‘Hannah Arendt: el món en joc’, de Fina Birulés: Portar al món un món
L’autora alemanya és una filòsofa en majúscules, una pensadora atenta a la diferència i la pluralitat
És cert que ni el gremi dels filòsofs substantius ni el pensament feminista no han vist mai Hannah Arendt (1906-1975) com “un dels nostres” o “una de les nostres”. La seva filosofia ha estat sovint denunciada com a dispersa, legitimadora del liberalisme, del neoaristotelisme o del patriarcat. Cap de les crítiques li generaria a la filòsofa jueva un motiu de disgust o enuig, perquè mai es va considerar una autèntica filòsofa ni una pensadora feminista. No són pocs, però, els que han vist amb justícia en l’autora alemanya una filòsofa en majúscules, una pensadora atenta a la diferència i la pluralitat, en especial a partir del seu concepte de “natalitat”, de la seva anàlisi dels totalitarismes, de la seva reflexió sobre la “banalitat del mal”, o sobre les revolucions; en definitiva, de la seva vita activa com a potencialitat inesgotable per “portar al món un món”.
Fina Birulés ha estat pertinaç a defensar la legitimitat de l’ingrés d’Arendt a l’Olimp del filòsofs, bé des de la paraula escrita, bé des de les aules de la Universitat de Barcelona durant 40 anys; una paraula, la de Birulés, que qui l’hagi llegida o sentida sap que ha estat sempre lúcida i harmònica, mai víctima de la ira o la crispació, tan sols entestada a estimular un pensament crític i inclusiu que ens ajudi també a portar un món al món. Tot plegat com si Birulés hagués après d’Arendt la memòria del logos, del llenguatge i la narrativitat, que sempre pensem a partir de les paraules, de les noves i de les heretades, i que sempre hem de preguntar-nos, com diria Wittgenstein, pel seu ús i pel seu abús en el llenguatge.
Hannah Arendt: el món en joc no és una aproximació oportunista al pensament d’una filòsofa rehabilitada en els darrers anys. Birulés, entre molts altres treballs, ja ens havia regalat dos excel·lents llibres: Una herencia sin testamento: Hannah Arendt (2007) i Hannah Arendt. El orgullo de pensar (2018). Aquesta filòsofa gironina i cosmopolita ens ha ensenyat que a qui fou alumna de Heidegger i Jaspers, companya de classe de Marcuse o amiga de Benjamin, li agradava aquell fascinant anar i venir entre la tradició i la modernitat, en la línia de la tradició genealògica del pensament germànic, que li agradava escoltar atentament aquell acord pregon i fonamental que és tot començament, tret definitori de l’autèntica filosofia.
Però el mèrit de l’autora de La condició humana (1958) va ser entendre que tota filosofia ha de ser filosofia política, un diàleg ininterromput com a únic model vàlid de tota política vertadera, de gran política, perquè fora de la vida política la vida dels homes i les dones no és veritable vida. Arendt sabia, com Antígona, que una polis que pertany a un sol home no és una veritable polis, que sense vida comunitària no podem parlar tampoc de ciutat, que les filosofies de la soledat desvirtuen la veritable naturalesa humana i que només una vida activa en una societat plural i oberta garanteix que no ens resignem que tots els ésser humans són mortals, sinó que celebrem que tots els éssers humans som natals, capaços de portar mons al món, mons inclusius sense segons sexes. Birulés ens recorda com Arendt s’interrogà sobre com ha pogut passar que la filosofia s’hagi interessat més per la mort que per la vida, que hagi abandonat l’àgora, oblidant que la política és l’única activitat que condueix a una vida justa i bona, a una vita activa, sempre que es respecti l’esfera pública com l’àmbit privilegiat perquè els éssers humans puguin mostrar qui són i què són capaços de fer, des de l’amor al món i desviant-se del camí sense sortida de l’aïllament, construint un món comú productor de diferència dins de la igualtat, per a tothom i entre tothom.
Hannah Arendt: el món en joc
Arcàdia
288 pàgines. 24 euros
