Literatura i política

No és fàcil definir què sigui i què no sigui “literatura”, però la major part dels homes i dones que han parlat d’aquest objecte solen estar d’acord en això: és un artefacte, o artifici, o mecanisme, d’ordre estètic, elaborat amb paraules. La tendència dels últims decennis a considerar que qualsevol cosa que s’escriu i es publica pot ser considerada “literatura” no fa més que perjudicar la creació literària del futur. Les poètiques clàssiques, o doctrines sobre com cal escriure —n’hi va haver fins que el romanticisme va espatllar-ho tot—, eren molt més rígides que ara, i no consideraven bona literatura cap cosa que estigués feta de qualsevol manera o mancada d’una certa reglamentació.

Posem uns quants exemples de desviació del cànon estètic: una feminista o un gai poden considerar “gran literatura” un llibre que exalci les virtuts dels homosexuals; un membre d’un partit prosoviètic podia considerar que no hi havia més literatura bona que la que cantava els desficis de Stalin (pobre Brodsky!); un floklorista pot considerar que tan bo és el teatre popular més malgirbat que un drama de Shakespeare. Totes aquestes tendències desvirtuen el criteri fonamental segons el qual un llibre ha d’estar tan ben fet com una cadira amb tres o quatre potes, no menys, i una paret o una columna han de créixer perfectament verticals: així ho creia Plató, i després quasi tothom, menys Gaudí.

Un dels factors que més han espatllat la literatura ha estat la ideologia, i, més exactament, la “correcció política”. Posem uns exemples. L’enorme W. H. Auden va escriure un poema durant la Guerra Civil espanyola, ‘Spain’, que ell mateix, per trobar-lo “propagandístic”, mai va voler que formés part de cap antologia de poe­mes seus. Salvador Espriu va escriure un vers que posseeix una mètrica adequada, però que no és res més que un eslògan, com es va demostrar amb el temps: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”. (Ben diferent és ‘Bèlgica’, el gran poema d’exili de Josep Carner.) El vers de l’aspriu salvador ja era dolent, però ara ja no val quasi res, després de la utilització pamfletària que se n’ha fet l’últim decenni.

Li va passar el mateix a Hölderlin, el poeta de Suàbia: els nacionalsocialistes (Heidegger, també) es van apropiar dels seus poemes patriòtics —argument habitual en la poesia romàntica—, i va anar de poc que el futur no el considerés un poeta feixista. Durant la Segona Guerra Mundial, els soldats portaven al sarró una petita antologia de poemes d’ell, en què una tria sibil·lina desnaturalitzava del tot el valor de la seva poesia. Uns portaven el llibre Hölderlin vaterländische Gesänge (Cants patriòtics; Ed. Kohlhammer), d’altres una antologia anomenada Deutsche Gedichte (Poemes alemanys; Ed. Böhlau), d’altres el llibre de títol sospitós Heldentum (Heroisme, Ed. Walter). Hi solien aparèixer passatges de l’Hiperió (tot i que conté una crítica molt severa dels alemanys del temps del poeta), i poemes solts com ara ‘Morir per la pàtria’, ‘Als alemanys’. ‘Cant dels alemanys’ i ‘Germanien’.

I allò que, llegit als primers decennis del segle XIX entrava dins l’exaltació romàntica de la pàtria com a espai de fraternitat, es convertia, llegit al temps de Hitler, en un manifest totalitari: “Verdeja el camp al preludi de temps més feixucs ... l’ofrena està a punt per al sacrifici...”; “Ja ets aquí, batalla! Dels pujols baixen a la vall onades de joves per fer front als invasors insolents, segurs del seu art i del seu braç. Però més segura que tot, l’ànima dels joves cau sobre els enemics, perquè els justos colpegen com uns mags i els seus cants patriòtics paralitzen els genolls dels infames”. Fora del context dels tòpics que escauen a la poesia romàntica alemanya, antinapoleònica sobretot, aquests versos ho tenien tot per convertir-se en un clam a favor de l’imperialisme del Tercer Reich i de la guerra.

Això és el que li passa a la literatura quan la política se n’apropia barroerament per a un designi del tot oposat a l’emoció estètica, el pacifisme i el respecte al Sagrat, com va ser el cas de la poesia de Hölderlin. Aquells mateixos anys, Nietzsche, en el camp de la filosofia, patiria la mateixa mena de tergiversació, en aquest cas de la mà de la irresponsable Elisabeth, la seva germana, molt amiga de Hitler. Va passar una cosa semblant amb la música de Wagner, que els seus hereus van servir en safata nibelunga a Goebbels i tota la colla.

Però vegeu què va fer Carles Riba quan va portar al català unes quantes versions de Hölderlin. Va deixar els poemes patriòtics de banda —no fos cas que...—, i va traduir uns poemes molt ben triats, per exemple, ‘Grècia’: “Tant com ho són els homes la vida és fastuosa. / Els homes són sovint senyors de la natura, / la fastuosa terra als homes no és oculta, / amb encís apareix l’hora foscant i l’alba.”

Polítics del món sencer: no grapegeu els poe­tes! Deixeu intocada la literatura, que la lletra sigui ferma i el signe ben interpretat.