De la vida monàstica

Amb gran sentit de l’oportunitat, l’editorial Elba acaba de publicar un llibre sobre la vida monàstica occidental, amb un recull de passatges de les obres de monjos i monges molt reconeguts: Hugh Feiss, Sabiduría monàstica. Escritos sobre la vida contemplativa, pròleg (tendenciós) de Kathleen Norris, bona traducció de Guillem Usandizaga (Barcelona, Elba, 2022).

Si hem dit que el llibre era molt oportú és pel fet que, en aquests moments, la gent que té l’edat en què solia abraçar-se la vida monacal comencen a fer una cosa enormement semblant: no és habitual que entrin en un convent o un monestir, però sí que són habituals dues coses pròpies de la vida monàstica: viuen en comunitat pel fet de no poder emancipar-se sols, i, vista la precarietat dels salaris per als catecúmens laborals, es conformen amb poca cosa, que és com dir que es decanten per la “vida contemplativa” —la vita activa no els ofereix gran cosa, avui—, el retorn al medi natural i el conreu de l’estudi, la lectura i, en alguns casos, d’un hort. No solen ser assidus de les esglésies, però porten una mena de vida que, ara per força, s’assembla a la dels benedictins i els franciscans. En suma: practiquen la vida del cenobita, paraula que ve del grec koinos, “comú” i bios, “vida”.

És possible que els orígens de la vida monàstica hagin de buscar-se en les comunitats hebreoessènies dels segles II aC-I dC, a la qual podria haver estat vinculat Joan Baptista, per afiliar-se després a la secta jueva de nova planta, el cristianisme. Més endavant, cap als segles III i IV, cristians com Pacomi, Basili i Cassià van fundar sengles ordes monàstics —amb llurs reglaments—, prolífics a l’edat mitjana gràcies a l’enorme influència de Benet, la “regla” del qual presideix encara l’ordre quotidià dels montserratins: gent simpàtica, com els monjos i monges del Cister (Poblet), tots dos molt diferents dels sorruts dominics, artífexs dels autos de fe de la Inquisició. L’única cosa que resulta estranya és que monàstic derivi del grec monachós, que vol dir “sol” i “únic”.

Això potser s’explica pel fet que a l’inici d’aquesta vida recollida dels monjos, el que va existir va ser una altra llei de gent fervorosa que, en realitat, són els més atractius de tots els solitaris pietosos: els eremites (que vivien a l’“erm”, en lloc desèrtic), com sant Antoni —no deixeu de llegir un dia la seva vida, narrada per Atanasi, que trobareu en català—, els anacoretes (“els que viuen a part”), i, més enlairats que tots, els estilites (de stylos, columna), com el famós Simeó, portat al cine amb molt de geni i una enorme càrrega d’humor per Luis Buñuel: els últims, per no contaminar-se de la impietat que sempre ha generat l’arreplec de persones desvagades (Sónar, Primavera Sound, etc.), s’instal·laven dalt d’una columna, cada cop més alta, i des de les altures predicaven i resaven, més que no menjaven. El nostre llibre d’avui també els esmenta, i hauria estat bé que només parlés d’ells, perquè eremites, anacoretes i estilites són els que donen la veritable idea del que és lliurar-se en cos i ànima a Déu Nostru Senyor.

Però Feiss recull al llibre citacions més llargues de Benet, Anselm, Bernat de Claravall, Hug de Cluny, Hildegarda de Bingen, Gertrudis Magna i Thomas Merton, aquest de La Trapa, gent curiosa.

Reflexions de tota aquesta nòmina, tanmateix, haurien d’anar sempre acompanyades dels replicants contra el monaquisme, i, en general, de les digressions dels anticlericals; primer, perquè tota la història dels ordes cenobítics ha anat de bracet amb la història dels seus detractors, i, segon, perquè entre aquells que Jacques Lacarrière va anomenar “els ebris de Déu” (Ed. Fayard) no tots són santes persones: hi ha hagut sediciosos, com Savonarola, i guerrers abrandats, com els templers, els de l’orde de Calatrava, els teutònics i els clarament anomenats “portaglavi”, actius a Prússia i al Bàltic al segle XIII. Feiss, voluntàriament, renuncia a parlar de la lluita contra la carn de monjos i monges (Boccaccio no creia que uns i altres fossin gaire resistents als plaers carnívors), quan, de fet, el celibat encara constitueix un dels grans problemes dels ordes de fonament catòlic.

I si al lector li agafa una tirada anticlerical, per aquelles coses de la vida, sempre tindrà al seu abast uns quants dels poemes de la sèrie dels Carmina Burana (“Soc l’abat de la Cucanya / i el meu parer és el mateix dels bevedors...”), el Fray Gerundio de Campazas, del pare Isla, i les invectives dels grans especialistes francesos, com ara Rutebeuf, Rabelais, La Fontaine (no les faules, sinó els contes llibertins) i Voltaire: Mangeons jésuite!