Diccionari de Vicenç Pagès Jordà

A d’Amistat: vaig conèixer VPJ l’any 2012 al berenar literari de la llibreria El Cucut de Torroella. Ell havia deixat mig bé un llibre meu al Presència i jo corria inflat com una marranxa. Em va venir a trobar, amb aquella manera de caminar de gegant que mira de no topar amb res. Es va presentar amb un «Soc en Pagès, què dius?». Jo li vaig etzibar un «Diuen que ets un estirat». Ell va somriure: «I de Figueres». Hem sigut bons amics i gairebé mai hem estat d’acord en res.

B de Botifarra: cada partida conforma un relat (per això se’n recorden de mítiques) i aquest joc de cartes (que no assigna a l’as el valor suprem de la dramatúrgia i no basa l’èxit en la llei del més fort sinó en les coalicions d’espavilats) ajuda a entendre l’obra de VPJ. Amb Cercles d’infinites combinacions (1990) ja disposa dels jugadors que l’acompanyaran (Àngel Mauri, Carla Romans i el lector), i contra. Amb El món d’Horaci (1995), jugadors semblants, recontra. I amb La felicitat no és completa (2003) fa un Sant Vicenç transitori. Entremig han aparegut altres llibres, subtrames de l’opus spicatum principal, partides de transició. Són Carta a la reina d’Anglaterra (1997), el petit longseller amb què VPJ visita Faust, i En companyia de l’altre (1999), un volum de relats sobre les dualitats i les luxacions de la identitat.

C de Cànon: establir un cànon literari enraonat implica una mica d’intuïció i molta feina. Llegim les crítiques que va escriure VPJ. Per quantitat i per qualitat veurem com una font d’ingressos de seguida es va convertir en un programa. Era partidari del rigor, de fer poca sang i de no mandrejar. Un dia de gener, a cala Pedrosa, em va dir que el pinyol de la crítica és una qüestió de país; que s’ha d’enaltir i comparar el talent dels altres, enllà d’on militin o amb qui s’allitin, al marge de quins beneficis en puguem treure.

D de Dobles i Deixebles: la idea del doble li agradava. Àngel Mauri (l’àngel negre) surt a tots els seus llibres de ficció. A Els jugadors de whist (2009) és amic dels tres protagonistes i a Dies de frontera (2014) colla amb el germà d’un personatge principal. El poeta i altres contes (2005) inclou un text titulat Biografia d’Àngel Mauri. Si el busquem a Robinson (2017) ens costarà una mica de trobar, però hi treu el nas. També el tenim firmant articles i traduccions de curs legal. Passant als deixebles, no crec que VPJ n’hagi deixat, perquè no se’n va procurar. Es va bregar a la secundària i sabia que un bon professor no fabrica deixebles sinó devots voluntaris. Si de cas deixa alumnes agraïts. Una nit al passeig de Sant Joan de Barcelona li vaig dir que el VPJ de principis del segle XXI és Víctor Garcia Tur. Va contestar que li semblava tot un honor.

E d’Empordà: VPJ no fou un empordanès professional —no esquivava el pes d’on venia però no en va fer un ofici—. En tot cas, va ser un militant de l’especulació com a gènere literari, a la manera de Dalí, de Fages de Climent, Pella i Forgas, Josep Pla i Ventura Ametller, una gimnàstica pagesa de la reinterpretació que consisteix a regar quan plou. Empordanès quimèricament pur, VPJ també era gelós: una vegada em va cridar a capítol, circumspecte, empipat amb la meva hiperexplotació de la mina empordanesa, i va dir-me: «Entesos, repartim-nos-ho: en Deulofeu, la Jonquera i en Dalí i la montgrinologia són meus, coma, i la resta tota per a tu».

F de Frontera: dies enllà de guanyar el Sant Jordi amb Dies de frontera vam dinar a Torroella. Deu ser el cop que l’he vist més fosc. Jo no entenia que no estigués content i el renyava. Ell deia que tot plegat era una paradoxa: havia escrit un llibre sobre les fronteres i ara ocupava el centre del camp literari. No s’hi veia, deia que ell era un perifèric nat i que volia fer una literatura al marge de les modes —jo no li comprava el plany, esclar—. Estic segur que va escriure Robinson per rescabalar-se.

