El parèntesi

He tingut la intuïció que la frase següent obriria l’article d’avui: “Tres escriptores entren en un bar”. La segueixo aviam què o faig una mica d’escaleta perquè no em quedi un text massa erràtic? Més opcions: puc escriure una mena de crònica del sopar d’ahir amb les senyores escriptores (i la cosa servirà per fer un repàs de les meravelles de l’ofici, de l’edat, de l’estat de la qüestió, sigui quina sigui). També em puc basar en l’estructura de la frase (que reflecteix la d’un acudit) i aprofitar per practicar la narrativa humorística sobre la base d’una experiència com a context: el sopar de tres escriptores. Intentaré fer-ho tot i ja ho sentirem a dir.

Com que a la gent no li fa gaire gràcia que es literaturitzi la seva vida (eufemisme d’instrumentalitzar-la per a ficcions com aquesta) i jo vull conservar l’amistat amb aquestes dues escriptores, no explicaré que (...) i tampoc que n’hi havia una de maniàtica, una que no ho era tant i l’altra que es mantenia en un virtuós terme mitjà.

La maniàtica va arribar com si ja anés borratxa. Venia de fitxar pels fills en un festival amb reminiscències pereboteresques. Entre extenua­da i contenta de veure-les, renegava teatralment de les enlluernadores reformes del local. Havien instal·lat més llum blanca que un ovni de polígon. Que un hospital galàctic. Que l’hamburgueseria de Vilablareix. La llum excessiva la pertorba, sobretot als restaurants. També la pertorba el brogit de la gent a les terrasses d’estiu i asseure’s amb l’esquena exposada al públic. Quin públic? Tothom que no sigui una paret. No diu que “pertorbar” vol dir fer-se petita, encabdellar-se com un eriçó a la carretera i, sovint, haver d’anar-se’n al lavabo a buscar recolliment per continuar (sortir rodant de la carretera). Quan en torna, diu que té una microbufeta, però que la mida no importa si la saps manegar bé (la comicitat és un gran escut, però també una baula eficient amb els altres). Es pensa que ha fet gràcia i es pensa que és una PAS (Persona d’Alta Sensibilitat). Però jo sé que només és una idealista que no ha sabut domesticar unes expectatives salvatges damunt l’experiència sensible.

En aquell moment, la segona empatitza: “Et molesten les llums? A mi em molesten les olors. Soc pitjor que els morros d’un gos finolis”. La primera es retira ostensiblement i bat les aixelles com si volgués alçar el vol, li demana disculpes per si put mentre ventila, tot repetint que ha suat oceans a l’infern del pavelló municipal, però que els nens estaven tan contents de veure-la. Que no es penedeix per res del món de ser mare. Que per un somriure d’ells a vegades val la pena. Que fa pudor, però què hi farem. La tercera comença a entendre per què havien ajornat tantes vegades aquella trobada. Quina mandra, aquesta gent! Però quan deixen les dèries de cadascuna a banda i comencen a parlar de les comunes (els textos), quan tres escriptores seuen en un bar, el món és un petit puntet tancat dins d’un parèntesi.