Dignitat sota les bombes

Barcelona 1938:

La veu de les sirenes

Cèsar August Jordana

Edicions de 1984

120 pàgines. 14 euros

XAVIER DILLA

Es pot fer broma quan cauen bombes damunt la ciutat? El primer article del recull Barcelona 1938: La veu de le sirenes (La plataforma atapeïda), publicat, com la resta, al setmanari Meridià pocs mesos abans que els feixistes entressin a Barcelona, fa recordar l'humor de Francesc Trabal: despulla la realitat i la mostra en la seva dolorosa absurditat amb un somriure intel·ligent. Cèsar August Jordana (Barcelona, 1893-Santiago de Xile, 1958) hi descriu l'aglomeració de la gent, escanyolida per les privacions de la guerra, a la plataforma del tramvia, en una reflexió sarcàstica i eficaç sobre el drama que es vivia. Sí, davant l'horror bèl·lic, la consigna no és l'única ni la millor resposta.

El segon article, que dóna el títol al recull, comença: "Sento la veu de les sirenes...", i tot seguit salta a les sirenes mitològiques de l'Odissea homèrica. Frivolitat? Doncs no. La clau d'aquests primers articles (quatre, sota la rúbrica Simples esplais) es troba alguns paràgrafs després: "La sensació de proximitat de la mort augmenta la intensitat de la vida. Podeu viure més en cinc minuts de bombardeig -si no us cau cap xufla, és clar- que en cinc dies de cuejar en una rereguarda tranquil·la". Intensitat intel·lectual per mostrar la vida ciutadana sota les bombes, no pas amb eines de periodista, sinó de novel·lista. Hi ha, sí, una inflexió a partir de l'article cinquè. Després de dos mesos d'interrupció, la secció s'anomena Monòlegs interiors. Títol literàriament militant, d'acord amb la poètica de Jordana, traductor de Mrs Dalloway, de Woolf, i vindicador de l'Ulisses de Joyce, novel·les clau per entendre aquesta tècnica narrativa moderna. L'editora, Maria Campillo, veu en la seva aplicació periodística una innovació. D'acord. Però hi ha més canvis. Algú del PSUC, que controlava Meridià, va picar la cresta a Jordana pel to dels esplais? O és que, veient que la guerra es perdia, es va abocar més a la realitat? Al primer monòleg, sobre les lleves de soldats tan joves, llegim: "Passen soldats. Passen les banderes, i els punys closos saluden". I també: "I jo i l'altre què hem de fer? Obeir, aquesta és la consigna". Els articles aterren: la tebior covarda de les democràcies davant Hitler i Mussolini, l'Església aliada del feixisme, l'elogi dels soldats del front...

Però no es perd tot en aquest tomb. El bar, últim article, del 31 de desembre de 1938, és de fet un esplai amb l'efusió verbal del monòleg interior. Jordana manté la independència: a Els qui tenen raó defensa la raó del poble davant "la massa maquinitzada", manipulada pels acròbates polítics que salten "de les anelles del casinet al trapezi del sindicat i la barra fixa del partit". I en un dels monòlegs més torrencials (Al cinema), veritable flux de consciència per l'estil del de Molly Bloom a l'Ulisses, trobem una clara reticència: "Senyors, ai, camarades, anem a tancar". Jordana, com Eugeni Xammar i altres autors republicans, sap quin és el seu bàndol, tot i que no combrega amb tot: "El blanc, negre, i el negre, blanc. No hi passo. Els colors són ben clars aquest cop, encara que hi vulguis posar el roig" (Fantasmes). Fermesa cívica, sumada a l'artística, testimoni d'una ciutat bombardejada, a punt d'encetar un període negríssim, i esplèndid exemple de literatura periodística.