G de Gremi: VPJ era gremial més pels fets que no pas per l’actitud pública. Tenia al cap la confraria. Es va deixar la pell formant lectors i col·locant els autors en una constel·lació rigorosa. Havia llegit els antics, els moderns i els moderníssims. L’any 2018 publicava Clàssics revisitats i ara en preparava la cara B, un compendi de visites als seus contemporanis. No se’l veia gaire a les soirées gremials, perquè era a casa llegint-nos i glosant-nos als altres o donant-nos feina remunerada. Creia en un gremi fort, en la suma d’individualitats feineres, desconfiava del gregarisme i abominava de l’ensabonada.

‘Els jugadors de whist’ és el seu ‘Ulisses’. Si fora possible, l’hauria continuat escrivint cada dia, un tros més

H d’Horaci: El món d’Horaci és la volada d’un homo ludens moderat per un homo faber. Estiregassa el Je est un autre de Rimbaud, hi ha tarot i estudiants que juguen a cartes, lipogrames, encadenats, simbologia, déus ironistes i el fals com una temptativa d’acaronar la Veritat. Era la seva novel·la preferida, perquè li recordava un escriptor ple d’energia que volia menjar-se el món. Hem de pensar, però, que VPJ no va ser cap rendista ni cap bohemi. Les càrregues familiars, res d’herències, la vida i el temps valen diners i ell va treballar i treballar. Llavors, durant les vacances, escrivia la seva literatura.

I d’Ideologia: poques vegades em contestava les preguntes sobre política. VPJ era llenguacurt. Sabia que els bocamolls confonen el discurs personal amb la realitat i que els peixos no solen saber què és l’aigua. Explicava que de jove anava i venia de l’anarquisme al comunisme d’estudiants, fins que no va haver de guanyar-se les garrofes sense xarxa de seguretat. Un dia se’m va declarar com «un socialdemòcrata amb quatre pors innegociables». Quan el Procés va agafar embranzida, VPJ va passar d’un catalanisme maragallista a un independentisme de proximitat, però el desordre i les males formes el tancaven en banda, ineluctablement.

J de Joc: donat a les càbales recreatives (com el seu bon amic Màrius Serra), VPJ va donar gran importància al joc com a motor literari. Regles i repetició, ço és qualsevol joc; tanmateix, la seva obra no és oulipiana (l’obstacle és el mitjà) sinó semàntica (l’obstacle és el mitjó). Moderat com era (en absolutament tot), potser és a l’hora de jugar (de posar en literatura) que feia més l’indi, quan sentia la joia del jugador —que passa per acceptar unes normes forçant-les al màxim—.

K de Kennedy: les monges esmoquen en VPJ a Figueres l’any que Lee Harvey assassina l’únic president catòlic dels Estats Units. És el primer homicidi de la història que s’immortalitza a la moderna i que s’escola a les llars occidentalitzades a través dels mitjans. El món té el peu canviat i VPJ deia que tot això per força havia d’amagar un sentit ocult. Amb el seu llibre pòstum Kennedyana (2022) veurem fins on era capaç de portar l’especulació i la conspiranoia crítica.

L de Literatura: s’ha dit i repetit que VPJ va obrir uns quants camins per a la literatura catalana —ell deia que més aviat desbrossava camins a mig fressar, perquè no tenia la vanitat del pioner i no perdia de vista la tradició del país—. I a tot arreu se l’ha titllat de postmodern, abusant d’aquesta etiqueta (Jordi Marrugat és una excepció) per no haver d’analitzar l’obra gaire més a fons. Postmoderns ho han estat Monzó, Mesquida i de Palol. VPJ en recull els fruits madurs (com Núria Perpinyà) i, generós, en fa una base d’operacions per a alguns autors que vindran després. De la Postmodernitat en deia (Ara, 24/02/2022) que és una «categoria proteica que tant serveix de calaix de sastre com d’espantall».

Deia que ell era un escriptor perifèric nat i que volia fer una literatura al marge de les modes

LL de Llibre: VPJ va tocar molts pals. El llibre de l’any (2011) i La llentia viatgera (2013), tots dos il·lustrats, el primer de tall memorialista i el segon en direm infantil; De Robinson Crusoe a Peter Pan (2006) i Un tramvia anomenat text (1998), dos assaigs singulars, destinats a enfortir la musculatura lectora i escriptora en català; La música i nosaltres (2017) i, de bracet, Les pudors en la literatura i Les olors en la literatura (2020), tres llibres amb l’ànima d’un col·leccionista empedreït.

