La novel·la catalana i el Mal

El Mal en majúscula, antònim del Bé i de les virtuts teologals, mai no ha tingut gaire predicament a Catalunya. Torres i Bages ja volia que Catalunya fos o cristiana o que no fos, i, com que més o menys ha estat i és, és un país on predominen els bons sentiments i la moral evangèlica —la que detestava Nietzsche—: “estima el proïsme com a tu mateix”.

Nogensmenys, el Mal, que és present pertot d’ençà que Adam i Eva van menjar la fruita prohibida —i encara més d’ençà que un assassí, ­Caín, va fundar la primera ciutat que mai hi ha hagut—, també és present a casa nostra. En aquest sentit, un emblema del crim, la maldat, la prostitució, el xantatge, el furt i tot el que es vulgui, va ser present, per excel·lència, a la Barcelona dels baixos fondos (bona part del Raval), deixant a banda les petites maldats que, qui més qui menys, tothom ha posat en pràctica alguna vegada a la seva vida.

El barri Xino va ser escenari, durant els primers trenta anys del segle XX, també després, de tot allò que el ciutadà o el burgès benpensant considerava les grans depravacions, deliqüescències i marriments de la societat. Va ser un temps en què Barcelona competia, en l’escala del Mal i del pecat, amb dues altres ciutats europees: la Berlín de la República de Weimar i la París de la belle époque, també després i ara.

Jean Genet (1910-1986) en va parlar abundosament i amb gran escàndol —no per als nostres socie­taris, sinó per als francesos— al seu Journal du voleur (1949); després, expurgat i censurat de molta cruesa, a La Pléiade; en castellà a Planeta (1976, 1983); en català a can 62 (1993). En aquestes memòries, Genet eleva el llenguatge poètic —no es pot dir d’altra manera— fins a uns extrems de lubricitat, criminalitat, perversió i traïdoria com no s’havien vist mai a les lletres franceses. Sartre ho va apreciar, i va escriure el pròleg general (un llibre de 400 pàgines) a la primera edició d’obres completes de Genet. Si l’autor no hagués estat un gran escriptor, aquestes memòries no valdrien gran cosa; però Genet va aconseguir transformar el Mal encara prudent i metaforitzat de Baudelaire o de Lautréamont en un mite sacralitzat que supera qualsevol pàgina perversa de Sade o de qualsevol dels grans llibertins francesos del segle XVIII. Diu un passatge del llibre (traduïm del francès): “La traïció, el robatori i l’homosexualitat són els temes essencials d’aquest llibre”. De fet n’hi ha un altre de més poderós: la Santedat del criminal.

Vegeu un exemple del que hem dit: “Tota la resplendor de Stilitano [personatge amic del protagonista], el seu poder, li emanaven d’entre les cames. La seva verga , i allò que la completa, tot l’aparell era tan bonic que només puc anomenar-lo un òrgan generador... Per descordar-li els pantalons m’havia posat a la gatzoneta, però la fúria de Stilitano, com si el meu fervor habi­tual no hagués estat suficient, em va fer caure de genolls... No em vaig tornar a moure. Stilitano em va colpejar amb els peus i amb el puny. Jo hauria pogut escapar-me; vaig quedar-me on era”. I, entrant aparentment en el terreny de la blasfèmia: “Jesús [per Déu] es va fer home ... Després d’haver creat els homes, els redimeix dels seus pecats ... No fem cas dels teòlegs. ‘Suportar el pes del pecat al món’ significa exactament: experimentar en potència i en efectes tots els pecats, adherir-se al mal”.

No sembla que s’hagin mai escrit coses així en llengua catalana, i això que el Mal viu pertot, com ja hem dit. Som una raça dominada per uns mites petitburgesos d’arrel cristiana; i encara és una gràcia que un llibre com el de Genet es traduís al català. Com que ha estat així, llibres com La Xava, de Juli Vallmitjana, o Josafat, de Prudenci Bertrana, ens semblen un joc verbal de criatures —perverses, però criatures al cap i a la fi—. Vegeu a La Xava: “L’adúltera que rodola impel·lida per sa lascívia deixa caure el seu cos damunt del llit impúdic on amb grapes d’esparver triomfa el conquistador i amb rialla sarcàstica frueix lo que no ha de posseir, i ella, amb plors d’esposada, se plany, volent ocultar el goig que descobreix sa perversitat” (Ed. de 1984, 2003). Les paraules que hem transcrit en cursiva fan que desaparegui la mística i la sacralitat del Mal (segons Genet); al seu lloc, queda un quadre de costums com se n’han escrit una colla, ingenus al capdavall. I, com era d’esperar, la Xava, al final del llibre, “s’anava regenerant moralment”. També li passa a la bagassa de Josafat: és redimida per la moral ad usum. No és el cas de Genet: és impossible no contorbar-se profundament llegint aquest i altres llibres seus. No hi caben les consideracions pietoses.

La nostra burgesia benvolent (i hipòcrita; vegeu ad, de Sagarra) era massa potent al temps que França o Alemanya donaven aquestes mostres de literatura extremada, o extrema. I, com que Genet s’adreça sempre als lectors anomenant-los “vosaltres”, acaba el llibre dient: “Si hagués de viure —potser viuré, però aquesta idea em resulta insuportable— en el vostre món, que tanmateix m’acull, em moriria”. Per això certes misèries nostrades han pogut passar a la comèdia (Els Joglars), però no han arribat, i ja no hi arribaran mai, a la novel·la.