Playlist Al Tall
Vicent Torrent va liderar un grup mític de la música en valencià i a Torrent, la ciutat en què va nàixer, el govern local de PP i Vox ha decidit retirar-li el seu nom de l’auditori municipal
(Track 1. Lladres que entreu per Almansa: No s’ensenya en les escoles com van esclafar un país, perquè d’aquella sembrada continuen collint fruits). Al vestíbul de la casa de Vicent Torrent, veu d’Al Tall, hi ha un discret altar laic: unes dolçaines i quatre barres de sang i or. Tot desprén la senzillesa inherent a este home que va liderar un grup mític de la música en valencià. Que va contribuir a despertar consciències des de la riproposta: fer de la cançó tradicional un mitjà per escampar modernitat. En temps de foscor, va cantar llibertat.
(Track 2. Tio Canya: Tio Canya, tio Canya, no tens les claus de ta casa: posa-li un forrellat nou o et farà fum la teulada). Al pare del Tio Canya no se’l veu malhumorat. Ha estat víctima d’un acte sectari. A Torrent, la ciutat en què va nàixer, el govern local de PP i Vox ha decidit retirar-li el seu nom de l’auditori municipal. Damnatio memoriae. Com si fora un delinqüent, un condemnat, al qui cal proscriure de l’espai públic. Li ho han fet a ell, una llegenda viva i estimada de la cultura valenciana.
(Track 3. El cant dels Maulets: Quan més curt ens lliguen, més perill tindran. Passeu-me la bota i seguiu tocant). Vicent ja s’acosta als 80 anys; tanmateix, se’l veu en forma. Està forjat en l’adversitat. Assegut a la taula, rememora aquell tardofranquisme en què s’enfrontava a la censura a cada lletra. Ha passat més de mig segle i ara es troba amb la riproposta franquista. Trista ironia. No en devem passar ni una, diu: perquè volen esclafar la llengua i la cultura.
(Track 4. A Miquel Grau: Miquel Grau ja no està ací, quan avui tots l’esperàvem. Per guanyar la llibertat, quants germans tenen de caure). A Fuster li van posar bombes. A Sanchis Guarner també. A Raimon el van proscriure dels escenaris públics. Ovidi —sempre Ovidi, va com va— fou indignament rebutjat. Ara, a Vicent Torrent el declaren persona non grata, com fa poc a Enric Valor. Com escriu Alfons Garcia, l’han situat en un panteó d’il·lustres. Honor per a ell; vergonya col·lectiva.
(Track 5. Romanç de cec del rei Jaume: Les Corts contrapesaran l’excés i la desmesura, i els reis no tindran corona fins que dels Furs facen jura). Si hi ha guerra cultural —oxímoron fastigós—, la cultura té un paper: fer pensar, ser un dic front als excessos i la tirania revestida de democràcia. A València, la cultura sempre s’ha crescut davant l’odi sectari. Així van sorgir Obrint Pas o la Gossa Sorda: sempre a la contra i avant. Que és incòmode? Per descomptat. Mireu Vicent Torrent, tota la vida entre censors per defensar una llengua i cantar en llibertat.
(Bonus track. Cant de la Muixeranga: Des de la història ens aguaita la memòria. Un antic país que hem d’endreçar i portar a l’avenir).
