, passió per la ficció. És la perfecta síntesi de la foscor i el patiment amb la llum. I tot el personatge està molt marcat per la relació amb la mare, amb la Montserrat, que es basa en l’odi, en els maltractaments que ha patit i en l’amor. Malgrat tot li diu: “Et segueixo estimant d’aquí al sol”, és molt complicada.

P. Què hi ha de l’Enric en tu?

R. El que més m’uneix al personatge és la visió de l’art com a teràpia per a la vida. A casa, de petits els meus germans i jo recreàvem escenes d’obres i pel·lícules. Això m’ha connectat molt amb La Mesías, veure l’art com una salvació que dona sentit a tota la vida. Per això soc actor i per això l’Enric es dedica a la producció de pel·lícules.

P. La religió és el fil conductor de la trama. És o era creient?

R. La religió no em sembla ni bé ni malament de fet, La Mesías va sobre això: no jutjar la religió ni les creences. Però personalment mai he tingut cap relació amb la fe, no em sabia el parenostre i arran de la sèrie tampoc crec en Déu. Com l’Enric, jo crec en l’art, per això faig teatre, circ i màgia, i cada setmana vaig al teatre una o dues vegades com un acte de fe.

P. Dijous passat es va estrenar el quart capítol, ‘Instruccions per salvar el món’. Creu que el món es pot millorar mitjançant la cultura?

R. Crec que tots necessitem les històries, que ens expliquin la nostra pròpia vida a través de la metafísica, el drama familiar o la religió, com han fet els Javis en aquesta sèrie. Totes les mares són personatges de La Mesías, hi ha molt dels actors i de l’equip tècnic a La Mesías i a totes sèries. És ficció, però també humanitat pura, i serveix per fer que les coses canviïn, des de la consciència de cadascú. De fet, aquesta és la base de la interpretació, modificar l’altre i la seva percepció.

P. Qui són els seus referents per a la interpretació?

R. Els meus referents són les companyies de teatre familiar, les que cada setmana agafen la furgoneta per fer una vegada i una altra la mateixa funció. De petit somiava pertànyer a aquest món.

P. Amb quins directors o actors li faria especial il·lusió treballar?

R. M’encantaria fer una pel·lícula amb Rodrigo Sorogoyen, i en teatre, que em dirigís Oriol Broggi, seria un somni. També compartir repartiment amb Juan Diego Botto.

P. Diria que La Mesías representa un abans i un després a la seva vida?

R. Ara com ara, l’únic impacte que ha tingut han estat els nous seguidors a Instagram. La gent està veient la sèrie, però la vam gravar fa un any i ara el meu dia a dia és la rutina d’assajos. Hi ha gent que em diu que és el meu moment, però el cert és que em passo els matins treballant de valent a l’obra de teatre que estrenaré, i això m’ajuda a tocar de peus a terra.

P. Està nerviós per les crítiques?

R. Si la sèrie està ben feta no és gràcies a mi, i si està malament tampoc és culpa meva. Estic tranquil, perquè ho vaig donar tot durant el rodatge, vaig aprofitar al màxim l’experiència i en vaig gaudir. Soc conscient de la sort que he tingut, però no em puc quedar en l’èxit de la sèrie, ara tinc el cap en una altra cosa.

P. Veu fama i èxit en el seu futur?

R. Jo no vull ser un actor famós, l’únic que vull és treballar, i combinar teatre i cinema sempre que pugui. Per això ara estic treballant a La festa, de Daniela Feixas, que explica la història de la joventut a partir dels relats reals de sis joves. És real, és pura, és molt forta i estic molt il·lusionat amb l’estrena el 15 de novembre a la sala Tallers del Teatre Nacional.

Puedes seguir a EL PAÍS Catalunya en Facebook y X, o apuntarte aquí para recibir nuestra newsletter semanal