M de Mel: El mel d’Émile va ser una revista electrònica monotextual que des del juliol de 1999 fins a l’abril de 2004 s’enviava gratuïtament a través d’internet a un cercle selecte de subscriptors. Un noticiari de VPJ. Els textos oscil·laven entre la crònica i l’article d’opinió, tot i que també hi havia reculls de guilladures, antologies poètiques, concursos i textos procedents d’altres fonts. Les entrades que serven el despertar lingüístic i humà de la seva filla (B) són una meravella. Era com un blog per a elegits. Avui dorm el son dels justos als llimbs digitals.

N de Notes: no és cap secret que VPJ simpatitzava amb la fragmentació estructural de David Foster Wallace i amb l’ús literari de les notes al peu. En comptes d’imitar-lo, però, el va osmotitzar amb Nabokov i Borges, que també van fer servir les notes al peu per expandir i ramificar les ficcions respectives. Quan enraonava feia el mateix: donat al matís constant (què és, sinó, una tertúlia neta i permanent), quedàvem amb un ordre del dia i ell hi afegia un grapat d’angles morts.

O d’Orígens: néixer en una família treballadora i a la Figueres del 1963 no és cap moma, oimés si ben aviat se’t desperten inquietuds culturals trencadores. Per això VPJ i el seu vell amic l’escriptor figuerenc Sebastià Roig aviat es van buscar la vida per obtenir i produir dosis (i alguna sobredosi) de consum contracultural —a la manera dels seus coetanis de l’altra banda de la no-frontera catalana amb Perpinyhard (1995), obra d’Emili Xatard, el pseudònim darrere el qual hi havia Aleix Renyé, Miquel Sargatal, Joan-Lluís Lluís, el seu admirat Joan-Daniel Bezsonoff i Gerard Jacquet.

P de Premis: un dels llibres més originals de VPJ és Grandeses i misèries dels premis literaris (Llibres de l’Índex, 1992). Obra de bricolatge textual, aglutina un miler de citacions extretes d’altres llibres i de la premsa sobre els premis, motiu de tants debats, de tantes enveges i ganivetades. Després d’aquest llibre, VPJ en va guanyar molts i li semblava una manera natural de fer carrera literària. Amb la dotació del Sant Jordi es va comprar una barraca vora el Ter, un tros on de tant en tant anàvem a menjar olives i a discutir. Un matí de setembre que pedregava, a la barraca em va demanar que si mai em presentava a un premi on ell fos al jurat, sisplau l’avisés per no votar-me. Quan li van donar (2014) el Premi Nacional de Cultura, va tancar el discurs d’acceptació amb una frase de Terminator: «Si esteu escoltant això, sou la resistència».

Es va deixar la pell formant lectors i col·locant els autors en una constel·lació rigorosa

Q de Quedar bé: he conegut una nòmina d’emprenyats amb VPJ perquè no havia deixat els seus llibres a l’alçària que s’esperaven —o perquè simplement no n’havia dit res—. La vanitat ens fa vulnerables i pensar en un crític literari en termes mistificadors ens converteix en uns cretins. En detriment d’això, puc dir que sovint em demanava els originals i que les poques vegades que els hi passava me’ls tornava esquitxats de bolígraf vermell, molt sever. No li vaig fer mai cas i això li produïa hilaritat. Ell, en canvi, sí que era permeable: recordo que vaig indicar dos o tres xaronismes al manuscrit de Robinson i que els va fer saltar.

R de Robinson: dec estar equivocat, com d’habitud, però crec que Robinson és el millor llibre de ficció de VPJ. Passa que va aparèixer tard, o que el va escriure fora de focus i sense l’empara dels companys generacionals de viatge. Arriba a ser un novíssim (un Besora, una Cabré, un Bagunyà, ja ens entenem) i Robinson se celebraria amb les trompetes del culte independent.

S de Solitud: Melcior Comes, amic tardà, com jo, de VPJ, la clava quan diu (Ateneu Barcelonès, 2014) que en la seva obra de ficció els personatges masculins són éssers adverbials perquè no saben viure sols i sempre s’han de complementar. És una observació més aguda del que es pensa el qui la va fer. Amb en VPJ vam parlar moltes vegades de la família, de la parella, dels fills i de la solitud. Ell sortia de casa i a la primera cantonada ja s’enyorava.

