MARGINALIA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Pedagogia i catàstrofe

L’ús de les noves tecnologies ha habituat la gent jove a suposar que saber coses no serveix per a res

Tothom acaba posseint els dos títols de l’educació secundària sense haver d’estudiar res ni llegir un sol llibre a partir dels 14 o 15 anys.
Tothom acaba posseint els dos títols de l’educació secundària sense haver d’estudiar res ni llegir un sol llibre a partir dels 14 o 15 anys.GIANLUCA BATTISTA

La majoria dels diaris espanyols, inclosos els catalans, ja no es preocupen gaire de la qüestió educativa: en un país com Espanya, en què l’analfabetisme funcional sempre ha estat més preat que lamentat —vegeu la República Literaria, de Saavedra Fajardo—, aquesta indiferència no és motiu de sorpresa; en un país com Catalunya, escenari de la millor pedagogia de tot el continent durant el primer terç del segle XX, hauria de ser motiu de preocupació. Els uns per letargia crònica, doncs, i els altres perquè el procés independentista profetitza per a un dia messiànic la millor de les pedagogies, sanitat, economia, cultura, línies fèrries i tot el que es vulgui, no es llegeixen quasi mai als diaris notícies assaonades sobre l’educació a qualsevol dels seus nivells.

Aquest diari, en què ara el lector passa les ratlles de l’article marginal d’avui, sí que inclou periòdicament —al cap i a la fi, un rèquiem no es pot entonar cada setmana— reflexions i reportatges sobre l’estat de l’educació i el nivell de coneixements dels nostres escolars i estudiants universitaris. Així, per exemple, diumenge passat hi trobàvem no una, sinó dues peces del més gran interès en aquest sentit.

S’hi llegia (pàg. 26 i 27) que uns batxillers, havent estat preguntats sobre la Guerra Civil espanyola i la persona de Franco, un d’ells responia que en tenia notícia clara, perquè havia vist al Museu del Prado el quadre que representa els afusellaments de la Moncloa per part del dictador. (El lector ja haurà endevinat que l’alumne confonia els crims del dictador amb els afusellaments de 1808, pintats per Goya arran de la invasió francesa.) Un altre, o el mateix, assegurava que la Guerra Civil espanyola va ser la revolta del “poble” contra Franco, que va morir de seguida i va ser substituït per una democràcia.

Resultava més esfereïdor que un altre digués que els exiliats espanyols durant i després de la guerra van ser els seguidors de Franco, que se’n van haver d’anar tement les represàlies de la democràcia. Preguntar per les fugides de diversos reis d’Espanya a l’estranger hauria estat endebades i decebedor. Per contra, una noia amb perspicàcia va dir que en la política d’avui s’hi veia encara reflectit el fatum de “les dues Espanyes”. Matrícula.

Més endavant, a la pàgina 31, es parlava d’aquells escolars que abans eren anomenats “superdotats” i que ara, no se sap per què, s’anomenen “nois i noies amb altes capacitats”. Pel que es deia en aquell article, sembla que hem de deduir que els alumnes amb altes capacitats són precisament allò que hauria de ser qualsevol alumne a qualsevol nivell de la seva educació: “Normalment, són lectors precoços, fan preguntes que són impròpies [?!] de la seva edat, tenen una gran motivació per saber coses de tota mena, és a dir, del cosmos, l’univers, la vida i la mort, o l’existència de Déu”. Si tenim present que aquests “superdotats” signifiquen un percentatge molt baix de la població escolaritzada, llavors haurem d’arribar a la conclusió que la major part del mateix sector de la societat són una colla de dropos, brètols i torrapipes.

Aquesta és exactament la situació, per moltes lloances eufemístiques que surtin dels llavis del personal docent: l’ús de les noves tecnologies ha habituat la gent jove a buscar solucions fàcils als problemes més complexos, s’han acostumat a suposar que saber coses —aquí hi caben les matemàtiques, les llengües catalana, castellana i anglesa, la geografia, la història nacional i internacional, els clàssics de la literatura universal, etc.— no serveix absolutament per a res, perquè, al capdavall, tothom acaba posseint els dos títols de l’educació secundària sense haver d’estudiar res ni llegir un sol llibre a partir dels 14 o 15 anys. Vet aquí la gran virtut del que ara anomenen “competències”, que no se sap exactament què vol dir, i que s’assembla molt a l’aprenentatge dels oficis manuals.

Un dia Jordi Nadal va dir que lloava moltes formes i mètodes de la “nova pedagogia”, però que resultava inexcusable ignorar qui venia abans en la història d’Espanya, si Felip II o Carles V. Ni importa això, ni saber qui va ser Shakespeare o Garcilaso, Newton o Mme Curie, ni ser capaç de resoldre una equació de segon grau, cosa relativament fàcil antigament. Un altre dia, José Manuel Blecua, gran professor de literatura espanyola del Segle d’Or, referint-se a uns estudiants que també tenia procedents dels Estats Units, va dir: “Son de una ignorancia estupenda”. Estupendo serà, amb els anys, l’espectacle d’unes generacions futures que ni voldran aprendre res ni se’ls podrà ensenyar res. I serà escruixidor el panorama que espera a una part de la classe docent, part cada cop més menuda, plantada davant aquesta humanitat. Qualsevol mestre o professor sincer us dirà que aquestes afirmacions no són catastrofistes: són la pura realitat de l’actual escenari pedagògic.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS