Antoni Segura: “És a les nostres mans evitar una tercera guerra mundial que no descarto”

Acabat de tornar de l’Uzbekistan, Antoni Segura, president del Barcelona Centre for Internatio­nal Affaires (CIDOB) i catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, està satisfet de la seva magna obra, El món d’avui. De la guerra freda als reptes de la interdependència global (Universitat de Barcelona). Més de mil pàgines i sis anys de treball recorren fins avui la història que es va obrir amb un sagnant pròleg de més de seixanta milions de morts. És una obra enciclopèdica. A més, fins ara, la majoria dels seus assajos havien estat escrits en castellà, però aquest és en català, llengua que el catedràtic reivindica com la seva i que “no és habitual en la literatura sobre història universal i relacions internacionals”. El gros del llibre està acabat des del 2021, però l’edició —a més d’ incorporacions com el conflicte d’Ucraïna i la victòria de Lula al Brasil— ha prorrogat la publicació fins l’any que el CIDOB fa mig segle, quan el 1973 el van posar en marxa capellans esquerrans d’Agermanament, com Josep Ribera, expulsats del Xile de Pinochet.

Pregunta. Vostè diu que l’atac rus a Ucraïna és una disrupció de l’ordre liberal sorgit de Ialta. També Israel incompleix sistemàticament les resolucions de les Nacions Unides (ONU). L’ordre liberal existeix per ser transgredit?

Resposta. Entenc que l’ordre liberal —sorgit de Ialta i Breton Woods— es basa en el respecte a l’ONU, al mercat mundial, als valors democràtics i a les llibertats. Això és en teoria. A la pràctica sempre se l’ha forçat, especialment l’URSS i els EUA durant la Guerra Freda. El que no podem és pretendre que els altres països s’acullin a un ordre que les grans potències no compleixen. I tampoc pot ser que el portaveu de l’ordre liberal al Pròxim Orient sigui Israel, que incompleix sistemàticament les resolucions l’ONE. La guerra de l’Iraq va ser clarament il·legal. La de l’Afganistan no, tot i que no va ser proporcional al dany causat. Segons la carta fundacional de l’ONU, els EUA havien patit un atac. Els responsables intel·lectuals eren a l’Afganistan, les autoritats no els van volen entregar i els EUA van exercir el dret a l’autodefensa.

P. L’ordre neix amb pecat origina inclòs.

R. Als processos de Nuremberg i Tòquio no s’arriben a condemnar crims de guerra. Què entenem per crims de guerra? Doncs per exemple el que fa Israel a Gaza ara. Però com podien condemnar crims de guerra després que els aliats fessin el que van fer a Dresden, Berlín, Hiroshima o Tòquio?

P. Els EUA no són al Tribunal Penal Internacional, com la Xina o Rússia...

R. No els interessa. Històricament, les superpotències s’han tapat les vergonyes mútuament.

P. Amb una victòria de Trump la cosa empitjoraria?

R. Seria un desastre total. Trump va ser l’impulsor de l’Acord d’Abraham (2020), que és el que hi ha darrere de l’actuació recent de Hamàs, que no sols ha fet crims de guerra sinó que ells mateixos els van filmar. Els citats acords han portat el Marroc, el Sudan, els Emirats Àrabs i Bahrain a reconèixer Israel. I que comencin les converses entre Israel i l’Aràbia Saudita. Tot això ha portat els palestins a preguntar-se: de la nostra causa, qui se n’ocupa? Abans existia allò de la unitat dels àrabs, però si pacten amb Is­rael, què queda? És cert que el problema dels palestins és que la seva causa ha estat usada per esmorteir els problemes interns als països àrabs. Per exemple, Mubarak va fer onejar la bandera palestina quan les coses anaven mal dades a Egipte. La sort dels palestins ha importat poc als països àrabs. I ara, a sobre, fan cua per reconèixer Israel. D’aquí l’actuació condemnable de Hamàs, que buscava la intervenció israeliana a Gaza.

Per no ser un pessimista total, intento donar un bri d’esperança: encara és a les nostres mans escriure el futur

P. Ucraïna, Gaza... Tot plegat fa possible una tercera guerra mundial?

R. La penúltima, crec, novel·la de Ken Follet [Mai] explica una sèrie de circumstàncies que porten a una nova guerra mundial, sense elements clars, com va succeir amb la del 1914-1918. Jo no la descarto. La cosa està malament, tenim capacitat per acabar amb la nostra civilització: conflagració nuclear, canvi climàtic... Per això al final del llibre faig una reflexió sobre la banalització del mal de Hanna Arendt. El nazi Eichman no era ni bo ni dolent, seguia ordres. No calen consideracions morals per fer el mal. El mal forma part d’una cadena i això ens pot portar al desastre. Però per no ser un pessimista total, intento donar un bri d’esperança: encara és a les nostres mans escriure el futur.

P. És casualitat començar el llibre amb Walter Benjamin i acabar-lo amb Hannah Arendt?

R. No ha estat intencionat. Eren dues idees que em venien bé. La de Benjamin és per recordar que a qui dediquem el nostre neguit com a historiadors és a la gent sense nom, els anònims, que són les runes de la història. De Hannah Arendt m’interessava la banalitat del mal. A vegades pequem d’un excés d’optimisme i pensem que tot se solucionarà. I no és així: el mal és aquí. No ho dic en sentit metafísic, sinó que hi ha mecàniques de les coses que porten a fer-lo.

P. El CIDOD, que fa 50 anys, s’ha convertit en un think tank de referència.

R. Hi vaig entrar el gener del 2017, un any que no va ser fàcil. Amb l’esclat del Procés, el Ministeri d’Afers Exteriors va anunciar que es retirava del patronat del CIDOB. De fet ja no hi aportava res econòmicament parlant. Vaig intentar arreglar-ho, però el clima a Madrid no era propici. D’altra banda, és evident que la meva intenció no era que el CIDOB —un dels think tanks més prestigiosos d’Europa— fos una paradeta per a la independència. Amb el PSOE la situació es va arreglar, tot i que el govern central no aporta tant com les institucions catalanes: Generalitat, Ajuntament de Barcelona, Diputació i AMB. Actualment la meitat del nostre finançament ve de la UE. Competim amb universitats euro