_
_
_
_
_
SOTA EL VOLCÀ
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

El gran moment de la música valenciana

Ací caben moltes tendències, des de la música festiva de La fúmiga al compàs solemne de cantautors com Òscar Briz o l’experimentalisme moderat de Giner o Verdcel

La Fúmiga presenta su disco 'Fotosíntesi' en un concierto en València ante cerca de 7.500 personas.
La Fúmiga presenta su disco 'Fotosíntesi' en un concierto en València ante cerca de 7.500 personas.EUROPA PRESS (Europa Press)

Qualsevol observador cultural haurà pogut comprovar, en els últims anys, la formidable explosió de grups i solistes musicals en valencià. No crec que siga una casualitat. La nostra música havia viscut una edat d’or a partir dels anys 60, amb el fenomen de la Nova Cançó. Ovidi Montllor, Al Tall o, sobretot, Raimon van suposar un revulsiu formidable en una societat adormida pel franquisme. I tots ells van trobar, a més, l’audiència i la complicitat del públic i dels seus col·legues a Catalunya i les Illes Balears.

A partir dels anys 80, però, amb la normalització democràtica, tot el que suposava cantar en valencià/català va començar a ser considerat, per les noves autoritats postfranquistes, com un luxe prescindible o, més exactament, una veu crítica que era millor acallar. S’estengué, doncs, un teló d’acer al voltant de la nostra música.

Tot això va començar a canviar als anys 90. Una nova generació volia prendre-hi el timó. En experiències que ara avaluem ubèrrimes, com els concerts Tirant de rock, d’Acció Cultural del País Valencià, noves veus i sonoritats prenien el relleu del canvi dels 60. En una d’aquestes celebracions es va donar a conéixer Obrint Pas.

Amb les cançons de Xavi Sarrià i la resta del grup, en efecte, una nova etapa s’enceta. La revolta de l’ànima (1997) va ser el seu primer disc. I, a partir d’ací, el fenomen es torna imparable. Recollint la tradició popular (amb instruments com la dolçaina) i conjuminant-la amb una visió radical del rock, Obrint Pas va fer honor al seu nom. Amb ells comença aquesta història. Personalment, tinc l’àlbum Benvinguts al paradís (2007) en un altar particular. És un conjunt de temes poderosíssim, ben resolts, d’alta qualitat, inoblidables. El grup es desfaria, anys després, però el camí estava lliure.

Per eixa senda circulen, ara (tots deutors, d’alguna manera d’Obrint Pas), l’àmplia varietat de sons que informa un panorama increïblement ric. Ací caben moltes tendències, des de la música festiva de La fúmiga o Auxili al compàs solemne de cantautors de tall clàssic, com Òscar Briz, Feliu Ventura o Pau Alabajos, des de l’experimentalisme moderat de Giner o Verdcel a propostes més arriscades, com la de Carles Dénia o el jazz i els homenatges a la chanson de la seua germana Eva Dénia...

Quan es fa un llistat sempre pateixes per tots els noms que oblides. El lector ja ho comprendrà. Sí que m’agradaria incloure una de les formacions que preferisc, Sènior i el cor brutal. Els de Miquel Àngel Landete han sabut oferir un so diferent, de ressonàncies nordamericanes. I això amb unes lletres influïdes, com tants altres dels ací citats, per la informalitat harmònica i la despreocupació lingüística dels mallorquins Antònia Font (que, després d’uns anys de silenci, enguany han tornat).

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete

Fa uns anys vaig poder assistir a un concert de Sènior. Hi feia de teloner un tipus curiós que, armat només amb una guitarra elèctrica, oferia un so deutor en primera instància del de Landete però amb la seua pròpia personalitat. Es deia Joe Pask i crec que haurem d’estar atents a aquest nom en el futur.

Tampoc voldria oblidar-me d’una de les propostes més radicals aparegudes més recentment. Es tracta del grup Aina Palmer, capitanejat per l’escriptora i professora Aina Monferrer. Com ara de discos se’n venen pocs i tots regnen a Youtube (i en els directes, òbviament), fa poques setmanes que Aina Palmer hi va oferir una experiència musical (que inclou al final una versió antològicament perversa de l’Himne de la Comunitat) que val la pena veure: Solatge https://www.youtube.com/watch?v=T5u6-qy7wU8

Poc s’imaginava Raimon que, amb aquell tema –Al vent- compost en 1959 mentre anava de Xàtiva a València a la part del darrere d’una vespa estava inaugurant un moviment magnífic que no té aturador, i que circula pel segle XXI amb més energia si cap que quan va ser inaugurat als anys 60 del segle passat.

Sense música, va dir algú, la vida no tindria sentit. Sense música valenciana –música en valencià- ens quedaríem sense banda sonora. I, quan s’ha conegut el cinemascope, qui vol tornar al cine mut?

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_