Txékhov per a l’estiu

L’article d’avui, últim abans de les vacances d’agost, no pot estar dedicat a cap de les rareses que solen omplir aquesta pàgina. És bo ennovar els lectors de coses desconegudes a les nostres latituds, però ara és el moment d’aconsellar un llibre que sigui agradable, de lectura distreta i d’enorme qualitat, per acabar de fer la festa grossa. Solíem parlar del Pickwick, de Dickens, però ja hi tornarem una altra temporada, per bé que el capítol d’aquest llibre prodigiós sobre els comicis electorals d’Eatanswill i la lluita a mort entre els “blaus” i els “grocs” hauria vingut a tomb, canviant “grocs” per “vermells”.

El cas és, doncs, que l’editorial Alba, pionera en l’edició de grans autors clàssics i moderns universals en format no acadèmic i molt bones traduccions, ha reeditat els contes de Txékhov (així, en català), publicats per primera vegada en aquest segell l’any 2004: Antón P. Chéjov, Cuentos, selecció i traducció de Víctor Gallego Ballester (Barcelona, Alba, 2023).

Txékhov (1860-1904) és un dels més grans contistes de tot el panorama de les lletres occidentals. És clar que també compten les narracions breus de Joyce, les dels grans escriptors nord-americans (Hawthorne, Melville, Henry James, Willa Cather, Edith Warton; o els moderns Faulkner i Truman Capote) i els de les grans escriptores angleses, o de l’imperi, del segle XIX (Katherine Mans­field, Elizabeth Gaskell, May Sinclair o Christina Rosetti); però el cas de Txékhov és particularment important.

Era metge, com és el cas de molts altres escriptors, i per aquesta raó, possiblement, va saber polsar les emocions, l’ànima i la ment d’homes i dones de la seva època. Flaubert no era metge, però va ser fill d’un cirurgià famós, i per això deia de si mateix que era capaç de disseccionar l’ésser humà com el seu pare disseccionava cossos. Proust tampoc era metge, però el seu pare ho va ser (és el fundador de l’estratègia del “cordó sanitari”, avui tan emprat). I, com Txékhov, van ser metges el seu compatriota Bulgàkov, i Rabelais, Schiller, Schnitzler o Somerset Maugham: cap d’aquests és de segona fila.

A més d’això, Txékhov va posseir una formació literària escassa, però potent: si parlava amb admiració de Maupassant o de Turguénev —a més de Tolstoi, que va ser un popa de les lletres russes quasi tan potent com el “fundador” Puixkin—, era pel fet que aquests contistes, l’un més que Flaubert, l’altre més que Dostoievski, havien sabut sintetitzar en poques pàgines i amb quatre trets perfectament dibuixats els elements essencials d’un home o una dona.

Per aquesta raó a Txékhov el van criticar tots aquells que reclamaven d’un escriptor que es definís respecte als corrents ideològics i d’opinió del seu temps. (Com si no hi hagués una sèrie de característiques de l’ésser humà que no tenen res a veure amb cap temps concret de la història.) Al seu llibre La meva vida ho va deixar molt clar. Davant aquells que reclamaven “preses de posició ideològiques” als escriptors —penseu que som en un temps anterior a la caiguda dels tsars—, ell responia: “Vostè parla de corrents, de tendències... No veu que tot això són bagatel·les, una idea miserable, sotmesa a interessos mesquins? ... Si ara vol dedicar la vida a alliberar insectes de la seva esclavitud [ecologistes], o abstenir-se de menjar filets de vedella [vegetarians], llavors el felicito ... Però el nostre deure és estudiar i estudiar, esforçar-nos per acumular la major quantitat de coneixements possible, perquè els corrents socials seriosos es troben allà on hi ha saber, i la felicitat de la humanitat del futur resideix solament en el saber”.

També per aquest motiu, els personatges dels contes de Txékhov són sempre d’una enorme discreció, menuts, a l’entorn de la més petita vida quotidiana. Walter Benjamin, que estimava els llibres d’aquest autor, va dir d’un quasi contemporani seu, Nicolai Leskov, que havia escrit unes narracions en què el lloc de l’heroi es trobava vacant. De fet, quasi tota la literatura moderna i contemporània, passada la inflació romàntica, ha presentat personatges menuts, que es troben desproveïts de tota aura i heroï­citat, i això val, també, per als personatges de Joyce (Bloom no és odisseic) o de Kafka (com ara Gregor Samsa o Joseph K., convertits en éssers consternats enmig de famílies, societats i opinions que els aclaparen).

Des del conte del funcionari que en una sala de concerts esquitxa amb un esternut la closca del seu cap de la feina, fins a ‘La dama del gosset’, passant per ‘El rodamon’ —que s’esdevé en terres d’Ucraïna—, els contes de Txékhov que hem aconsellat avui, llegívols a estones perquè són curts, us faran les vacances d’agost més passadores, gentils i delectables. Com deia l’autor que hem comentat avui, de vegades “entrar a la literatura per la porta petita”, sense orlandos furiosos ni siegfrieds prepotents, és la millor manera d’apreciar la literatura per sempre més.