Playlist Al Tall

(Track 1. Lladres que entreu per Almansa: No s’ensenya en les escoles com van esclafar un ­país, perquè d’aquella sembrada continuen collint fruits). Al vestíbul de la casa de Vicent Torrent, veu d’Al Tall, hi ha un discret altar laic: unes dolçaines i quatre barres de sang i or. Tot desprén la senzillesa inherent a este home que va liderar un grup mític de la música en valencià. Que va contribuir a despertar consciències des de la riproposta: fer de la cançó tradicional un mitjà per escampar modernitat. En temps de foscor, va cantar llibertat.

(Track 2. Tio Canya: Tio Canya, tio Canya, no tens les claus de ta casa: posa-li un forrellat nou o et farà fum la teulada). Al pare del Tio Canya no se’l veu malhumorat. Ha estat víctima d’un acte sectari. A Torrent, la ciutat en què va nàixer, el govern local de PP i Vox ha decidit retirar-li el seu nom de l’auditori municipal. Damnatio memoriae. Com si fora un delinqüent, un condemnat, al qui cal proscriure de l’espai públic. Li ho han fet a ell, una llegenda viva i estimada de la cultura valenciana.

(Track 3. El cant dels Maulets: Quan més curt ens lliguen, més perill tindran. Passeu-me la bota i seguiu tocant). Vicent ja s’acosta als 80 anys; tanmateix, se’l veu en forma. Està forjat en l’adversitat. Assegut a la taula, rememora aquell tardofranquisme en què s’enfrontava a la censura a cada lletra. Ha passat més de mig segle i ara es troba amb la riproposta franquista. Trista ironia. No en devem passar ni una, diu: perquè volen esclafar la llengua i la cultura.

(Track 4. A Miquel Grau: Miquel Grau ja no està ací, quan avui tots l’esperàvem. Per guanyar la llibertat, quants germans tenen de caure). A Fuster li van posar bombes. A Sanchis Guarner també. A Raimon el van proscriure dels escenaris públics. Ovidi —sempre Ovidi, va com va— fou indignament rebutjat. Ara, a Vicent Torrent el declaren persona non grata, com fa poc a Enric Valor. Com escriu Alfons Garcia, l’han situat en un panteó d’il·lustres. Honor per a ell; vergonya col·lectiva.

(Track 5. Romanç de cec del rei Jaume: Les Corts contrapesaran l’excés i la desmesura, i els reis no tindran corona fins que dels Furs facen jura). Si hi ha guerra cultural —oxímoron fastigós—, la cultura té un paper: fer pensar, ser un dic front als excessos i la tirania revestida de democràcia. A València, la cultura sempre s’ha crescut davant l’odi sectari. Així van sorgir Obrint Pas o la Gossa Sorda: sempre a la contra i avant. Que és incòmode? Per descomptat. Mireu Vicent Torrent, tota la vida entre censors per defensar una llengua i cantar en llibertat.

(Bonus track. Cant de la Muixeranga: Des de la història ens aguaita la memòria. Un antic país que hem d’endreçar i portar a l’avenir).