La mort de Walter Benjamin

Els historiadors solen explicar les guerres com un enfrontament entre pobles, milícies i poders; però, en el fons, totes les guerres tenen com a protagonistes persones molt concretes, homes, dones i nens amb ànima, de carn i ossos, i els seus drames són allò que constitueix la veritable dimensió catastròfica de tot conflicte bèl·lic. Avui ens ha semblat que podíem posar l'exemple d'un intel·lectual europeu d'enorme categoria, jueu-alemany, narrador i assagista, i, segurament, el més gran crític literari que vagi donar el molt trasbalsat segle passat: Walter Benjamin.

Benjamin se'n va anar d'Alemanya l'any 1933, just arran l'ascensió del nacional-socialisme i de Hitler al poder; i, en vista de la situació al seu país natal, es va quedar a París, lloc en què, bàsicament, va redactar els seus assaigs sobre Baudelaire i va recollir milers de citacions per a la redacció del que només s'ha pogut editar com a projecte: L'obra dels passatges . L'any 1939, quan va esclatar la guerra, Benjamin va ser tancat en el camp de concentració francès de Clos Saint-Joseph, prop de Nevers, d'on va ser alliberat el mes de novembre del mateix any, malgrat el règim col·laboracionista i antisemita de Vichy. Va tornar a París i va començar a redactar les famoses Tesis so bre la filosofia de la història (traducció catalana a Ed. Genérico, 2007), però la persecució alemanya el va portar a fugir cap a la França Sud. Va estar a Lourdes el mes de juny, i després a Marsella, on va coincidir amb Arthur Koestler, que el sobreviuria una colla d'anys, i al qual va oferir la meitat de les 62 dosis de morfina que duia a sobre. Li va dir a Koestler, que degué parlar-li del suïcidi com a última solució, aquestes paraules: "Quedi-se-les, per si un cas". L'altra meitat se la va quedar ell, perquè la necessitava pels problemes de cor que arrossegava des de feia temps.

"No hi cap document de cultura que no ho sigui també de la barbàrie"

A Marsella va aconseguir, pels bons oficis de Max Horkheimer, un visat per traslladar-se als Estats Units -vegeu el film Casablanca-, lloc en què ja havia plantat seu l'Institut per a la Investigació Social, liderat per aquest mateix i Theodor W. Adorno. El mes de setembre de 1940 va passar a Banyuls-sur-Mer, amb la intenció de travessar els Pirineus per l'anomenada ruta Líster, que encara es pot recórrer. L'alcalde de Banyuls, socialista, el va ajudar en aquesta empresa, i també va fer-ho la dona que ens ha deixat el document més fiable sobre aquesta travessia: Lisa Fittko, que després va ajudar molta més gent a passar a Espanya. La tarda del 24 de setembre, Lisa Fittko, Benjamin, la senyora Henny Gurland, el fill d'aquesta i, segons que diuen, tres dones fugitives més, van fer una mena "d'assaig" de la travessia dels Pirineus. Van caminar cosa de quatre hores, fins a una clariana, encara lluny de la frontera franco-espanyola, per conèixer el terreny. La intenció era tornar a Banyuls, i fer l'endemà l'excursió definitiva. Però Benjamin es va quedar, tot sol, en aquella clariana, sense roba d'abric ni aliments, sempre acompanyat de la misteriosa maleta de viatge, de color fosc, semblant a aquells maletins que abans feien servir els metges. Segons tots els testimonis, Benjamin hi duia un manuscrit que no volia que es perdés de cap de les maneres. L'endemà, dia 25, la resta dels expedicionaris van tornar a reunir-se amb ell. Van passar treballs a fer la ruta, i van arribar el mateix dia 25 a Portbou, a entrada de nit: van estatjar-se tots a l'Hotel-Fonda de Francia, Benjamin en una habitació que donava a un pati interior, sense vistes, que encara podia visitar-se (previ pagament d'una propina generosa) fa uns quants anys: l'hotel va ser enderrocat en fa dos o tres, i ara s'alça, al seu lloc, un bloc de pisos.

Els gendarmes espanyols van comunicar a tota la colla que, degut a una ordre -just del dia abans!- dels governs alemany i francès, amb la connivència del règim franquista, tota persona que passés a Espanya sense un visat de sortida de França, seria deportada immediatament, altra vegada, a territori francès. En saber això, aquella mateixa nit probablement, potser l'endemà al matí, Benjamin es va prendre la morfina que duia, i va passar tot el dia 26 al llit de mort. El metge del poble, Ramón Vila-Moreno, el va visitar fins a quatre vegades, i aquell mateix vespre va certificar, cap a les 22h., la mort de Benjamin. Segons l'informe judicial, Benjamin duia al maletí famós, mai recuperat, sis fotografies-carnet, una radiografia, una pipa d'ambre, unes ulleres amb muntura de níquel amb l'estoig, unes quantes cartes i uns quants diaris vells. De manuscrit, no se'n va parlar mai. És possible que la senyora Gurland, la més pròxima a Benjamin, l'hagués agafat prèviament, i que el destruís, també possiblement, per evitar complicacions. Segons el parer de molts especialistes, podia tractar-se d'una còpia augmentada de les Tesis de Filosofia de la Història, l'esborrany de les quals ens va pervenir gràcies a Georges Bataille, que l'havia guardat a la Biblioteca Nacional de França. Benjamin va ser enterrat com a cristià -perquè les autoritats van malentendre el seu nom, i van llegir Benjamín [ sic ]

Walter, en comptes de Walter Benjamin-, el dia 28, al cementiri de Portbou, en un nínxol llogat per cinc anys; després d'aquest lapse les seves restes van ser llançades en una fossa comuna. Al lloc on se suposa que descansen, hi ha una placa que cita un passatge de les Tesis esmentades: "No hi ha cap document de cultura que no ho sigui també de la barbàrie". És la discontinuïtat històrica que Benjamin hauria volgut veure, algun dia, superada.