Maquiavel i l’independentisme

L’anomenat procés per la independència de Catalunya ha arreplegat milions de persones amb un anhel que no cal discutir: obeeix a un sentiment i una emoció, més que a una sòlida ideologia, perfectament legítims, per molt que hagi estat generat només en part racionalment, i en gran part a causa d’un estudiat moviment de l’opinió pública i l’ús de tota una sèrie de recursos d’ordre estètic, també moralitzant.

Dit això, el que ara pot dir-se del procés, al cap de deu anys d’una activitat entre volcànica i somorta, és que ha estat una operació dissenyada, orquestrada i alimentada per algú, o per uns quants, que no deuen haver llegit mai una sola pàgina de teoria política moderna i contemporània, Maquiavel per començar.

Maquiavel va ser víctima de moltes desgràcies —com ara ser expulsat de Florència—, i no és menys petita el fet que ara, segurament a causa del pes de la moral cristiana, maquiavèl·lic sigui un adjectiu que desperta horror i sospites. Però això té molt poc a veure amb la teoria política que inclou El príncep (1513), llibre adreçat a un príncep del Renaixement, i el seu comentari (1512-1517) a la “primera dècada” de l’Ab urbe condita, de Tit Livi: el primer llibre era una teoria de la monarquia absoluta, i el segon ho era de la constitució d’una república virtuosa. Però tant se val: hi haurà lectors que, suposant que aquest article fa un elogi mesurat dels llibres de Maquiavel, tindran raons per considerar reaccionari el seu pensament. Com deia Einstein, és més fàcil fraccionar un àtom que dissoldre una opinió consolidada. Ras i curt: la novetat de la teoria política de Maquiavel resideix que tot el que es faci en matèria política ha de moure’s en el terreny del real, el factible i el practicable; i el procés s’ha mogut en el camp de l’ideal, l’emoció, la manca de garanties, la inexistència d’un marc legal segur i una ignorància insòlita del que pot un Estat quan la part oposada només és una nació.

No va ser el cas de Maquiavel: havia actuat durant molts anys com a diplomàtic, no precisament com a “polític”, per al comú de Florència; havia conegut la marxa dels afers públics de diversos estats, i havia estudiat la història de Roma, que sempre ajuda: als processistes se’ls ha de recordar que el dret civil català, perfectament vigent i no “reprimit”, és fill directe del dret romà. Amb aquest bagatge, i un cop ell recollit en una casa de camp que tenia, va redactar diverses obres, entre elles les dues esmentades, que han estat el punt de partida per a un munt de teories polítiques ulteriors, des de Luter i Adam Smith fins a Stuart Mill i Marx, passant per la major part dels anglesos poc o molt politòlegs, com ara Hobbes, Locke i Hume.

Va passar que el nostre procés no va partir de postulats realistes, propugnats per tots els tractadistes que hem dit, per manca de tradició catalana en aquest sentit malgrat el realisme amb què va actuar gairebé sempre la Corona d’Aragó, el nostre precedent polític independent més pròxim. La tradició que teníem nosaltres, en aquell fatídic 2017 i des de sempre, era una tradició sentimental, eròtica —volem dir “l’amor a la pàtria”—, emocional i, en definitiva, romàntica. Tot el catalanisme separatista, i el que no ho és també, s’ha basat fins al dia d’avui en una tradició que no és política, sinó literària i d’orfeó: va de l’Oda a la pàtria, d’Aribau, fins a Salvador Espriu, passant pels Jocs Florals, Verdaguer, Ferran Soldevila i tutti quanti.

Prat de la Riba, quan va tenir una mica de poder dins l’Estat espanyol amb la simple mancomunitat de les diputacions, va fer molt més que el que han fet i desfet els governs inspirats en el procés independentista, almenys fins ara. Amb bons sentiments i abrandament emocional no hi ha manera de fer política. Es pot fer una manifestació, una gran arrossada, una costellada obrera (Flaubert dixit) i un festival engrescadíssim; però política, no. Maquiavel, justament quan es començaven a consolidar els estats nació, va deixar de banda tot l’esperit religiós —l’independentisme ha estat i és una fe— i tota la moralitat que derivava del llavors tan potent cristianisme, per dibuixar una política laica, fefaent, versemblant i possible. És la famosa verità effettuale, tan comentada, oposada als romanços, les falòrnies i les mentides. Així, a El príncep, cap. XV, va escriure: “N’hi ha molts que s’han imaginat repúbliques i principats que mai ningú no ha vist, i de les quals ningú no sap que hagin existit de veritat; perquè hi ha tanta diferència entre com es viu i com es voldria viure, que qui deixa el que es pot fer pel que s’hauria de fer, més aviat arriba a la seva ruïna i no a la salvació”. També va dir-ho Jean Bodin, al cap. III dels seus Sis llibres de la república, amb el títol “Els canvis de les repúbliques i de les lleis no poden fer-se precipitadament”: “No n’hi ha prou en saber quina és la millor de les repúbliques; és necessari conèixer els mitjans per conservar-la, quan no és possible canviar-la. [...] Més val sostenir el malalt amb una dieta adequada que mirar de curar una malaltia incurable amb perill per a la vida, i mai no s’han de provar remeis violents [això val per a uns i altres], llevat que la malaltia sigui greu i ja no hi hagi esperança”.