Senior i el Cor Brutal: acció i reacció

Miquel Àngel Landete volia que el quart àlbum de Senior i El Cor Brutal fóra el revers lògic de València, Califòrnia (Malatesta, 2013): si aquell era acústic, aquest havia de ser elèctric, tots dos amb la mateixa eficàcia. Objectiu assolit? “Crec que la gent ja s’ha adonat d’aqueixa dualitat nostra gràcies als directes, però el veritable motiu de la urgència de traure els dos àlbums seguits és el contrast”, ens comenta, tot afirmant que la seua hipòtesi era que “com més canyero fóra el segon i més prop eixira del primer, més impacte tindria en l’oient. El contrast en l’estètica del missatge descol·loca el receptor i, per tant, crida més la seua atenció envers l’emissor, i em sembla que el temps ens va donant la raó”.

El poder del voler (Malatesta, 2014) ofereix el vessant més directe de la banda, que es completa amb els habituals Rafa Ferreiro (bateria), Juanlu Tormo (baix), Endika Martín (guitarra) i la producció de Luis Martínez (membre d’Euro-Trash Girl), el seu cinqué home. Tots han gaudit ara de més protagonisme en un disc sobre el qual Landete ens deia, fa poc més d’un any, que volia que sonara com si Superchunk fera versions de Centro-matic: “Pense que, a grans trets i d’una manera conceptual, sí que ha acabat responent a aquella idea. Luis Martínez, com ja va passar en València, Califòrnia, va entendre perfectament el que volíem fer: melodies pop tocades amb força i ímpetu, per això sona la veu tensa i trencada, les guitarres a tot drap i una base rítmica precisa i sòlida”. El resultat, òbviament, és una col·lecció de cançons en què “El Cor Brutal hi està present en primeríssima línia, i cal dir que des del primer disc que no estaven tan actius i que s’ho han treballat una barbaritat!”.

El disc ix al carrer en el mateix moment en què reconeguts músics estatals, com Amaral, Nacho Vegas o Vetusta Morla, fan més palés que mai el seu esperit de denúncia social. Curiosament, mesos després que Landete signara un polèmic article en la revista Rockdelux, en què animava els músics estatals a adoptar una posició política: “A Amaral i a Nacho Vegas també els han caigut crítiques de tot tipus per haver-se manifestat tan explícitament, i no sé per què la gent no entén que, en aquests temps, la profunditat del missatge de la cançó en el públic està uns quants anys llum per damunt del fet que la cançó t’agrade més o menys. Però som un país d’aspirants a esnobs”. Amb tot, aquest àlbum sembla més descregut que l’anterior pel que fa a la denúncia, més irònic quant a la crítica, com si s’hi fos més conscient que la confrontació directa amb els partidaris de l’austeritat fóra, en certa manera, inútil, i que val més la sorna ridiculitzadora. Landete no ho veu exactament així, perquè creu que “ambdues postures són vàlides i útils, i també moltíssimes altres” i perquè pensa que “qualsevol acció en contra dels qui ens governen és vàlida”.

En realitat, el fet de triar un discurs líric més irònic “està associat a la música que l’acompanya: vaig pensar que la sorna i la ridiculització de fets i de personatges casaria millor amb l’electricitat i el nervi”, fins al punt que “em va costar bastant ajustar les lletres, perquè aqueix tipus d’enfocament literari es dóna més al folk, en què les estructures són sempre iguals i pots fer la cançó tan llarga com necessites. Però en el nostre cas, com que volíem fer un disc curt i directe dins dels paràmetres del rock dels 90, vaig haver d’escurçar i sintetitzar les històries: per a mi, ha estat la part més difícil d’aquest disc”.

Els concerts de presentació rutllen esplèndidament, tal com demostra que “al Sidecar (Barcelona), per exemple, vam aconseguir portar 200 persones, i això per a nosaltres és un rècord!”. La pròxima cita és el próxim 14 de juny a la sala 16 Toneladas de València, amb un teloner encara per confirmar. Un concert en què esperen congregar un bon munt de gent, tal com els ha passat fins ara des que El poder del voler va eixir: “En general, ve més gent als concerts. I és gent més jove. Això s’agraeix molt, tenint en compte que la gent va ben escurada de pela. I m’agrada pensar que aqueix increment de públic és, en part, culpa del nostre darrer disc”.