Passió i mort de Jesús

Els apologetes cristians han escrit diverses vides de Jesús, totes elles fidels als textos que consideren sagrats, com els evangelis, i han mirat d’explicar la vida d’aquest profeta hebreu, dit Messies, segons aquelles fonts i, per més gran seguretat, segons l’Antic Testament: així es llegeix a les vides de Crist de Strauss, Renan, Murray, Guardini, Ricciotti, i, last but not least, del papa emèrit Benedictus.

Però quan un recorre a totes les fonts històriques i filològiques possibles —Flavi Josep, Plini, Dió Cassi, Suetoni, fins i tot la patrística grecollatina— pot arribar a fer-se perfectament una idea de qui va ser Jesús i què li va passar els darrers dies de la seva vida, amb independència de les narracions neotestamentàries.

La tesi de Fernando Bermejo —La invención de Jesús de Nazaret. Historia, ficción, historiografía, Madrid, Siglo XXI, 2019— és que Jesús, que sens dubte va existir i va recollir i “personificar” la lliçó messiànica que es llegeix a diversos llibres del Testament hebreu, va ser, amb molt poc marge de dubte, un insurgent galileu, capitost d’un moviment sediciós contra Roma al final dels anys 20 de la nostra era: un independentista.

Sembla un fet que Jesús va anar a resar a l’hort de Getsemaní amb un estol d’homes —els deixebles són dotze per convenció heretada, però potser eren centenars de seguidors fidels—, armats amb ferro com ho demostra el fet que Pere ferís un dels soldats que van presentar-se (és estrany que no el matessin in situ). Els evangelis diuen que aquests fidels van fugir quan van veure que detenien Jesús, i amb raó: els hauria esperat, segons la llei romana, la mateixa pena que va patir l’Ungit. És impossible que aquests soldats enviessin Jesús al Sanedrí abans que a Pilat, perquè la jurisdicció de les províncies romanes depenia del prefecte del lloc. Això, deixant a banda el fet que el Sanedrí —que, de fet, no es podia reunir sense una autorització prèvia del prefecte romà, ni actuava mai de nit per precepte testamentari— resol als evangelis una causa tan problemàtica —l’aparició d’un home que es diu el Messies— amb una rapidesa impròpia (poques hores, la nit de dijous a divendres sant).

També és impossible que Pilat no es fes aconsellar per ningú, perquè això era obligat, i que els evangelis diguin que es va “rentar les mans” en aquest afer —un ritual expiatori pròpiament hebreu, vegeu Dt 21, 1-9 i Sl 26, 6—, com és un invent que la seva dona hi tingués cap participació. Si Pilat va quedar com un jutge “neutre” en tota la qüestió i si els evangelis van dir després —com encara es diu a les representacions de la Passió a Catalunya, de Cervera a Verges, cosa històricament falsa, a més de políticament incorrecta— que els culpables de la mort de Jesús van ser els jueus —que no l’haurien crucificat, sinó lapidat, com a sant Esteve—, va ser per dues raons: per quedar bé amb el poble romà i no tenir-hi més brega de la que ja van tenir, a càrrec d’altres sediciosos, en temps de Pilat (ho diu Flavi), i per distanciar-se de la religió jueva amb una certa fermesa: de fet, els primers cristians sempre es van considerar, ells mateixos, una branca renovadora del judaisme.

Jesús no va ser penjat a la creu amb un lladre a cada banda sinó, amb tota probabilitat, amb dos o més dels seus seguidors, que era com es feia en casos en què es produïa un delicte de laesa maiestas per part d’una colla, i Crist la tenia. L’original grec dels evangelis de Mateu i de Marc parla de dos lestai, i això no és el mateix que “lladres” —que en grec seria kleptoi—: vol dir “bandolers” o “insurrectes”.

És veritat que va néixer a Natzaret, o en algun altre lloc de Galilea, entre l’any 8 i l’any 4 aC (abans que ell mateix, així és la història), i que va ser crucificat segurament l’any 30dC. Va predicar, es va presentar com a fill de Déu i fill de l’home —això segon demanaria un altre article—, potser va fer unes quantes màgies —herència oriental— després anomenades “miracles”, va pertorbar amb armes la pau romana a Judea i altres territoris veïns, això va arribar a oïdes del prefecte Pilat, aquest el va fer agafar —potser mitjançant la traïció d’un judes—, el va fer crucificar —un càstig que s’aplicava especialment als insurgents armats contra el poder romà—, va morir i va ser enterrat. Tota la resta és conseqüència d’una narració que s’ha perdut (el dit “evangeli Q”, o “font”), del qual procediria l’evangeli de Marc (cap a l’any 70-80), després els de Mateu i Lluc (que són gloses del de Marc, amb afegitons i omissions) i vint anys més tard el de Joan: tots personatges no identificats.

Les narracions d’Homer van fundar o assentar una mitologia politeista; les llegendes contingudes al Gènesi i a l’Èxode van fundar la mitologia monoteista hebrea; i els quatre evangelis van fundar una variant d’aquell monoteisme, centrat especialment en l’arribada del Messies tan esperat, encara avui, pel judaisme. Quant a la vida de Crist, tota la resta, però no el que han demostrat els historiadors i filòlegs més fiables, és una fabulosa invenció, la formació paulatina, i paulina, d’un dels mites més potents que mai hagi conegut el món, consol de molta gent in hoc lacrimarum valle.