“És un risc que la feina de professor sigui vitalícia”

Ni el sistema educatiu està tan malament ni el nivell dels alumnes ha baixat. Això és que el defensa el professor de Filosofia durant tres dècades i professor d’Història de la Universitat de Barcelona Manel García (Barcelona, 1967), a Finlàndia. Una apologia de l’educació pública del nostre país (Arpa). Al llibre també qüestiona mantres com l’èxit del model finlandès (difícil de calcar perquè les realitats són diferents, diu), critica la manca de formació dels docents i reflexiona sobre els darrers —de moment— canvis en el currículum escolar.

Pregunta. Els alumnes tenen ara un nivell més baix?

Resposta. En 30 anys jo no ho he detectat, el que sí que hi ha és una realitat nova. Abans els alumnes amb més dificultats sortien del sistema als 14 anys; ara hi són fins als 16 i computen en els resultats. Crec que ara l’alumnat té més competències, una altra cosa és que el currículum el motivi.

P. Se li demana massa a l’escola: que faci de pares, de guarda dels nens...?

R. Sí. També li demanem al professorat que faci de terapeuta, de psicòleg... Se li ha traspassat a l’escola una funció de tot allò on no arriben les famílies.

P. Reclama que a la carrera de Magisteri haurien d’entrar els millors alumnes.

R. És que l’educació hauria d’estar en mans dels millors professionals. El que no pot ser és que fins fa poc es pogués accedir al grau amb una nota molt baixa, i molts no el feien per vocació. A vegades, els que estudien Matemàtiques o Filologia no ho fan pensant a ser mestres, però acaben fent d’especialistes de secundària sense haver cursat cap assignatura de com ensenyar. Això fa, en part, que una minoria de professorat no sigui apte per a la docència; tenen els coneixements, però no saben transmetre’ls.

P. Tampoc hi ha cap control de qualitat.

R. El procés de selecció s’ha de millorar. Si ets interí o substitut no passes cap tipus de selecció, t’apuntes a una llista i et truquen per anar a treballar. Això ho trobo temerari. Tampoc pot ser que en 30 anys de carrera a mi ningú m’hagi avaluat. Potser és un risc que la feina de professor sigui vitalícia perquè no has de retre comptes a ningú. I també s’hauria d’exigir una formació continuada i d’actualització.

P. Ara es vol millorar la formació de llengües demanant el nivell C2 de català.

Segons el professor, la immersió no ha funcionat, però “la mala salut del català no té res a veure amb l’escola”

R. Un professor de Matemàtiques no serà millor pel fet de tenir un C2. Però sí que s’ha de tenir un nivell òptim de llengües, perquè no pot ser que els professors facin faltes d’ortografia. I també s’ha de demanar en castellà. Però això no pot ser una cortina de fum. Tornem a pensar que l’escola ho ha de salvar tot, però la mala salut del català no té res a veure amb l’escola, és un problema d’una societat canviant, amb dues llengües que fan la competència —el castellà i l’anglès— i que ofereixen més recursos. També a l’escola s’ensenyen les llengües des de la gramàtica i la sintaxi, i així és difícil que un alumne castellanoparlant faci seu el català: s’ha d’ensenyar des d’una altra perspectiva i fer-lo més atractiu.

P. La immersió lingüística ha funcionat?

R. És el millor model possible, però no ha funcionat perquè no s’ha normalitzat l’ús del català entre la majoria de població. A les grans ciutats metropolitanes, surts del centre i deixes de sentir el català. Això no és un problema de l’escola, és un problema social. A les persones de barri, se’ls ha estès la mà perquè se sentin membres de la societat catalana?

P. Defensa que entre el professorat falta autocrítica i sobra victimisme.

R. És que no pot ser que hi hagi professors que ja comencen comptant els dies que falten per a la jubilació. Hi ha qui treballa en condicions molt dures, però d’altres ho fan en situacions òptimes, i tot i així no deixen de queixar-se. Però també s’ha de dir que és un col·lectiu poc valorat. Hauria de ser una professió reconeguda, i deixar de pensar en coses com que tenen tres mesos de vacances.

P. No hi ha alumnes desmotivats, diu, sinó professors que no saben motivar-los.

R. No ens enganyem: les matèries no són motivadores en un principi. El professor ha d’aconseguir fer veure que la matèria té sentit i pensar quan ell era alumne per saber com motivar-lo.

P. I com es redueix el fracàs escolar?

R. Reduint les desigualtats. La clau no està en els recursos que l’administració dona a una escola d’un barri perifèric, sinó els recursos que rep aquell barri. L’escola pot tenir els recursos, els professors poden ser bons, però el nen es passa sis hores a classe i 18 al barri. L’escola no ha de solucionar el problema, però sí ajudar.

P. Com veu el canvi de notes de “no assoliment” a “en procés d’assoliment”?

R. “No assoliment” sembla que diguis a l’alumne: “Ets un fracassat i no tens remei”. Això és una etiqueta que ja el sentencia i és molt frustrant. La nova fórmula és més respectuosa. El sistema educatiu ens iguala a tots en dia i hora, però tothom té un ritme d’aprenentatge.

P. La Filosofia desapareix com a optativa.

R. La Filosofia és necessària en la formació com a persona. El currículum ha de pensar a formar-nos com a persones. No sé si calen matèries d’emprenedoria quan les Humanitats perden hores.

P. La selectivitat s’ha de canviar?

R. És absurd que t’avaluïn de matèries quan ja ho han fet al batxillerat. I és absurd que a un alumne que vol fer Física, potser per una mala resposta a l’examen d’Història, se li tanqui la porta per una dècima.