T de Timidesa: VPJ vivia força al seu cap. Això li venia de la infantesa —de l’avorriment de la infantesa—. Hi ha una fotografia d’ell en blanc i negre, assegut (deu tenir uns 9 o 10 anys) en una cadireta de balca, llegint, amb un plat fondo de llauna al cap. La introversió és un tret que no es tria i que sol donar lloc a malentesos. De VPJ se n’ha dit que era un distant —jo diria que més aviat era heroicament distant—, un flegmàtic, un superbiós, un orgullós, un «estirat». Era tot això perquè era un tímid incurable.

U d’Univers: VPJ era refractari a les preguntes sobre quin grau de vivències hi havia als seus llibres. Això no vol dir que no llegís o que no li plagués l’autoficció, però considerava que tots els fets són reals, provinguin d’on provinguin, i per tant la separació entre el real o l’imaginat li semblava d’afeccionats. En aquest sentit, exigia que cada autor muntés un univers literari autònom i autosuficient, tant si parlava d’ell com si parlava de xirivies.

V de Vintage: llegir Memòria vintage (2020) és com posar un micròfon al cap de VPJ per escoltar el cant de les seves neurones. Atipat de cultura (pop, alta, baixa, groga, molsosa, tant se val), era un maniàtic de les connexions raonades. Com va dir Joan Burdeus a Núvol, amb aquest llibre va convertir els seus records en transferències. Una de les seves activitats preferides era rememorar. Un dia que dinàvem a les Gavarres ell, el seu gran amic Esteve Miralles i jo, va trencar a nevar. Miràvem per la finestra del restaurant. VPJ es va posar a recordar la neu —tenia registrats els cops que havia vist nevar, quines cançons sonaven aquell any, els films, les conjuntures polítiques, la marca de les vambes més en voga—.

W de Whist: Els jugadors de whist és la patoautobibliobiografia de VPJ. Perdó. És el seu Ulisses. Ara. Un dia a la llar de foc de ca meu li vaig demanar què en pensava, d’aquest llibre tan celebrat, tan fita i tan fitora. Em va dir que, si fora possible, l’hauria continuat escrivint cada dia, un tros més. No és cap disbarat. Les prop de 600 pàgines d’Els jugadors funcionen com un riu hiperconscient, com un monòleg fluvial interior que els lectors de diumenge a la tarda no arriben a copsar.

X de Xibolèting: el Llibre dels jutges parla d’Israel quan encara no era un Estat. La lluita per l’hegemonia enfrontava les tribus d’Efraïm i de Galaad. Parlaven la mateixa llengua, però amb diferències de pronunciació, com els de Saidí i els de Begur. Després d’una escaramussa ran del riu Jordà, els galaadites van estossinar els efraïmites. Els vençuts travessaven el riu per fugir i els vencedors preguntaven a tothom si era efraïmita. Per no morir a matadegolla, els interpel·lats deien que no i, llavors, per comprovar-ho, els galaadites manaven a cada esquenamullat que digués «zidgolep» o «xibòlet» —que en hebreu significa ‘espiga’ o ‘corrent fluvial’—. Trampa. Si era un efraïmita pronunciava «sibòlet» i el pelaven. Un estratagema lingüístic, una paraula diabòlica, a moltes narracions de VPJ hi ha mots de passe, com el xibolèting d’El món d’Horaci o el tampis de Dies de frontera.

Y de Yin i Yang: a la Viquipèdia es diu que «la noció del yin i el yang és un principi cosmològic que explica dues forces fonamentals, oposades però complementàries, que es troben a l’origen de totes les coses». VPJ contemplava el blanc de cada negre i viceversa, la terra de cada mar i la plana de cada muntanya. La moderació és això.

Z de Zen: VPJ practicava l’art marcial de l’aikido. Un cop els vaig anar a veure entrenar a la platja, a l’hora que el sol surt per darrere les illes Medes. Observant-lo vaig entendre que l’única manera d’apaivagar la seva efervescència mental era aquella, una disciplina física i una jerarquia dels mestratges. L’hi vaig dir i m’ho va acceptar, però hi va afegir que «la meditació també és important». Ara que se n’ha anat, llarga vida al zenit que va encarnar.

Dedicat a la C.M.K. i a la B.P.M.