‘Tres anys’, d’Anton Txékhov: Anar vivint i anar veient

Llegim Tres anys (1895), el relat de les peripè­cies gens espectaculars d’un home bastant lleig i una dona bastant bella que es coneixen, es casen i són infeliços, i en tot moment tenim la impressió d’estar davant d’un teixit viu que es va impregnant de minúcies insignificants que al mateix temps són sagrades, com aquella estampa que figura a ‘La senyora del gosset’, en què algú —potser un vigilant— s’acosta a la parella d’amants mentre s’estan asseguts en un banc a prop de l’església, els mira un moment i se’n va, i “aquest detall també els va semblar enigmàtic i bell”. I sí, llegim Tres anys, que també es pot contemplar com la crònica de les vergonyes, les perplexitats i les resignacions de la família Làptev, enriquida gràcies al comerç a l’engròs de vetesifils, sense cessar topem amb el misteri de la poètica de l’esporgada que practicava Txékhov —fets exposats sense cap judici, amb una objectivitat absoluta, amb concisió, amb descripcions breus, i sense entrar mai en l’estat d’ànim dels personatges—, i tenim la temptació d’explicar-nos-la recordant una seqüència mínima de ‘Casa amb mansarda’: un convidat gesticula, bolca una salsera i es fa una taca molt grossa a les estovalles, però ningú demostra advertir-ho, i no és fins havent sopat que un personatge comenta que la bona educació no consisteix a no escampar salsa per les estovalles, sinó a no fer-ho notar si li passa a algú. És així com procedeix Txékhov: la salsa sovint taca les estovalles, però com que ell no atorga cap importància a la incidència, i prescindeix de tota voluntat melodramàtica o exuberant, a vegades costa entendre de què va la història —no estranya gens, per exemple, que Richard Ford expliqués que no va ser fins a la tercera lectura que va ser capaç de captar les incògnites que envoltaven ‘La senyora del gosset’—, com si en comptes de la trama o el propòsit l’important fos el compàs melòdic de la lentitud extrema dels dies que passen, el formidable patetisme de la inèrcia humana, “anar vivint i anar veient”, conclou el protagonista de la novel·la.

I no és que a Tres anys Txékhov hi escatimi els episodis dolorosos: la germana de l’home lleig, que accepta que el marit tingui una família paral·lela a la mateixa ciutat de províncies on resideixen, acaba sucumbint a un càncer, el germà embogeix, el pare es comporta amb “despotisme asiàtic”, la filla del matrimoni es contagia de diftèria i mor, i, per damunt de tot, la naturalesa de les circumstàncies i el pes exacte de l’atmosfera —els despropòsits, les dissonàncies, els xocs lleugers i les crispacions tènues, les pauses i els silencis, l’acumulació de malencolia— d’un home i una dona que viuen junts i no s’estimen. A Tres anys arreu s’hi respira angoixa i preocupació, però no es nota amb estridència —hi sona un quartet de corda, no una simfonia— perquè Txékhov és el mestre de l’artifici de la simplicitat nítida, situat sempre ben lluny de la pesadesa de la grandiloqüència, capaç d’aconseguir que l’ànima de l’objecte més comú ens sembli radiant —per exemple, el paraigua apedaçat que juga un paper tan central en el desenrotllament de les emocions de Tres anys—, i de fer que pàgina rere pàgina tot se’ns transformi en la bellesa eterna de la lectura, una mica a la manera de la protagonista, que contempla un quadre i pensa que “allà on es fonia la claror del capvespre hi reposava, reflectida, alguna cosa eterna i de fora d’aquest món”. La literatura de Txékhov, inexplicable i incomprensible, enigmàtica i bella, és així.